El bumerang de l'Ebola

Aquests dies l'Ebola omple els nostres informatius i les nostres converses, i ens genera més d'un dubte ètic que no és senzill de resoldre. Però si fixem els fonaments que ens permetin l'anàlisi dels fets, potser resulta una mica més senzill. Només una mica.

L'Ebola ha mort 8.000 persones des que coneixem l'existència del virus. D'aquestes víctimes, quasi la meitat, 3.500, en el darrer brot de l'epidèmia. Cada dia continuen morint al món 10.000 persones de fam, 4.110 de sida i 1.726 de malària. Aquestes xifres ens permeten relativitzar i acotar la magnitud de la tragèdia, i la seva rellevància, dos aspectes que no sempre estan relacionats.

La malaltia ha anat sortint tímidament als diaris durant força temps, però ha esclatat sobtadament quan hem tingut dos espanyols contagiats a l'Àfrica, i una sanitària infectada a Madrid. La regla de la proximitat en periodisme, com moltes altres coses inventades en clau estatal o nacional, no ajuda a entendre un món que avança amb lògiques, conflictes i responsabilitats globals. Ningú defensarà que la vida d'una persona propera té més valor que la d'una persona llunyana, que no tenen els mateixos drets que nosaltres, però seguim acceptant que quan els afectats són propers les coses són més notícia. Si segurament no coneixem cap de les persones espanyoles infectades, per què tantes diferències? Senzillament, ens costa molt pensar i sentir a escala món.

I, no obstant això, com a metge em fa molt mal la culpabilització de la sanitària infectada. Fa mal per ella i, per extensió, pels més de 200 sanitaris africans que s'han contagiat i han mort només per fer la seva feina. No semblen importar ningú, ningú reconeixerà la seva generositat i l'heroïcitat d'haver estat al peu del canó per professionalitat i humanitat. Ells i molts altres que continuen treballant per frenar la malaltia des d'allà són els autèntics herois i heroïnes quotidians, i treballen per nosaltres sense que ni en siguem conscients. Nosaltres necessitem més recursos per lluitar contra el virus, millors vestits i instal·lacions, més especialistes..., però en ells hauríem d'estar invertint milions.

Viatgem, llegim i aprenem idiomes, però sembla que no acabem d'interioritzar que la globalització no és només un concepte. Els problemes són globals i les solucions han de ser-ho. Si no construïm un món on tothom tingui uns mínims drets, la pobresa i les desigualtats que creiem que no ens afecten ens tornaran en forma de bumerang. La deslocalització, la immigració i les malalties són alguns dels bumerangs que ens tornen. Ara tenim entre mans una epidèmia molt greu que està creixent d'una manera molt preocupant. Té una alta mortalitat i s'estén per zones molt vulnerables, on augmenta el pànic. En una espiral d'injustícia perversa, l'epidèmia agreuja una situació de partida de pobresa, fruit de desigualtats flagrants.

Però mirem endavant. L'epidèmia, com totes, després del punt àlgid remetrà, però tornarà periòdicament per quedar-se mentre no actuem sobre les causes reals. L'estat d'alarma mundial pot provocar reaccions negatives, improvisar mesures i posar tiretes, o bé assentar les bases de les solucions reals, que impliquen enfortir o garantir sistemes de salut i d'higiene públics arreu. Si no, no ens en sortirem. Una de les millors eines que teníem, no tant per fer-ho com per recordar-ho i exigir-ho, és o era la política de cooperació internacional i, més enllà, la coherència de polítiques. La primera ens l'hem carregada, i la segona estàvem en vies de descobrir què era. Restem pendents dels pressupostos del 2015 de la Generalitat. Encara no sabem si revertirà la tendència perquè la retallada acumulada és del 91,25% des del 2008.

Ara penseu en la Teresa i les 50 persones en observació a casa nostra, en les febleses del nostre sistema de salut, i després en els metges i infermers africans, i en les febleses del seu sistema de salut. Si pensem en tots alhora, prendrem les decisions correctes.