“Les classes populars han de fer por als poderosos”

Tot el què està passant és per una pèrdua de valors democràtics. Moltes vegades em comporto com un adolescent que no ha descobert el món i que se sorprèn de la barra infinita d'algunes de les coses que es diuen i passen. De gent que ha fet malifetes n'hi ha hagut sempre, però que algú tingui 47 milions d'euros a Suïssa! I que davant d'això no dimiteixi ningú! Tot això ve derivat de fet que la construcció del propi sistema democràtic no es manté en els valors de l'ètica civil republicana. Sí s'hagués fonamentat en això, viuríem en un altre país, ens manaria un altre tipus de gent i es farien altre tipus de coses, sense aspirar a un món perfecte...

Sóc molt contrari al llenguatge políticament correcte. Per mi és una sorpresa que quan més radical és el plantejament ideològic més políticament correcte s'és. I a mi em sembla una contradicció en els termes, perquè el llenguatge serveix per explicar les coses i l'art de la política és saber afrontar-les des de la ideologia de cadascú. I el llenguatge políticament correcte amaga els problemes. I hi ha gent que teoritza que si canvies les paraules estàs canviant la realitat i això em sembla un acte de postmodernitat infinita i jo sóc molt contrari a la postmodernitat. I encara trobo més increïble que aquesta s'hagi apoderat de la mentalitat d'ambients alternatius. És una contradicció en els termes.

Objectivament, tenim dades d'atur o de dificultat d'accés a l'habitatge, per dir dues coses, molt pitjors i, en el cas del joves, encara molt pitjors de les que hi ha a llocs en què es considera que hi ha problemes. I aquí, en canvi, no veiem aquests incidents que periòdicament veiem a Anglaterra o a França. Penso que és una sorpresa i que alguna cosa devem estar fent bé. Som una ciutat i un país reventaire i també hauríem de saber positivar les coses que històricament s'han fet bé… O bastant bé. Què s'ha fet bé? Uns nivells d'integració –jo entenc una integració amb canvi, dinàmica–, força raonables, tot i les dificultats de la crisi que ha vingut. Ho plantejo, però, com un interrogant obert.

Jo crec que quan es parla d'aquests temes fem massa esment a les diferències entre la gent i, al final, som tots iguals i tenim les mateixes necessitats i els mateixos anhels. El que cal és que apliquem polítiques de justícia social. Si això existís, totes les altres coses s'aclaririen d'una manera molt ràpida. Hi continuaria havent un tipus de problemes més culturals o de tradicions, però tot plegat és una coartada per disfressar els problemes reals, els drets humans universals, per una banda, i la justícia social, de l'altra.

D'aquesta mena de postmodernitat barrejada amb falta de cultura política jo en dic zapaterisme. Per què? Perquè el Zapatero era capaç de donar una ajuda familiar per tenir un nen i fer escoles bressol públiques. Això són dos conceptes, l'un a la manera demòcrata cristiana, i l'altra socialdemòcrata; l'una vol tenir la dona a casa i l'altra li facilita l'emancipació. I ell feia les dues coses alhora. Per què? Perquè aquí ja no es busca ni ser coherent. La coherència absoluta és impossible però home, un cert nivell de coherència entre el que es pensa i el que es fa… El zapaterisme no és ni cinisme, no és: “jo faig una cosa perquè em convé fer-la encara que contradigui un principi”, és només perquè és un simple i pur enunciat d'eslògan. Tot s'hi val.

Fent un article vaig descobrir una sentència del Tribunal Constitucional que explica que la raó que el País Basc i Navarra tinguin concert econòmic és que havia existit el Decret de Nova Planta… Ostres! Jo em pensava que quan això ho deien els sectors independentistes més clàssics i radicals era com a cosa simbòlica, amb part de raó, però usant el simbolisme. Però no, descobrir que això té uns efectes pràctics sobre l'ordenament constitucional espanyol ho vaig trobar fortíssim. Jo estic en contra que la història determini la vida de la gent, no pot ser que els morts del 1714 ens diguin a nosaltres què hem de fer… però resulta que la Constitució avala el Decret de Nova Planta! Jo vaig fer mítings a favor de la Constitució perquè era mil vegades millor que los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional però pensàvem que era un primer pas i que quan ens deixessin d'apuntar amb els canons i les pistoles podríem anar avançant. La sorpresa és que no.

No. En un referèndum, no. I penso que és una gran estafa. Jo no he estat independentista, tot i que vaig anar a la Via Catalana, però jo havia militat a la clandestinitat i tots els partits antifranquistes estaven a favor del dret a l'autodeterminació. I podíem pensar que els primers 10 anys després del 23-F no era el millor moment, però ens estem fent grans, ja n'han passat 35... Arriba un moment en què se t'acaba la paciència... Crec que no estan pel tema… i em sembla molt difícil, des del punt de vista democràtic, dir a un poble que no pot votar. I es fa poc esment a un altre element: tots els antifranquistes estaven a favor que Catalunya és una nació. La gent que diu que Catalunya no és una nació desconeix completament la història d'Espanya. És així de clar, pensa en una historiografia ensenyada durant el franquisme i absolutament falsa. Fins i tot, ara potser ja no, qualsevol independentista hauria estat d'acord a tenir un sistema constitucional, salvant les distàncies, com el de 1492 a 1714 … imaginem que ve el rei a Barcelona, jura les constitucions catalanes i a canvi de lleis, negociem un concert econòmic, amb el rei directament i que no marxa sense acord… Això, que passava, es desconeix a la resta de l'Estat.

