Societat

Una dolça melangia que s'arrapa al cor

LA REMOR DEL VENT

El carrer pren un sabor de matinada boirosa, els fanals s'esblaimen a poc a poc, com picarols que una mà embrollaire fa dringar i que ploren nostàlgia en esdevenir el dia. Enfront de l'estació de tren els trotadors fan via sota la brama del megàfon; en són nombrosos i lluiten des de la suprema concentració assumint el dolor, la certesa que no aturaran la marxa. Les seues camallades s'endrapen el trajecte i un ventijol gèlid s'esparpella i ressegueix els glòbuls de transpiració. Es trascolen l'aire a glopades cobejoses i els bleixos són la cadència escaient que els percudeix a dins.

És un diumenge flonjo, malenconiós, que no trist. Ella ha allargassat la cadena i, encoratjada per quatre pensaments esparsos, ha engrandit la llodriguera per fènyer una llibertat migrada i ensutjar-se'n la mirada que esberla parets bastides d'invisibilitat, el llambreig embogit en percaçar horitzons. Necessita aquest oratge rabejat que li estreba la dermis i li rejoveneix el trets. Els coets enriolats creben el buc del no-res i esglaien els estornells i els coloms que abandonen amb precipitació els fils d'alta tensió, atalaies ideals des d'on albiren el caire del jorn. Ella contempla la llum de color taronja que s'emmiralla sobre la persiana metàl·lica del bar tancat, és el reflex de les pampallugues dels rètols de les màquines expenedores de bitllets. Les bigues rovellades són una mena d'anacronisme entre la lluïssor dels altres materials. Des d'aquesta perspectiva sembla que uns feixos de foc dansen esmunyedissos davant els ulls. Ella ha tastat el solatge del desencís, un espurneig de la mala sang que li ha fiblat la sensibilitat, tot i que venia d'unes bordissalles d'aqueixes que puden l'orbe; però ara hi són andròmines que li provoquen un riure intern que acaba per transcendir a les pupil·les i la fa més bella; se sent hostatge d'un somni a què no pertany. Alguns dies resulten força estranys, similars a la ment d'un poeta que enfila mots robats. Badalla el sol i se li escola un gargot de claror temperada, les llambordes es desabillen de qualsevol mena d'enyorament i els bancs gelats romanen esbatanats al buit. Continuen desfilant els atletes, uns globus virolats es branden amb deixadesa sobre el besllum de l'atzur. Ella s'adona que no pot anar pel món desguarnida i oferint la seua vulnerabilitat als tafurers sanguinaris. Ensuma la flaire melosa que exhalen els arbres de l'Avinguda del Cid mentre rememora un camí tantes vegades recorregut. Pel costat passa un home de perfil “hitchcockià”, du la bossa del pa acabat de coure, transita amb un parar segur i calmós. Els edificis fan palesa la desídia i el barri, a mercè d'un matí grisenc, s'exposa desemparat, eclipsat entre la penúria de la gent translúcida; hom diu que aquesta és una zona deprimida.

Una amiga li relata la seua particular odissea amb Bankia i li sembla tan delirant que la impotència li puny amb un neguit descoratjador. Hi anà a signar els papers del préstec que havia sol·licitat per a comprar un pis, de colp i volta les condicions n'havien canviat. L'home escanyolit i panxacontent la va rebre amb una nova sorpresa, ara ja no li donarien els setanta mil euros que ella necessitava, però sí que li'n podien prestar cent cinquanta mil si accedia a adquirir una vivenda d'aquelles que anomenen “actius tòxics immobiliaris”. A ella la situació la desbordava i, tot i l'angoixa que la tenallava, mussità a contracor:

—Ja tinc triat el pis que vull, me n'he enamorat en veure'l. A més, no em puc permetre un préstec tan alt.

—Dona, això és com el nuvis, sempre pots conèixer algun de millor. I quina classe de família tens que no pensen a ajudar-te?

—Per quins cinc sous em retreu ara la meua família? Llavors, si no puc retornar-los els diners i em lleven el pis, m'acollirà vosté a casa seua?

Mentre les confidències s'esventen per les estances del minúscul i vell apartament de lloguer, la pluja espicassa al damunt del celobert i el seu brogit fa l'efecte que algú està arribant pel corredor. Elles tres van dipositant amb molta cura les peces de roba a dins de les caixes de cartró. Hui s'enceta una nova etapa, un despertar sobtat comparable al desamor, quan s'acaba l'epifania que ens tenia enlluernats i l'entorn és cafit de tonalitats esperonadores. El món abans petit és fa immens i resta palplantat davant nostre, un espetec que ens treu d'aquella abstracció lapidària. Com el moment en què hom accepta que finalment s'ha acabat l'hivern.

Almussafes 17 de febrer del 2014

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia