L'audàcia imperceptible

Espeteguen coloms al migjorn i s'escauen esbart d'àguiles a la vall, degota besllum sobre els indrets de la memòria. La semença arrela a les branques de les alzines i se n'esmena el color, engipona el somriure del matí. L'ocell embadalit sap que el guaites i enceta una dansa de complicitat amb les teulades. El núvol és la clenxa del pi escarransit, s'hi enfaristola amb la galta curulla i ja tens un rostre estimat enforcat a la mirada. Hi ha paratges tan coneguts que els podries reguardejar a les palpentes, els has petjat tantes vegades que són una casella de la teua pell. Els diumenges poden ser un ruixim compassiu sobre la gola, perquè hi pares esment i veus com se n'esbaten les hores, les sents retrunyir ben a dins. La marjal encara no és sabedora de primaveres novelles i roman un pessic opaca, mentre la Serra de les Agulles s'enyora l'atzur i el percaça.

S'agenolla el dia entre les carenades, el Cavall Bernat és un miratge remot, ombres migrades s'agotzonen a les parpelles. La Plaça del Progrés és acabada d'asfaltar, algú ha tombat la tanca que barrava el pas cap a l'estació, les llambordes noves són una mar enllustrada, i no t'hi veus amb cor de peucalcigar-la. Contemples el silenci, i tot d'una algú parla d'herois que una pantalla perboca, se't revolta el pit, perquè entens que els diners els elaboren, encolomen les condecoracions i els títols als mamarratxos, brètols mediocres que només veneren les andròmines. Com ara homes adults que corren en calçotets darrere d'un MacGuffin; també qui, entrampat en un narcisisme acèrrim, mostra llurs misèries a la multitud. Bé, saps que això no hauria de ser, i perceps tota una parada de veritables éssers extraordinaris que revifen els condemnats i s'hi lliuren a tasques impossibles.

La heroïcitat podria ben bé ser un arbre que alena fora del seu temps, una flor que puja sense que ningú la sàpiga, una dona que esguarda els ulls de la mort i li llança el guant enterca; els agosarats que sobreviuen al declivi de la nit, a l'adveniment de l'aurora, cada baticor els compromet més amb la vida, amb l'esdevenir indefugible. Tu trobaràs una bellesa èpica en els esguards amatents de la bona gent que plomeja faules de coratge.

Potser l'audàcia és una engruna d'inconsciència, un deler pel ressò de la sang a les temples, pensar que esdevindrem eterns, existir sense por. Fas una pensada, els llogarets menuts, noms de contrades arreu del teu país. Amb Rafa i Néstor, carreteres de muntanya, envers la mar, les planures de la Mediterrània. Sempre menant-hi el goig de fabular, amanir un carrell de milers de contarelles com si foren barcaroles, a qualsevol racó, plaça de poble en festes, fins i tot us atrevíeu amb la poesia, la gran desconeguda de fama massa dolenta. Ara necessites aturar-te un instant, com la formiga atabalada que perd per un moment l'orientació, és l'única manera d'encebar els ànims esgarriats, bandejar tota mena de desolació i calar foc a la foscúria. Demà desclouràs llambregades trapelles per sadollar de bell nou l'avidesa de la llum.

16 de març del 2015