Bagatge d'emergència

El vent aüixa el plovisqueig amb un tarannà bisellat, a batzegades, és la veritable identitat de l'enyor. Hi restem desguarnits, qualsevol petit empallegament podria esbordellar-nos, no sabem si després de la pròxima cantonada tindrem el coratge de continuar alenant. Les oliveres refulgeixen sota la càlida blancúria del jorn acabat d'establir-se'n al damunt.

La mirada s'empassa tot un seguici de petits prodigis, com ara el fet de plegar una bicicleta, signar un llibre a un nen, una jove que s'apressa amb la valisa, un home abstret que esguarda com transiten els trens sense veure'ls. Que remot el dia de la nit, els seus límits són inassolibles.

Diuen que a Barcelona hi ha més de tres mil persones sense sostre, més de nou-centes dormen al carrer, però ell, pel que clissa a través de les finestres del taxi creu que en són moltes més. En desviem la mirada perquè els necessitem obliterats. La consigna colpidora per qui és a punt de perdre la llar és: “Fes un pack d'emergència amb les teues coses més imprescindibles i busca algú que te les puga guardar”.

I és així com ens pot caure a sobre la dissort més indefugible, el malson s'inicia, esdevé terrabastall que ens empeny a l'abís. Una humitat de gebre ressegueix les artèries de les ciutats a l'hivern, els vianants percacen cobricel per tal de no quedar-se a camp ras. Són ànimes que caminen entre d'altres d'una manera que sembla desimbolta, porten una bossa a les mans, potser una maleta, pulcrament abillats s'hi barregen entre la multitud, però ell sap copsar-ne el desencant dels ulls.

En arribar el vespre s'hi aboquen als contenidors per retirar els cartons amb què aparellaran un redós improvisat. Aquesta és l'onada callantívola dels invisibles del matí que atibaquen el declivi de l'obagor. Un seixanta per cent n'han sigut víctimes del gran crim fal·laçment anomenat crisi.

El dibuixant taxista, quan el silenci espetega al bell mig de la besllum, contempla els embalums rònecs esparpallats a dins del migrat caliu d'un caixer automàtic, els llums esblanqueïts n'envolten els cossos desvalguts. Hi ha vist homes, però també dones, i alguna vegada nens que s'arramben a la calidesa d'una mare aclaparada que encara pot mussitar mots que li encalmen la basarda. Més d'una vegada se li ha apropat un ésser desolat per preguntar-li per un alberg, qui es nega a ser deixalla d'aquesta urbs, però no hi trobarà una plaça buida.

Quantes vegades ha sentit l'ofegament de la còlera sabent que no pot fer res, és més, si l'atzar vol jugar amb ell, també podria ser-ne un, ningú no n'està lliure. Evoca un home begut que s'enfilà al taxi fent tentines, tot d'una començà a contar-li el que li rajava a bram d'una manera força ferotge : “Vull beure fins a rebentar”.

Aquest senyor, que parlava amb la llengua dels embriacs, havia sigut un mportant executiu d'una multinacional. “Em varen fotre fora del treball, vaig perdre la casa, la dona s'emportà els fills ben lluny de mi”.

Quan escoltem aquestes històries ens semblen distanciades de nosaltres, fins i tot les pensem tòpiques, reblertes d'inversemblança, tanmateix, reflecteixen la cruesa del tiberi de les hienes que ho han fet possible. De tant en tant li assalta la imatge d'aquella dona desconsolada que residia a La Bonanova: “Fill, aquesta és l'última nit que em faràs de taxista. Tot s'ha acabat”.

Ella tenia seixanta dos anys, la seua petita empresa havia fet fallida, el que en va poder salvar l'utilitzà per pagar les indemnitzacions dels seus treballadors, era el que creia més just. Ara l'esperava una habitació, com una mena d'almoina, en casa de la seua cosina. “Saps? He volgut fer bé les coses i mira, no m'ha calgut de res. Per què els taurons despietats ixen sempre indemnes de les aigües tèrboles?” I és que aquests sempre troben la justificació escaient a les seues infàmies, saben ben bé com assestar l'ullal sobre els il·lusos d'aquest món.

La pesantor glaçada que saliqueja la tenebra de les metròpolis fistonades de pal·lidesa, les siluetes desbraonades als portals arrecerats, li enllorden les pupil·les d'un estalzí amargós.

22 desembre del 2014