El cor glaçat

Refulgeix el ponent sota un fumerol moradís, és ben fàcil i venturós albirar el llentiscle a les garrigues, el desconhort s'hi estova i encalça la nit i l'oblidança. Escorcolles entre l'evocació i és com tindre a dins del cap unes golfes curulles d'andròmines arcaiques.

Estiregasses el fil del cabdell per retornar al principi, però això és com intentar animar cadàvers. El fossar del pit s'ha esberlat de bell nou, esguarde la desemparança de les teues pupil·les i he de dir-te que no és l'hora de rebordonir-se davant l'ofegament que revifa, una i altra vegada, l'hecatombe amerada de sang que ha de restar diluïda en un temps ja empolsinat; deixarem esbargir-se aquesta frisança caragirada, ens cargolarem sobre el cantell del silenci perquè tot esdevinga de passada sense esterrejar-nos, ja saps que amb la claror ens eixorivim sempre.

El dia s'empescarà un nou acte per emmirallar-se en les arrels dels lledoners, l'aprenentatge de la calma ha de ser el nostre viarany més transitat. Fins i tot puc garlar-te d'altra gent per mitigar els tremolins del cor glaçat, aqueix damnificat que a penes si has pogut deslliurar-lo de les engrapades del dimoni repulsiu.

Amparo enfila el carrer Santa Anna, hui no és dimarts de mercat i les voreres semblen una miqueta òrfenes, el sol deixa anar una pal·lidesa tèbia sobre els cristalls de la farmàcia.

La humil fruiteria repta el supermercat d'enfront, la vitrina de la paqueteria mostra peces de roba interior força corprenedores; per la portalada del forn se n'escapoleix la gatzara de la clientela, al fons s'eixampla la plaça reblerta de resplendor. Ella es detura davant la casa número quaranta-cinc, la infantesa s'escola entre la pintura esmorteïda de la façana que, encara que vetusta, plomeja un somriure de gaidó, és la complicitat dels records.

La portella de l'esquerra li fa l'ullet, gràcies als avis allí tingué l'estanc la “tia Maria”, després que s'hi va traslladar des del carrer Piló, un bon grapat d'anys. En entrar-hi sent que la gebrada que ha dut amb ella se'n fa menuda dins d'aquesta altra de finals de gener.

A l'entrada n'hi ha caixons de plàstic cafits de taulells disseminats pel terra, damunt d'un un guant escadusser en roman inert; una làmpada de vidre penja indolent del sostre. Els endolls i els interruptors de la llum no tenen res a veure amb aquesta època nostra, el rebost esbatana les portes de fusta tronada.

Ella es deixa guanyar per la penombra i el callament d'un poble que continua glatint a l'altra banda de les parets abrusades d'una alegria llunyana, el semblant afectuós de l'àvia li descorda la serenor. Després, quan ja s'ha sadollat amb la dolcesa que traspua l'estança, empeny amb precaució la porta de l'habitació principal i...

Vull pensar que cada mot que ací encarrelle és una puntada que abilla la restinga desfeta del redós que et guareix. La mirada te'n defuig i sé que és el moment de dipositar un tènue cresp sobre l'instant, el deixarem plàcidament abaltit per tornar a encetar-lo, potser demà?

28 de gener del 2015