El llegat de la Barcelona fabril
La revolució industrial va transformar també l'arquitectura de la ciutat
El “Manchester català” ara és fora de la capital catalana
Els perfums, els sabons, la xocolata, la roba, les joguines, els paraigües, els gelats, els llibres, la llet i els iogurts, així com les cerveses i les begudes refrescants són només alguns dels productes que van contribuir a desenvolupar la Barcelona industrial a finals del segle XIX i començaments del XX. I és que a principis del segle passat, la ciutat va viure una època daurada de la qual actualment queda poc rastre. Barcelona, fins i tot, se la coneixia com el “Manchester català”, com explica la historiadora Mercè Tatjer a Barcelona, ciutat de fàbriques: gelats, joguines, perfums... els productes quotidians (Albertí).
Fàbriques com la Sibèria, de gel, o la Ricart, de teixits, totes dues al Poblenou, són una mostra d'aquell esplendor que va viure la indústria barcelonina. Poblenou és el barri industrial per excel·lència, però no és l'única zona de la ciutat on perviu el rastre d'aquella locomotora fabril que va arribar a ser la capital catalana a finals del segle XIX i bona part del XX.
Al començament, les fàbriques es van situar en barris cèntrics de la ciutat com és el cas de la Moritz, al barri de Sant Antoni, al districte de l'Eixample. Aquest districte també va acollir la fàbrica tèxtil de la família Batlló, actualment l'escola industrial. A poc a poc, aquest barri, juntament amb Ciutat Vella, va convertir-se en una zona residencial i es va transportar les fàbriques als afores de la ciutat, en barris com el Poblenou, que va esdevenir el veritable motor industrial.
“Hi ha un model de planificació urbanística, es diu que les fàbriques no poden estar en llocs on hi hagi habitatge, llavors assenyalen com a zones industrials el Poblenou, la Zona Franca i Sant Andreu, que es converteixen en els polígons industrials de la ciutat fins a finals
del segle passat”, precisa Tatjer.
Revolució arquitectònica
Aquesta burgesia volia demostrar el seu poder adquisitiu i, això ho va fer construint espectaculars cases o fàbriques d'acord amb els models estètics de l'època, com la casa Amatller, un habitatge modernista construït pel reconegut arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que està al passeig de Gràcia.
L'actual Fundació Tàpies, un edifici construït per l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, també és hereva d'aquella època daurada, ja que hi havia la residència i l'editorial de la família Montaner i Simó.
Així mateix, aquest llegat el trobem en l'art, el disseny i fins i tot en la publicitat. Artistes tant nacionals com internacionals van il·lustrar cartells publicitaris, explica Tatjer. L'empresa de perfums Myrurgia, sota la direcció d'Esteve Monegal, va impulsar els artistes catalans en els seus cartells, com és el cas d'Eduard Jener i Casella, considerat un dels millors dibuixants, publicistes i dissenyadors de la Barcelona de començaments del segle XX.
La indústria xocolatera, per la seva part, es va llançar a reinventar la publicitat i a aplicar les tècniques europees a Barcelona. Així, la família Juncosa va construir un gran rètol lluminós fet amb tubs de neó i una enorme estructura metàl·lica de vint-i-sis metres quadrats que va plantar sobre el terrat d'una casa del carrer Pelai, que es podia veure des de la plaça Universitat. “Va ser una innovació, un anunci lluminós utilitzant una font d'energia nova”, argumenta
Tatjer.
Una altra aportació que van importar les empreses xocolateres van ser les col·leccions de cromos. Al començament,
aquests cromos eren purament estètics, però després van mostrar temes educatius com la Guerra Mundial, les diferents cultures del món o imatges de futbolistes. La historiadora ressalta la seva importància per a la societat “en un temps que no hi havia gaires llibres ni internet, i els cromos es van convertir en una font de coneixements”.
Tatjer, a més, destaca la capacitat d'innovar i de crear productes nous que va tenir la burgesia catalana en els sectors que destaca en el seu llibre, un dels quals és el dels jocs. Una bona mostra d'això és que en el carrer Princesa, a Ciutat Vella, hi ha El Rei de la Màgia, la botiga de jocs de màgia més antiga d'Europa, que encara es manté en peu.
Tot i que Tatjer reconeix la gran aportació d'aquestes famílies a la cultura catalana, va lamentar que, “com passa ara”, es van oblidar dels més desfavorits. “Van fer poques cases per als treballadors i, això, va donar lloc que la població obrera visqués en unes condicions deplorables”, va criticar.
Herència en risc
L' especialista va defensar que ara tota aquesta herència està en risc de desaparèixer. Per un costat, el Manchester català s'ha traslladat fora de la ciutat a poblacions com Polinyà o Santa Perpètua de la Mogoda, mentre que Barcelona s'ha quedat com una ciutat estrictament per viure-hi i dedicada al turisme. “El Manchester català no s'ha perdut del tot, però és lluny i no el veiem. A més, tampoc se'l valora, perquè estem en una societat que ara té com a valor l'oci i, per tant, el turisme hi encaixa molt bé”, afirma Tatjer, que opina que s'ha d'ajudar més la indústria catalana.
D'altra banda, l'administració està enderrocant edificis d'aquella època, especialment fàbriques, perquè té nous plans urbanístics. Per Tatjer això respon tant a “l'especulació urbanística”, perquè allà on hi havia una fàbrica de dues plantes es poden aixecar diferents edificis de deu pisos, però també a una qüestió estètica, perquè s'aposta per l'arquitectura contemporània. En aquest context, explica que el model de ciutat que impera és funcionalista, és a dir, que cada barri té la seva pròpia atribució. “El que s'ha fet amb el
districte 22@ és canviar la planificació urbanística, s'ha canviat el sòl industrial per sòl per a les noves tecnologies”, argumenta.
També defensa la importància de preservar tot el llegat industrial de la ciutat. “Si nosaltres destruïm una etapa de la nostra pròpia història, que a més va ser important per a la cultura de Catalunya, aleshores estem perdent les nostres arrels. Llavors, com podem mirar el futur?”, es pregunta la historiadora.
