Llers esclata en mil bocins

Capítol 49

A principis de febrer del 1939, a Llers es vivia encara un ambient de normalitat. Però en pocs dies, tot va canviar. Les forces franquistes anaven guanyant posicions, la desfeta republicana es feia més evident i va arribar la sentència de mort per a un poble que no havia fet res especial ni tenia res especial per estar condemnat pràcticament a desaparèixer. Plovia i feia fred. Les tropes republicanes en retirada van triar l'església de Llers per convertir-la en polvorí. Hi van acumular més de 200 tones d'explosius. Calia fer-los desaparèixer per evitar que se n'aprofitessin les tropes nacionals que venien tot darrere. Pere Beya va escriure al llibre El Terraprim de l'Alt Empordà, Llers que alguns veïns van organitzar-se per intentar treure la dinamita fent viatges amb les tartanes i evitar l'explosió. Haurien necessitat dies per buidar l'església. La realitat es va imposar. Les famílies van fugir, es van allunyar fins que van creure que estarien fora de perill i es van refugiar on van poder. Algunes es van instal·lar a casa de familiars en pobles veïns i altres se'n van anar a les cabanes dels camps. Era el 8 de febrer. “El rellotge del campanar va tocar la una del migdia. Va ser l'últim cop que ho va fer. Al cap de poca estona, Llers va esclatar en mil bocins”, recorda encara Salvador Roura Pi, que llavors era una criatura.

Els soldats que havien donat l'avís de desallotjament del poble, havien dit que l'explosió seria el dia 7, però alguna cosa va fallar. Van ajornar-ho per a mig matí del dia 8. Alguns dels veïns que havien marxat, veient que no passava res, van pensar que no gosarien fer volar l'església i van sospitar que era una excusa per deixar via lliure als robatoris a les cases i als corrals de ramats. Hi va haver catorze morts, dels quals vuit eren llersencs. La resta, passavolants i soldats.

“Una gran fumarola.” Així és com recorda el moment de l'explosió Mercè Cortada. Amb 7 anys era la petita de la família. Avis, pares, ties i la seva germana, Maria, es van instal·lar a la barraca de l'olivar de la Clota, anant cap a Avinyonet de Puigventós. Les dones dormien a dins. Les nenes i els homes, a fora. Una màrfega de plàstic i palla al terra era l'única protecció del fred. També la mula va servir per protegir-se d'aquells dies d'hivern. “El que sí que recordo és que el pare va decidir que els matalassos, que tant ens havia costat de portar, anaven al sostre, per protegir-nos si queien bombes”, relata.

“Deien que els vidres de Peralada es van trencar per l'explosió. Les pedres de l'església van arribar fins al mas de la Pujada, on vivíem nosaltres. Vam poder continuar vivint al mas, tot i que es va fer malbé una part del teulat”, explica Montserrat Cabanyó, que llavors tenia 10 anys, a Oriol Abulí, autor del treball La voladura de Llers. Dels dies previs a l'explosió, Maria Ferrussola, que tenia 15 anys, en recorda que constantment arribaven camions que descarregaven bidons. “De casa no en van quedar ni els fonaments”, diu. Josep Martí, en canvi, vivia lluny de l'església i a la revista municipal Lèrtio del desembre del 2006 recordava: “Un fort vent provocat per l'explosió, molt de fum, pols i el soroll de com anaven caient les cases.” Ell tenia 13 anys. “Un dels soldats que es retiraven em va donar un cigarro. Quan l'encenia, va petar tot. No se m'esborrarà mai del cap!”

El diari Solidaridad Nacional titulava en portada el 14 de febrer del 1939: “L'horda va fer volar el poble de Llers, que va desaparèixer amb tots els habitants”, fent referència al “parte oficial de guerra del generalísimo”. El Correo Catalán anava en la mateixa línia: “La vila que ja no existeix, Llers”. Mentre que La Vanguardia titulava també en portada: “Al poble de Llers, les hordes fugitives van volar els polvorins i dipòsits de municions. Desapareix el poble i els seus habitants”.

Llers no va desaparèixer del tot. Ni van morir tots els llersencs, perquè el municipi s'havia desallotjat. Cert, però, que al lloc que ocupava l'església, només hi va quedar un forat. Al voltant, cases destruïdes. Quan s'havia esvaït el núvol de pols, els veïns van començar a tornar. La magnitud del desastre era indescriptible. El panorama, desolador. Els que van tenir més sort es van trobar la casa amb algun desperfecte. De les més pròximes a l'església, no en va quedar ni una paret. Només piles i piles de rocs. Runes i més runes. Desenes de famílies es van haver de buscar la vida. Com a solució d'emergència es va habilitar un casalot del municipi que pràcticament no va patir danys, can Casagran, per acollir-ne algunes. A més de refugi per a les famílies que ho havien perdut tot, es va habilitar una zona com a escola i una altra com a ajuntament. També s'hi feia missa.

Llers va ser un dels pobles adoptats per Francisco Franco al desembre del 1939. La direcció general de Regiones Devastadas, dependent del ministeri de Gobernación, va ordenar que bona part de les ruïnes es conservessin com un “monument nacional”. Només es va permetre treure'n algun material per construir el nou poble, començat a l'agost del 1941. La resta va haver de quedar com a testimoni “de la barbàrie roja” i no es va reconstruir fins al1998.