Estem vivint unes coses inaudites. Les agències bancàries poden gestionar les pensions de la gent, doncs el normal és que després la gent va a treure els diners de les seves pensions... doncs no. Aquesta és la feina que els toca, no? Per la gent gran, víctima d'atracaments, això és una barrera. No saben fer anar un caixer! L'economia està per sobre de la gent, en lloc de ser un instrument per organitzar l'activitat econòmica. S'ha convertit en un instrument amb valor per si mateix i que passa per sobre de qualsevol qüestió racional, de lògica, de sentit comú; o de principi comunitari, sense el qual aquestes institucions tampoc no viurien. Jo crec que vivim un moment molt salvatge des del punt de vista de la immoralitat de la gestió econòmica i financera en el món.

Sabadell seria un entremig entre el Baix Llobregat i Vic. Per tant, una mitjana del país. I a Sabadell i a Terrassa és on es va fer la revolució industrial. Aquí es van col·locar les màquines de vapor, les mateixes de Manchester. I això va provocar no només una qüestió tècnica, també va provocar l'emergència de les classes socials i dels moviments emancipadors que anaven al darrere d'aquest canvis de producció. I això fa que en algunes ciutats hi ha espais on queden restes d'aquestes coses. Jo això ho escric amb un cert nivell de provocació perquè m'agradaria discutir-ho amb més gent i des de més punts de vista. Sabadell és una ciutat que no ha estat mai capital de província ni ha tingut governador civil, ni militar i això ha fet que no hi hagi hagut massa control social ni del poder. Fins i tot els rics sabadellencs s'han amagat, una diferència amb Terrassa, amb moltes cases modernistes, perquè hi havia un moviment obrer molt organitzat que els feia por. I aquesta és una ensenyança per al futur, necessitem unes classes populars que tornin a fer por als poderosos.

Tothom diu que és molt tolerant fins que troba una cosa que diu que no pot tolerar. Doncs és això, la tolerància es posa en joc en aquelles coses que et semblen increïbles. A mi m'agradaria que es pogués fer política des de la discrepància ideològica i política, però amb un cert nivell de cordialitat. I només reservar la intolerància pels intolerants. I jo crec que tenim poca cultura democràtica al voltant d'aquestes coses i que ens hem d'acostumar que la gent fa coses increïbles però que les hem de respectar posant el límit sempre en el feixisme o coses d'aquestes. Estem poc entrenats a acceptar que hi ha gent que pensa o actua de manera diferent.

És una frase del llibre Por el bien del imperio, de 1.100 planes de Josep Fontana. Tot i que sembla que les decisions cada vegada es prenen més lluny, des de la troica, per entendre'ns, la solució està en nosaltres mateixos. Primer, a desemmascar el què passa, la dificultat primera. I hi ha una gent que ens està desmuntant tot allò bo que s'ha construït en els darrers 35 anys, l'estat del benestar. La gent no acaba d'endevinar què passa i ens han fet creure que s'ha estirat més la mà que la màniga i no hi ha hagut prou desemmascarament per dir: això és una gran estafa. Anem cap a un neofeudalisme capitalista brutal, en què en lloc de tenir clients tenim serfs de la gleva, que es deuen a les grans multinacionals que no paguen impostos i a les quals hem de donar calés nosaltres. La situació és complexa, cal desemmascarar la realitat, però sí que el futur està a les nostres mans. Europa és un mercat de 500 milions de persones, i si tots ens posem d'acord a no comprar, per exemple, Iphones, doncs Apple té un problema… Si anéssim fent coses d'aquestes, tota aquesta gent tindria un problema, i nosaltres hi tenim alguna cosa a dir. L'important és recuperar la democràcia que ens està marxant de les mans… jo sóc dels qui en part relativitzava les critiques al sistema democràtic perquè havia viscut l'altre… des de fa un temps, ja no els relativitzo… anem enrere a marxes forçades, i cada cop més. Això s'assembla al franquisme o a un règim autoritari en què el poble no hi pinta res, i uns quants prenen decisions per ells cada dia. Hi ha temes que fan pensar que la democràcia està en perill i que caldria un nivell de resposta adequada als perills que es plantegen.

Volia aportar una reflexió polièdrica i molt variada sobre molts aspectes de la ciutat. No volia cenyir-me a un guió que em predeterminés sinó que pogués reflexionar en llibertat sobre la ciutat, amb una dificultat, i és que hi ha molt poca reflexió del que hi ha passat des del 1979 fins ara. Com a historiador, sé que hi ha muntanyes de reflexions, llibres, tesis doctorals, articles... sobre qualsevol racó de la història de la ciutat. I en canvi, de la ciutat moderna hi ha molt poques reflexions. Tenia un model de fer-ho, que era el Sabadell del meu record, de Marià Burguet, una referència. Jo, quan vaig acabar, vaig pensar que era un llibre 2.0, construït com si fossin notes dins d'un blog. I és que està tot inventat, ja que el Sabadell del meu record és això.

Jo n'he dit Volum I… jo m'ho he passat molt bé. N'he fet uns quants, de llibres, però des del vessant de sociòleg o d'historiador, i llavors estàs molt circumscrit a l'ofici, tot ha d'estar molt contrastat... Amb aquest llibre vaig voler fer una cosa en què jo m'ho passés bé escrivint i que fos d'una lectura amable. I si veig que té una mica d'èxit… mai se sap.