Capellans i casats alhora
El papa obre el debat del celibat
Tres capellans expliquen la seva experiència matrimonial
Creuen que l'Església ha de modificar la regla
“Quan vaig decidir casar-me, l'única cosa que vaig fer va ser comunicar-l'hi al bisbe. De cap manera vaig voler ni demanar-li permís ni donar-me de baixa del clergat. Això és una humiliació i jo l'única cosa que feia era casar-me, que és un dret fonamental de tota persona humana.” Ho explica Enric Grifo, format als religiosos de la Sagrada Família del Pare Manyanet de Barcelona i capellà durant molts anys de la parròquia de Sant Joan Baptista de Santa Coloma de Gramenet. L'any 1990, i després de conèixer la que ara és la seva esposa i mare de la seva filla, va deixar el sacerdoci per formar una família.
L'Enric i milers d'altres capellans com ell que un dia van decidir casar-se –es calcula que a l'Estat espanyol n'hi ha més de 6.000– han estat notícia aquesta setmana després que el papa Francesc digués, en tornar de viatge de Jerusalem, que de la qüestió del celibat se'n podia parlar perquè, en no ser un dogma de fe, la porta quedava oberta.
“El que és més estrany és que una cosa tan senzilla i tan normal sigui impensable a l'Església i que quan el papa decideix parlar-ne es munti un rebombori”, diu Grifo. I exclama: “I és clar que no és dogma de fe! Això és disciplina pura! N'hi ha molt pocs, de dogmes de fe a l'Església.”
Amb la mateixa seguretat afirma que ell mai ha deixat de ser capellà i que ho serà tota la vida perquè “ser capellà, com ser batejat, és un segell indeleble..., és per sempre”.
La història de l'Enric és similar a la del gironí Pere Madrenys, que va ser secretari del cardenal Jubany durant el Concili Vaticà II i corresponsal al Vaticà de l'agència Europa Press en la mateixa època i que també va plegar de capellà, tot i que molts anys abans, el 1973.
“Jo sí que vaig presentar la petició de renúncia al bisbe, al bisbe Camprodon, i ell em va preguntar, renyant-me: “Però no ho havies pensat abans, això?”, explica Madrenys. “Li vaig dir que sí, que ho havia pensat abans, però que mai m'havia atrevit a dir-l'hi a Jubany.” Madrenys recorda que, com milers de capellans als anys setanta, ell, a banda de “sentir la crida de la naturalesa” –“Jo em vaig enamorar i em vaig voler casar”, diu–, el va desencisar “una Església que havia fet un concili però que no el va posar en pràctica”.
L'Humanae Vitae de Pau VI va caure com una galleda d'aigua freda sobre tots els catòlics que volien una obertura de l'Església i després “Joan Pau II va destrossar el concili”, sosté Madrenys. “Vam ser molts els que ens havíem fet la il·lusió que les coses canviarien i vam tenir una crisi molt forta.” Madrenys creu que les paraules del papa Francesc en relació amb el celibat “no signifiquen res” per als milers de capellans que estan casats o per als que volen casar-se. Al contrari, opina que aquest “potser” del papa “no és una solució de res”.
Casa d'acollida Reviure
Enric Grifo va ser un capellà que es va acabar implicant molt al barri on tenia la parròquia, el barri Fondo, d'immigrants i obrers, on van arribar milers d'andalusos i extremenys que fugien de la misèria. Ara és un barri on hi viuen sobretot xinesos. Va ser capellà en l'època que Lluís Hernández, també capellà i comunista, era alcalde de Santa Coloma de Gramenet. La seva vocació de servei i la profunda convicció de predicar l'Evangeli amb l'exemple (per tant, contrari als sermons morals i a les imposicions) el van dur a acollir indigents a la parròquia. “Un dia me'ls vaig trobar al porxo i els vaig acollir”, explica. I justament aquells immigrants i com quedarien si ell plegava va ser una de les principals preocupacions de deixar de ser capellà. “Què faran si els abandono? On aniran?”, em preguntava. Aleshores va començar a preguntar aquí i allà fins que un veí de Santa Coloma, l'amo d'uns forns, Ramon Camps, li va cedir un petit pis de planta baixa al costat de la parròquia. I així va néixer l'entitat Reviure: “Ensenyem a tornar a viure.” Un cop jubilat, l'Enric s'hi dedica en cos i ànima. Reviure, que ara té el suport de Càritas, acull actualment tres persones sense sostre.
En deixar de ser capellà i un cop solucionat què feia amb els seus acollits, l'Enric tenia el problema de trobar una feina. La solució la hi van donar els germans de La Salle Bonanova, on havia anat durant anys a fer la missa de les vuit del matí i classes d'anglès. “Em van mantenir com a professor d'anglès i, amb això i les classes en una acadèmia que vaig fundar amb els diners de l'herència de la meva mare, vaig tirar endavant la família.”
“Si m'ho diuen, torno”
També es va dedicar a la docència Miquel Garriga quan l'any 1975 va deixar de ser el rector de la parròquia de Sant Miquel de Cornellà de Llobregat per casar-se. Escolapi, s'havia ordenat el 1964 i, en plegar, mai va deixar l'Església. Amb el pare Joan N. García-Nieto, un capellà obrer molt implicat en les reivindicacions socials, van fundar la comunitat de cristians de base Santa Maria de Cornellà i diu, sense embuts, que quan ara (mort García-Nieto) el capellà titular no pot anar-hi, no té “cap problema per fer la missa”. “De fet –assegura– m'encantaria que em demanessin per tornar. I com jo, molts.”
LES FRASES
“Una regla de vida” des del Concili de Trento (s. XVI)
A l'Església primitiva no existia la prescripció del celibat per al sacerdoci. Tot al contrari. L'Evangeli deixa clar que l'apòstol Pere estava casat. Ho expliquen Mateu (8:14-17), Marc (1:29-34) i Lluc (4:38-41) en l'episodi del miracle de la curació de la sogra de Pere. La llei més antiga referent al celibat s'ha de buscar en el Concili d'Elvira, celebrat cap a l'any 300. Però aquest cànon més aviat devia ser com paper mullat, ja que en uns capitularis de Carlemany (el 769) es “prohibeix als bisbes tenir diverses esposes”, segons explica José Antonio Díaz, S.J. a ‘El celibato eclesiástico a través de la historia'. Amb molts alts i baixos, el celibat no acaba de ser instaurat fins al Concili de Trento (s. XVI), on queda fixada la disciplina de l'Església romana i la prohibició de casar-se. Entre els protestants, en canvi, es dóna llibertat als seus ministres per casar-se, i a les esglésies orientals, com molt bé va recordar Francesc la setmana passada, es manté una disciplina pròpia: poden viure amb les seves esposes si s'hi havien casat abans, de manera que la majoria de sacerdots es casen primer i s'ordenen després.
“Una regla de vida i un regal per a l'Església”, diu el papa que és el celibat.