Barcarola d'abril

En dollejar abril el terra bramula, espeteguen pètals sobre les pupil·les d'alguns esguards; tots els rius, des de lluny estant, són de color verd, perquè s'hi emmiralla el romaní, la disconformitat de la falaguera, la flor de la tàpera entre la coquinesa del rocam. Cantusseja l'aigua per la Rambla Seca, li esgarria el nom i manlleva el refilet del rossinyol.

Els canyars giravolten al compàs que la barcarola d'Offenbach senyala al vent, s'espampolen com els rems esventrant el baterell, els cirrus fan servir el seu habitud blanquí i se'ns arranja el blau en la comissura dels ulls.

La llum solar, per un instant, sembla fora de lloc, aquesta pal·lidesa que se li esbalça des del dolor la fa més vulnerable i més irreal. Et fa l'efecte que han abrandat una foguera remota, però només se t'arramba un petricó de boira desorientada.

Vols tindre la perspicàcia d'un gat, perquè se sap observat, àdhuc, quan la mirada prové d'una finestra barrada i encimbellada dalt d'un gratacel. En arribar la nit cobeges la galvana, maldes per moltonitzar el neguit, tot i que tens massa ferides esbatanades, i tants fronts badats, tantes batalles perdudes.

L'Almaguer a mercè dels núvols encalcinats, l'orbe dels garrofers, pinades bosqueroles després del gotellim, els fondals s'han eixorivit, un ocell negre esdevé ombra sobre les despulles d'unes granges per acabar. Avances envers l'acomiadament sense paraules, la torbació del pit esborralla els mots.

Si tu ensutzes algú, sense malícia, amb un bri de polsim, de seguida et volen dur al patíbul; i tanmateix a tu poden, i ho fan, infligir-te tot un enfilall d'infàmies, a qual més espantosa, i no passa absolutament res. El món és un catau reblert de saberuts que donen lliçons a tothom.

Ara t'escau encaminar-te a un cementeri, les fotos dels éssers amats que et guaiten d'antuvi, sense cap mena d'empegueïment. Hi acaben de rebre'n un més, ja els tens tots aplegats. És un raval, fins i tot hospitalari, on podries passejar amb l'enyorança en bandolera. Ací romanen junts tots els noms de la soledat.

Abans de desglaçar-se, el sol amara les regions més foragitades, pren comiat, sense recança, de cada bruc al seu abast, amb una llangor d'esma, mentre els paratges del ponent resten estabornits ben aviat, i demà seran els primers en deixondar-s'hi.

Som humans perquè sabem contemplar el nostre marriment en les fulles d'un arbre, en la metzina dels corriols que intentem, com una petita maror als canals de Venècia. Ha ploviscat tant en crebar la primavera, que la vida s'ha fet verda i emmiralla els pessics de la claror a la recerca d'una calidesa que et retorna el goig de viure.

Principis d'abril 2015