Estètica sense límits

No només ha sorprès el canvi radical de la cara de Renée Zellweger, la protagonista de la saga de Bridget Jones. També han impactat les seves paraules, la seva insistència que la seva nova imatge és res més que el reflex de la seva ànima. “Estic vivint una vida feliç i diferent, més plena, i estic encantada que es noti”, va declarar després de la seva aparició en l'edició 2014 d'Elle Dones de Hollywood. I tot plegat ha inundat les xarxes socials d'especulacions i comentaris.

La transformació de Zellweger torna a posar sobre la taula un debat que sorgeix cada cop que algun famós apareix amb una cara retocada. Hi ha límits per a la cirurgia estètica? Fins a quin punt una modificació exterior acaba tenint seqüeles psicològiques en la persona que se sotmet a una intervenció o és l'operació la resposta compulsiva a un trastorn previ?

Ni els mateixos cirurgians plàstics s'acaben de posar d'acord. Ramon Vila-Rovira, de la clínica Teknon, és partidari de buscar l'equilibri, de fer petites cirurgies de tant en tant abans que una gran operació amb infinitat de procediments que acabi modificant l'aspecte físic de la persona. “Estic frenant els meus pacients. Cada vegada vaig buscant el més senzill. Aconsello el que aconsellaria a la meva mare, la meva dona o la meva filla”, resumeix el cirurgià. Aquests serien els casos d'Isabel Presley, Ana Belén o fins i tot la reina Sofia, que destaquen per una gran contenció i naturalitat en els retocs. En l'altre extrem –l'exemple més esperpèntic seria el de Michael Jackson–, es troben aquells que, en opinió de Vila-Rovira, “es passen dels límits”. L'ideal per l'expert és el que anomena “rejovenir envellint amb petits procediments”, però, precisament, destaca, ara és més difícil que mai aconseguir aquesta simplicitat “perquè la cirurgia plàstica ha avançat moltíssim en els últims deu anys”.

Antonio Tapia, de la clínica Tapia de Barcelona, no s'atreveix a jutjar el canvi d'imatge de l'actriu Renée Zellweger. Ni tan sols li sembla que li hagin practicat una mala cirurgia. “Cal tenir en compte que la primera foto és de l'any 2001 i l'última, del 2014 i que per fer la pel·lícula s'havia engreixat 20 quilos. Ara està més prima, s'ha fet un lífting mitjà vertical, s'ha retocat les parpelles i els pòmuls”, resumeix Tapia, que opina que, cada vegada més, i no només en el món de l'espectacle, “hi ha la necessitat d'allargar l'edat en què un ha de mostrar una imatge juvenil”.

El president de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica, Manel Romaní, es mostra partidari d'una intervenció que “potenciï la mateixa imatge” i entén que una persona que es dedica a la interpretació se senti temptada de fer-se retocs per continuar responent a les expectatives que creu que tenen d'ella: “En el sexe femení, es poden fer meravelles sense cirurgia, des del maquillatge a sèrums per tensar la pell, però tenen una durada efímera i sóc partidari que la gent estigui satisfeta amb la seva imatge.”

En alguns casos, però, la satisfacció no arriba mai. Algunes actrius, sotmeses a una pressió constant per part del sistema, s'acaben sometent a una intervenció darrere de l'altra per intentar conservar la joventut eterna. “Hi ha pacients que no s'haurien d'operar mai, perquè pateixen un trastorn dismòrfic corporal que provoca que percebin una part del seu cos malament: es retoquen i es tornen a retocar i mai estan satisfets”, comenta la psicòloga clínica Sílvia Llumà. En el cas de les actrius de mitjana edat, Llumà opina que “és fàcil que es deixin portar per la pressió i el nivell d'exigència que pateixen”.

Davant d'un cavi tan espectacular com el de Renée Zellweger, el risc és no acostumar-se a la nova imatge, buscar-se davant del mirall i no trobar-se. “Al cervell li costa molt canviar la imatge. És molt més lent que el cirurgià. Hi ha qui ho assimila i qui no i, a vegades, hi pot haver un sentiment de despersonalització”, subratlla Llumà.

Meg Ryan, Melanie Griffin, Mickey Rourke... Els exemples són nombrosos. Mariví Pereira, psicòloga d'adults de l'Institut Superior d'Estudis Psicològics (ISEP) lliga algunes d'aquestes operacions a “la crisi de la mitjana edat”. Però alerta del component addictiu que pot implicar sotmetre's a una operació de cirurgia plàstica: “Mai no n'hi prou. El problema és no acceptar el pas del temps i voler estar a l'alçada d'uns patrons estàndard impossibles.” Pereira cita el cas de Heidi Conrad que va arribar a fer-se “20 intervencions el mateix dia” i opina que aquests tipus de personalitats “que s'estan transformant constantment per poder sentir-se acceptades, que pensen que aquesta és l'única manera de continuar vigents”, és molt possible que, a la llarga, acabin tenint depressions o, fins i tot, problemes d'identitat. “Quan un canvia les seves característiques per unes altres que no li pertanyen és un símptoma d'alarma”, adverteix la psicòloga.