Les nul·litats conviuen amb el divorci

Les nul·litats matrimonials, és a dir, el reconeixement que el matrimoni no s'ha celebrat vàlidament i, per tant, que el sagrament no ha existit mai, és una formula que, malgrat l'existència dels divorcis, es continua demanant. El Tribunal Eclesiàstic de Barcelona en tramita una vuitantena l'any, explica Santi Bueno, vicari judicial i president d'aquest tribunal. Quan un matrimoni canònic acaba sent declarat nul, els dos membres de la parella es poden tornar a casar i l'Església permet a cada un dels dos membres que rebin la comunió.

En el cas d'un divorci, que és la dissolució del matrimoni, els cònjuges es poden tornar a casar, però només pel civil. És en aquests casos que l'Església –que manté que el matrimoni és indissoluble– no reconeix el segon casament i, per tant, no permet donar la comunió als antics cònjuges si s'han tornat a casar. Aquest segon matrimoni l'Església el considera “pecat”.

Santi Bueno, catedràtic de dret canònic, creu que el sínode de la família de Roma i les resolucions que generi no poden, en cap cas, modificar la indissolubilitat del matrimoni “perquè és un precepte que està directament indicat a la Bíblia; són paraules de Jesús”. Per això, creu que la intenció clara del papa “d'admetre en l'Església els divorciats”, es pot acabar solucionant amb l'absolució després de la confessió del fidel afectat. “No hi pot haver –diu Bueno– una dispensa generalitzada.” En aquest sentit, la doctora en dret canònic Carmen Peña manté que “difondre i donar a conèixer les solucions canòniques admeses per l'Església contribuiria a pal·liar la problemàtica dels divorciats i tornats a casar”. Aquesta experta sosté que, si bé les solucions canòniques “no esgoten tota la problemàtica dels divorciats tornats a casar, sí que poden suposar un remei eficaç a moltes situacions doloroses”. Va recordar que el percentatge de fidels que es planteja la nul·litat canònica del seu matrimoni “és baixíssim”.

El matrimoni canònic, a banda d'anul·lar-se, també es pot dissoldre. Però només en dues circumstàncies: una és per la mort d'un cònjuge; l'altra és la “inconsumació” del matrimoni. En aquest punt, Bueno manté que aquests segons casos són molt poc freqüents, però assegura que, de vegades, es dóna el cas: “Recordo, fa uns anys, un matrimoni que es va dissoldre perquè la dona va poder demostrar que no s'havia consumat en dotze anys.”

Santi Bueno manté que, d'històries increïbles, n'hi ha a cabassos. La base del matrimoni cristià –que és un contracte i un sagrament únic (monogàmic) i indissoluble– establerta en el codi canònic, ja en el s.XII, és el consentiment dels dos cònjuges. El matrimoni ha de ser acceptat per les dues parts de manera lliure i sense coaccions. Si es demostra que un matrimoni ha estat forçat o coaccionat, o bé que un dels cònjuges és incapaç, incapaç legal per decidir si es vol casar o incapaç per complir amb les obligacions essencials del matrimoni (per exemple, que no vol tenir fills), això és causa de nul·litat. També ho és si un dels cònjuges s'ha casat amb l'altre amb una mentida. L'enganyat pot denunciar-ho i, en aquest cas, també el matrimoni pot ser declarat nul. En aquest punt, Bueno recorda el cas d'una parella el marit de la qual va denunciar la dona per haver-lo enganyat. “Ella tenia lupus, una malaltia degenerativa de la pell molt greu, i no li ho va dir. Un cop casats, el marit ho va descobrir i es va sentir enganyat. El matrimoni es va anul·lar”, assegura.

El Tribunal Eclesiàstic diocesà jutja els processos en primera instància. Contra les seves sentències es pot presentar recurs d'apel·lació en segona instància davant el Tribunal Eclesiàstic metropolità (de l'arxidiòcesi). Contra la sentència de segona instància es pot recórrer en apel·lació a la Santa Seu, en concret al Tribunal Apostòlic de la Rota Romana (que és qui jutja en nom del papa). Per una disposició vigent des del segle XVI, l'Estat espanyol té un Tribunal de la Rota propi a la nunciatura apostòlica a Madrid.

“És mentida –diu Santi Bueno– que només aconsegueixin la nul·litat matrimonial els rics i famosos perquè tenen diners. Per cada famós que l'aconsegueix, hi ha desenes de persones normals que l'aconsegueixen i no surten a la premsa”, assegura. Com qualsevol procediment judicial, les parts han de tenir els seus advocats i pagar unes taxes, però els processos, en funció dels advocats, no són cars. Els advocats, és veritat i tal com va advertir el bisbe de Solsona, Xavier Novell, han de ser catòlics. Però també és veritat que els bisbes poden autoritzar que aquest procediment el tiri endavant un advocat no catòlic.