L'or sagrat

El permís habitual per estar-se a Myanmar és d'un mes i cal passar les primeres 48 hores en un hotel reconegut pel govern. Me n'ha “tocat” un de luxe al costat de la Shwedagon Paya, la més important del país, que domina Yangon des del cim a 3 km al nord. És la icona dels “myanmarins”, com ho és l'Estàtua de la Llibertat per als ianquis o la Torre Eiffel per als francesos. Decidesc fer-li els honors i pregar-li perquè la travessia siga un èxit, com diria mestre Kavafis.

És migdia quan ascendesc, ja descalça, com cal fer a totes les pagodes del país, la passarel·la principal —fresca, ombrejada, tranquil·la— d'aquesta paya perfectament integrada en un barri modern i occidentalitzat. Dalt em sobta la multitud que hi transita, trafiqueja o medita i l'enorme stupa d'or en forma de campana visible des de tot Yangon. Té un profund significat religiós, ha estat testimoni d'una història força antiga i l'han ferida, però no pas aniquilada, terratrèmols, incendis i saqueigs. Des del segleXV la cobreixen d'or any rere any.

L'stupa està circumdada de monestirs, temples, santuaris, pavellons,zedis, imatges i paradetes on es venen articles monacals, flors, budes, paraigües rituals, llibres, encens i trons daurats; amb tot, el que la fa imponent és el seu sumptuós posat en tecnicolor que ressalta l'or que l'embolcalla i que escandalitza el meu agnosticisme. Però, com diria Marx, la religió és l'opi del poble.

Fa calor i aprofite per seure, meditar com els meus veïns i observar: ara passa una fila de gent agranant un terra de marbre cristal·lí, adés una altra arruixant, finalment una vessant flors. L'espectacle és magnífic i deixe de banda les meues reflexions sobre or versus misèria. En aquesta primera eixida, trobe els naturals amables i delicats, to de veu baix i gestos suaus. Abandonant la pagoda, les aigües del monsó fan acte de presència i dissolen la xaroneria dels colors estridents. No puc evitar el record de les nostres falles i em pregunte què pensaria el Buda en veure allò que han fet els seguidors de les seues creences.

Prenc un taxi i “baixe” al centre. Primer, visite una galeria d'art recomanada al seu bloc per una suposada experta en Myanmar —amb compte, amb els blocs!— que resulta ser d'una mediocritat insofrible. Després, opte per una altra paya de més de dos mil anys al bell mig del centre de Yangon, entre edificis governamentals i comerços: la SulePaya, també daurada i imponent. El contrast amb la Shwedagonés corprenedor i la ubicació, incongruent. Reconstruïda i restaurada sovint, té l'honor de posseir un cabell del Buda i se situa al quilòmetre zero del país. Tanmateix, les mesures estan “humanitzades” i la impressió és acceptable.

És de nit —ací se'n fa aviat, com es fa aviat de dia— i reste una estona palplantada davant les desenes i desenes de paradetes de menjar que volten la pagoda. Finalment, decidesc posar en risc el meu estómac, n'elegesc una on hi ha molta gent i sec mig arraulida en una de les seues taules en miniatura, perfectes per a criatures de sis anys. Em posen al davant un bol de sopa ben calenta —ací és com la tapa de franc nostra que acompanya la copa de vi o la gerra de cervesa— amb noodles, pa corretjós semblant a l'ensaïmada, verdures i... el meu avorrit coriandre, la tortura dels meus àpats asiàtics. Cansada de la posició, decidesc fer de tastaolletes i anar provant productes diferents en diferents mostradors de carrer, així que passaré per ous fregits de guatlla, verdura saltada i uns quants curris. La butxaca resta agraïda, perquè el preu és de misèria —menys de tres dòlars— ho restarà també el meu estómac? Caldrà esperar a demà...

Torne a l'hotel cansada; de camí, l'or de l'stupa de Shwedagon ha esdevingut ataronjat. Els ulls, la ment i el cor resten agraïts.