Osona/Ripollès

El taradellenc Antoni Pladevall guanya el premi Prudenci Bertrana de literatura

L'escriptor taradellenc ha guanyat el prestigiós premi gironí amb 'El dia que vaig fer vuit anys', unes memòries novel·lades de la seva infància a la plana de Vic.

El dia que feia vuit anys, l'avi Ton, un pagès de la plana de Vic, el va fer pujar a la mateixa bàscula on pesava els sacs de patates i de blat i va assignar-li, com a cada cosa del món, un pes. Aquell dia, Antoni Pladevall va saber que, donat que ocupava un lloc a l'espai amb una densitat específica, era algú amb una existència pròpia. Del record d'aquesta escena que l'autor qualifica de revelació “intensa i punyent”, neixen tots els altres que conformen El dia que vaig fer vuit anys, les memòries novel·lades del pas de la infància a l'adolescència amb què l'escriptor osonenc va rebre ahir el premi Bertrana de Girona, dotat amb 30.000 euros des de la rebaixa fixada l'any passat per garantir la seva continuïtat (fins llavors la retribució era de 42.000 euros).

Antoni Pladevall (Taradell, 1961) ha publicat ja cinc novel·les, entre elles 'Terres de lloguer' (premis Pin i Soler 2006 i Amat-Piniella 2007), 'La papallona negra' (premi Carlemany 2008) i 'Tot és possible' (2011), però ahir plantejava la possibilitat que no haguessin estat sinó “maniobres de distracció” per parlar de si mateix a través de personatges de ficció. Aquest “caient fictici” es dilueix en el seu nou llibre, en què aborda sense escut la vivència del passat a través d'una “col·lecció de trenta estampes” que dibuixen el retrat del nen que va ser entre els 8 i els 15 anys, “dividit entre la fascinació i la vergonya, entre la il·lusió i la por”. Citant insistentment Cesare Pavese, de qui subscriu plenament la idea que “recordar una cosa significa veure-la per primera vegada”, Pladevall va definir el relat de la seva infància com un “diàleg agredolç”, a la manera amb què l'escriptor piemontès presentava, a Fira d'agost, el retrobament amb els llocs del passat amb la certitud que “el temps s'ha esfumat”. Així i tot, no dubta que “la veritable pàtria de l'home és la seva infantesa”, com afirmava Rilke, un altre autor que li ha servit de far per evocar la seva pròpia família, els companys de joc, el veïnat i el paisatge de la plana de Vic, però perquè ningú no s'enganyi pressuposant un imaginari idíl·lic, Pladevall va enumerar algunes de les anècdotes que recrea en el llibre: la precisa pedrada que va llançar a l'ull d'una germana, el dia que va matar un ratolí literalment d'un cop de puny, la matança sistemàtica de quaranta-dos escorpins en una sola tarda...

La violència és consubstancial a una infància que li ha deixat impreses a la memòria altres imatges inoblidables, com ara “la descoberta estiuenca de la primera nena amb bicicleta”, o la de “l'avi caient de bocaterrosa, ferit de mort, al mig de les tomaqueres”, en una escena que sembla emmirallar-se en la mort de Vito Corleone. S'hi fan lloc, també, personatges “pintorescos” del veïnat, com ara una exiliada de França, un pagès “molt esverat i cridaner que conduïa una Vespa de color blau” (la precisió en el detall és una de les obsessions de la memòria recobrada), o “una dona molt grossa d'Aiguafreda que venia ous frescos”.

Més enllà de les peripècies i el costumisme, El dia que vaig fer vuit anys, tal com el va definir Pladevall, és “un corol·lari d'escenes viscudes” que ha volgut que serveixi com “un homenatge a la generació dels nostres pares i avis, que provenen d'una època molt grisa, marcada per la por i el silenci”, i al mateix temps, que faci profit a les generacions joves, “perquè sàpiguen del món on vénen”.

L'escriptor, doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí, va voler remarcar “la fermesa de l'aposta lingüística per la llengua viva” que ha fet en el llibre, combinant registres que van “des del cultisme al col·loquialisme i el renec més sorollós” en benefici, va dir, “de la part més genuïna de la llengua”. Entre els seus referents literaris, a banda de Pavese, Rilke i Gerald Durrell, va esmentar com a inspiradors del seu viatge a la infància tres autors catalans: Joan Francesc Mira, de qui va elogiar 'El tramvia groc' com “l'obra que molts hauríem volgut escriure”; Rafel Nadal, pel seu “sorprenent treball de memòria” a 'Quan érem feliço's, i el “brillant i sagaç” Manuel Cuyàs d''El nét del pirata'.

La notícia completa a El 9 Nou
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia