Propostes d'Acció Cultural per la igualtat lingüística

Acció Cultural del País Valencià ha consensuat un document amb la participació de les diverses universitats del país al voltant de com s'hauria de redireccionar la qüestió de la llengua. Certament, en més de trenta anys d'aplicació de la Llei dÚs i Ensenyament del Valencià, no s'ha aconseguit la igualtat lingüística –és a dir, la igualtat en l'exercici dels drets lingüístics- entre tots els ciutadans del País Valencià. I això que la LUEV tenia entre els seus projectes, almenys dels proclamats emfàticament, el d'aconseguir la igualtat de les llengües i el d'aconseguir la no discriminació dels ciutadans per raó de llengua. Pareix ben clar que ni una cosa ni l'altra no s'han aconseguit. Avui dia, el castellà continua sent la llengua clarament majoritària en el si de la societat, i es continuen produint casos de discriminació lingüística de determinats ciutadans (sempre a causa de l'ús del valencià). Fins i tot m'atreviria a dir que, durant aquests darrers anys, passades ja les reminiscències més pròximes del franquisme, s'ha produït un revifament del supremacisme lingüístic, i hi ha determinats sectors intel·lectuals i polítics que vindiquen la preponderància del castellà sense cap tipus de complex. Davant aquests sectors, ACPV esgrimeix el principi elemental de la igualtat entre llengües oficials, que, bàsicament, s'ha de traduir en el principi democràtic de la igualtat entre parlants. Perquè, subratllem-ho: no estam parlant bàsicament de llengües, sinó de persones. No es tracta dels drets de les llengües, sinó dels drets de les persones que les parlen.

Els aires de canvi polític que es respiren al País Valencià constitueixen una bona oportunitat per modificar també, substancialment, aquest estat de coses. El títol del document consensuat ja resulta del tot significatiu: “Per una nova i efectiva Llei d'igualtat lingüística: principis bàsics i àmbits d'actuació pràctica”. Tenint en compte que els objectius de la LUEV no s'han assolit, per una banda, i que la societat ha canviat extraordinàriament durant aquests darreres tres dècades, fa falta, inexorablement, una nova llei, que responga a les necessitats de la societat valenciana. Es tractaria, en definitiva, d'una llei per aconseguir que, efectivament, no es produeixi discriminació, entre els ciutadans del País Valencià, a causa de l'ús d'una o altra llengua oficial. Dit pla i ras: que cessi la discriminació envers els valencianoparlants, que no s'ha aturat al llarg d'aquestes últimes tres dècades (i ja venia de molt endarrere).

Del document es desprèn que, finalment, s'ha de passar de la despenalitzció (o de l'exaltació merament folklòrica) del valencià a l'àrdua tasca de treballar per la igualtat de drets lingüístics. No basta que les persones que parlen valencià no siguin perseguides per aquesta qüestió: perquè sigui efectiva la igualtat de drets, fa falta que es generin unes altres condicions. Per exemple, resulta del tot imprescindible que tots els servidors públics de les diverses institucions valencianes puguin treballar amb normalitat, a tots els nivells, en les dues llengües oficials. Si una part (els valencianoparlants) poden treballar en les dues, però en canvi n'hi ha una part que només poden treballar en la llengua oficial de l'Estat, qualsevol principi d'igualtat queda triturat. També cal que existeixi disponibilitat lingüística a l'àmbit laboral i al món del comerç. Si no existeix, com a mínim, un coneixement passiu generalitzat del valencià, els ciutadans que parlen la llengua pròpia del país pateixen la imposició dels monolingües. Des del meu punt de vista, un dels elements més contundents d'imposició és la ignorància. I això no ho hem de perdre mai de vista.

En aquest sentit, trobe molt interessant la proposta que el valencià sigui la llengua vehicular de l'ensenyament. Amb l'actual sistema dual no s'ha format una generació que conegui en peu d'igualtat les dues llengües. I s'ha de formar. Per compensar la desigualtat social entre llengües, l'ensenyament hauria de ser molt majoritàriament en la llengua pròpia del país. Si no, es fomenta la desigualtat lingüística.

I, finalment, resulta imprescindible que es generin mitjans de comunicació públics en la llengua del país i que es puguin rebre (i oferir a la resta) tots els mitjans de comunicació de la resta de l'àrea lingüística valenciano-catalana, tot superant el patètic intent de divisió de la nostra comunitat de més d'onze milions de parlants. La pressió dels mitjans en una llengua tan estesa com el castellà ja és prou contundent perquè encara es posin traves a la recepció dels mitjans de comunicació en llengua catalana. Al cap i a la fi, lliurement, haurien de ser els ciutadans els que decidissin el seu propi consum de mitjans de comunicació, o el seu consum cultural.

La proposta d'ACPV, en definitiva, obre les portes a un debat que hauria de donar els seus fruits en la redacció d'una nova llei (la idea de “Llei d'igualtat lingüística” em sembla democràticament impecable, cívicament positiva i jurídicament inapel·lable) que garantís, a la fi, la igualtat entre els ciutadans del País Valencià, sense discriminacions per raó de llengua. I ara no es tracta de proclamar-ho emfàticament, sinó de posar els mitjans perquè aquest bell objectiu es pugui dur a la pràctica.