“Contra el canvi climàtic, tots som al mateix vaixell”

És un sistema transversal i absolutament democràtic.L'assemblea és l'organisme de direcció i està format per 75 persones escollides cada 3 anys pels socis. Una assemblea anual n'elegeix la junta directiva, que som set persones. Dins de la junta es designen els càrrecs que ocupem i la presidència recau en un dels set membres. Exercim durant un màxim de dos mandats de 3 anys seguits.

La representació es fa per autonomies i en funció del nombre de socis de cada comunitat. Catalunya és qui en té més.

S'ha notat la davallada del nombre de socis per la crisi els últims dos anys. És trist, però ens hem trobat amb socis que estaven en una situació econòmica greu i que havien de donar-se de baixa. Molts, però, continuen aportant quotes reduïdes. D'altres opten per aportacions més puntuals. Per sort, no hem notat una dramàtica caiguda, però, de les aportacions dels socis o d'ingressos, que són la nostra única font de finançament. Greenpeace no rep cap subvenció ni ajut empresarial de ningú. En aquest sentit, la retallada de les administracions no ens ha afectat.

La independència econòmica forma part de l'essència i l'origen de l'organització mundial. Ens permet denunciar qui sigui i qui agredeixi el medi ambient. No podríem estar mediatitzats per cap govern ni empresa o corporació.

La sensibilitat ambiental forma ja part de la consciència ciutadana. Hi ha influït l'educació als infants, tant la rebuda a casa coma les escoles. Aquest interès pel medi ambient era abans un luxe o una idea més accessòria, i ara ja està assolida com una necessitat bàsica global i de tothom.

I tant! És lògic i estem d'acord que les administracions hagin prioritzat les necessitats socials i laborals a les mediambientals. Però tampoc no és cert que si lluites i treballes pel medi ambient poses en perill llocs de treball. Apostar per un model més sostenible i per les energies renovables sí que fomenta nous llocs de treball.

Sí, canviant la política energètica. Greenpeace no proposa res que no sigui conegut. El matrimoni entre política i grans corporacions energètiques ens afecta en el dia a dia. No pot ser que la política energètica estigui dictada per empreses que no volen perdre el monopoli de la generació ni de la distribució.

Les renovables no són ni poc interessants ni poc profitoses. Les grans empreses en frenen el desenvolupament perquè no estan segures de poder obtenir-ne i perpetuar l'actual monopoli de l'explotació. La ciutadania hi té molt a dir. Tenim dret a escollir quina energia volem potenciar o consumir, i fins i tot, si volem autogenerar-la. Cal un accés més democràtic a l'energia.

Alguns apartats limiten la protesta i semblen fets contra Greenpeace. Presentar una legislació amb l'excusa que augmenta la seguretat però amb l'objectiu que no es protesti és antidemocràtic.

I que no coneixíem fins ara. Com pot ser que una societat rica i desenvolupada admeti que hi ha persones en situació altermundista, sense dignitat ni accés bàsic a l'energia? L'accés al'energia ha de ser més senzill perquè és una necessitat social i afecta el benestar.

La dependència de les nuclears no és tan gran com se'ns vol vendre. Li convé mantenir-la al lobby energètic. L'eòlica, la solar i més renovables podrien cobrir la demanda energètica. Seguir mantenint la nuclear és deficitari i només té sentit per interessos industrials. Les centrals tenen molts riscos més enllà dels 30 anys de vida. L'allargament de la vida útil de les nuclears és una temeritat. Alemanya va ser valenta començant a tancar-ne. El Japó també. Fukushima va ser una lliçó i han entès que l'energia no és il·limitada. Va eliminar les nuclears i tampoc no consumeix més petroli ni carbó, simplement aplica més és eficiència energètica i estalvia més energia.

Perquè els interessa i respon a necessitats pròpies, en el primer cas, i per geopolítica, en el segon. La Xina vol donar sortida a l'energia renovable que produeix, ja que fins ara depenia molt de les fòssils contaminants. I els EUA, perquè volen ser menys dependents del petroli àrab i recuperar independència energètica. Per això s'han abocat al fracking i hi arrosseguen altres estats. És positiu que comencin a prendre mesures contra el canvi climàtic, perquè la situació està arribant al límit. Aprofitem la seva necessitat per canviar el model.

Sempre queden encallades pel mateix escull: el compromís de reducció dels gasos amb efecte hivernacle. Les economies industrialitzades veten que se'ls fixin límits d'emissions. Els països emergents volen seguir creixent. Aquest model de desenvolupament no és ja sostenible. Però les cimeres són necessàries. Països en desenvolupament o afectats pel canvi climàtic poden conscienciar o pactar-hi acords sobre polítiques més compromeses. Poden empeltar les grans economies que tots anem en el mateix vaixell i si ens enfonsem, ho farem tots. Uns abans que d'altres, però tots ens enfonsarem. Ens cal un compromís urgent, decidit i vinculant sobre el canvi climàtic. Cal que els ciutadans es mobilitzin per fer entendre als governs i als estats que no podem seguir donant voltes en cercles.

Del sol i el vent, que estan a l'abast de tothom. L'obtenció d'hidrocarburs (gas i petroli) cada cop és més complex, complicat i arriscat. Anar foradant un estat per buscar petroli és una bogeria. Rebentar el subsòl amb fracking per obtenir hidrocarburs, una altra. Apostem per les renovables en lloc d'esgotar fonts que només ens condueixen a un estat de risc climàtic inassumible. La carrera desesperada per obtenir petroli i hidrocarburs és insostenible.

Qualsevol aposta pels derivats dels hidrocarburs frena les renovables. Si a més es fa pagar la ciutadania... és molt injust i una mala inversió com a societat.

És molt agressiu. Esquerdar llits de roca per arribar a bosses d'hidrocarburs i injectar-hi aigua i components químics contamina els aqüífers, trinxa el paisatge i malmet la salut de les persones. Als EUA, a vegades surt gas i flames per l'aixeta! La qualitat i quantitat d'hidrocarburs que s'extrau no justifica la contaminació a la qual ens veuríem exposats. A l'Estat no ens solucionaria ni la dependència energètica ni la del petroli i gas.

Tampoc. Canàries té un model turístic força equilibrat i respectuós amb el medi ambient.I en depèn, doncs no l'amenacem. Qualsevol prospecció té un risc de vessament de cru. I són agressives per a la fauna per les tècniques sòniques que s'usen.

Intentarem que es declari l'Àrtic un santuari mediambiental. Intocable i que no hi entrin les indústries que ja hi estan fent prospeccions. La finestra meteorològica de perforació de l'Àrtic és curta, i dura només tres mesos pel fred intens. Si hi ha qualsevol vessament i el cru queda sota el glaç ja no es podrà ni dissoldre ni controlar. És extremadament arriscat buscar-hi petroli i gas. Es posa en perill l'ecosistema de l'Àrtic, que a la vegada és un dels reguladors del clima al planeta. El que hi passi afectarà tot el planeta.

La mateixa que a la societat europea: la dependència de les energies fòssils derivades dels hidrocarburs. A nivell local hi tenim tot l'espectre de problemes: excés de consum i dependència de les energies brutes, les nuclears, prospeccions a la costa, i com a especificitat catalana, una sobreocupació i saturació del litoral. El turisme massiu a la costa no és sostenible, com tampoc l'explotació industrial que hi ha al voltant.