Discordança política per l'habitatge
El ple sobre desnonaments aporta poc més que un debat de models entre el govern de Barcelona, l'oposició i la PAH
Els pisos buits dels bancs, nus de la controvèrsia
Ja sigui pel format en què estava estructurat –un debat pur en què no es va votar ni tan sols una lacònica resolució de mínims– o per una qüestió senzillament ideològica, el ple extraordinari que va fer ahir l'Ajuntament de Barcelona sobre un dels grans drames socials que assota la ciutat, el dels desnonaments, va acabar tal com havia començat. És a dir, sense cap acord o novetat tangible enmig d'una discussió, a estones crispada, que va evidenciar, com ja s'intuïa, que el govern municipal, l'oposició d'esquerres i la Plataforma d'Afectats de la Hipoteca (PAH) fan una lectura similar de les causes i la gravetat de la problemàtica, però divergeixen sorollosament de la manera com atacar-la.
Davant un Xavier Trias que no va intervenir en tota la sessió, va ser el tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà, Antoni Vives, qui va capitalitzar la defensa de l'acció de l'executiu de CiU. I ho va fer, d'entrada, repassant un informe que admet, per exemple, que les restriccions imposades per accedir a certs ajuts com ara el Pirmi tenen una relació directa amb un augment dels desnonaments il·lustrat en xifres: de 116 expedients per llançaments hipotecaris en mans de la Mesa d'Emergència de Barcelona el 2009 es va passar a 325 l'any passat. La discussió, però, va guanyar punch en el moment que es va anar de la fase de diagnosi a la d'anàlisi de les polítiques municipals. El gros de la qüestió, tenint en compte l'àgora on es feia. El relat de Vives va partir de l'argument troncal que, abans de l'arribada de CiU al govern local, no s'havien fet polítiques d'habitatge social, una mancança que ara s'està corregint però amb el consegüent retard. Així, va explicar que el 2010 el parc de lloguer social sumava 1.140 pisos. Ara en són 2.248. La construcció de noves promocions, com les que es finançaran amb la privatització de la gestió de quinze aparcaments –l'operació Bamsa–, i l'adquisició d'actius d'altres administracions –com els 189 del Consell Comarcal a Torre Baró– són algunes de les actuacions en perspectiva del consistori per afavorir l'accés a l'habitatge. Ara bé, Vives va demanar temps. “Una problemàtica així, estructural, no se soluciona només en tres anys”, va sentenciar.
Esmena general
L'oposició, però, va qüestionar que les mesures que la corporació ha posat en marxa siguin suficients. “Davant 2.100 sol·licituds només hi ha 170 pisos disponibles. Vostès [CiU] no tenen una política en aquest tema”, va inquirir la regidora del PSC Carmen Andrés. Per la seva banda, Alberto Fernández Díaz (PP) va assegurar que avui hi ha 285 habitatges públics, 98 dels quals de titularitat municipal, que no estan ocupats i, per tant, la prioritat ha de ser posar-los a la borsa de possibles beneficiaris, juntament amb els que són propietat del Consell Comarcal, “ja que d'aquí a sis mesos ha d'estar dissolt”. Joan Laporta, d'Unitat per Barcelona (ERC i DC), va insistir que no s'ha de posar l'accent, només, a ampliar el parc de cobertura, ja que “les famílies desnonades el que necessiten, sobretot, és feina”.
L'enfrontament més dur de Vives, però, va ser amb Ricard Gomà, president del grup d'ICV-EUiA, la formació que havia forçat la convocatòria del ple. Un xoc de trens. Després d'evocar una parella de Nou Barris, el Milton i la Carmen, que ahir havien de ser foragitats de casa –tot i que, finalment, la pressió popular ho va evitar–, el líder ecosocialista es va mostrar molt crític amb la manera com l'executiu de Trias fa front a l'onada de desnonaments en curs. La seva, de fet, va ser una esmena a la totalitat. La rèplica del tinent d'alcalde va ser expeditiva, acusant el llavors contendent de practicar “el monstre de la demagògia” o “pornografia política”. Entre retret i retret, el cap d'ICV-EUiA va ser especialment insistent a censurar que el consistori no sigui més incisiu a l'hora de multar els bancs que tenen pisos buits. “En tres mesos n'han detectat 398 i només han aconseguit la cessió de dotze”, va etzibar. En aquesta matèria és on més discrepen govern i oposició. No en va, el mateix alcalde de Barcelona assegura que aquest tipus de pressió sancionadora té uns efectes limitats. No és la seva via. Pels membres, però, de la PAH que ahir van ser al ple, els desnonaments s'han convertit en una emergència social que clama solucions excepcionals. Ho expressava la seva portaveu, Mercè Pidemont: “Mesures com la compra i construcció de pisos arriben tard i malament. I no podem esperar. Cal sancionar bancs. Hi ha vides en joc.”
LES FRASES
“Deixar la gent al carrer, plorant, és actuar sense cor”
L. S“Mai no havia viscut una situació com aquesta i, quan em van dir que em feien fora, em vaig sentir la persona més desgraciada.” En Jorge té 54 anys i va venir des de l'Equador el 1998. Va treballar en la construcció fins al 2008 i, després, va quedar a l'atur. “Em deien que no hi havia feina i va començar l'època dolenta”, recorda.
En aquell moment, en Jorge vivia amb una amiga en un pis de lloguer i el propietari els va donar un any de marge, però la situació no va millorar i van marxar. Després de passar per casa d'uns coneguts, van ocupar un habitacle situat en un soterrani fosc i lúgubre del barri de Verdun. “Era un abocador, estava abandonat, i les parets estaven negres per la humitat; el vam netejar i el vam fer habitable”, explica. La parella hi viu des de fa tres anys i fa mesos van rebre la primera notificació de desnonament, que no es va fer efectiva perquè a ella l'acabaven d'operar.
“El reclama una empresa i no he pogut contactar amb el propietari per arribar a un acord i anar pagant alguna quantitat fins que puguem marxar a un lloc millor”, diu en Jorge. Fa dies van tornar a intentar desnonar-los, però veïns i membres de diferents entitats, entre les quals l'associació 500x20, ho van evitar. “Deixar la gent al carrer, plorant i sense saber on anar, és actuar sense cor”, afirma. En Jorge, que també s'ha posat en contacte amb els serveis socials, surt cada dia a buscar feina i intenta trobar un pis amb un lloguer assequible. “N'hi ha de barats, però et demanen dos mesos de fiança”, comenta. Ell creu que es podria fer més per solucionar el problema: “Hi ha molts pisos buits i haurien de servir per ajudar la gent que no té on viure.”