L'ombra de l'atzavara

El món sembla més grandiós amb sol, el sud és la corranda medicinal que t'empeny a la carretera, a la fragància del llentiscle que t'habita la pell. Enrere resten els paratges que no vols tornar a llambregar, i tant se te'n dóna; arbres i garrigues que embalumes a l'esquena d'un vehicle, les pupil·les s'eixarcolen el dol dels dies gansoners, esbrinen l'anormalitat en l'altivesa dels xiprers engiponats de primavera, els brucs groguegen sota l'argent, els aurons t'esguarden, i et demanes si volen res de tu. Cariàtides de fum aromatitzen la vall, hui és un jorn en què no llançaries la tovallola. Som analfabets de flairances, malencertem tant amb el gessamí i la tarongina. Esdevens amb l'herbatge, et dilueixes en el ferum que engega acabat de godallar, amolles llast, t'alliberes de la frisança del pit ennuegat.

Una figura xarona se t'atansa des del passat, la visió força carrinclona d'un individu repulsió, d'aquells que fan que la vida no siga més que un tràmit llefiscós de quitrà, allò que en castellà diuen el ninot “felón”. I és que no has de convidar mai la mala gent als teus paradisos, perquè te'ls enllordarien amb la mala bava amb què estan fets aqueixa mena d'éssers, la misèria que traspuen a doll, i ja res no seria igual; t'emmetzinarien l'ombra de l'atzavara que guareix els espiadimonis i mitiga el teu esguard ombrívol. Tot i això, ara la serra de la Plana, La Solana, a ponent el barranc de la Boquella, el Puntal del Bessó, el Molló Roig, la Penya de La Saladella, la Ferradura... tot s'esquitlla darrere els ulls i la velocitat. El castell de Montesa, ferit de terra vermella i pedra, contempla un orbe que no repara en ell, garla amb la veu callantívola dels morts, es cargola entre les alzines. Vols fotografiar els llampecs irrepetibles, tatuar-te'ls a les parpelles mentre dorms.

Les contrades que t'ablamen el coratge tenen sempre apel·latius bells, inspiradors, ben encertats, en anomenar-los ens abillen una tendror colpidora al si, malgrat això, dubtes si saps escriure'ls. La pampa de l'olivera ens estanya traus que aviat ens semblen anodins. Serralades a la Font de la Figuera, ametllers ufanosos, inversemblantment alts, més endavant la userda i l'ordi. La naturalesa té un aire de nena esquerpa que t'embadaleix. El ramat, ensofronyat entre les redoltes, potser s'enyora els pàmpols esdevenidors que encara són un petit botó. La Casa Mallaura en ruïnes, tot i així et fa somiar històries que tal vegada no han sigut. El plany del vent el trobes novell i inconegut. Els recers als cims no són iguals, els nials on perviuen els esbarzers soplugen infants que no deixen mai de ser-ho. Ací a dins ningú no pot esbordellar-te, els pollancres albs rondinen amb tu, la glànola d'allà a sota no assoleix grapejar-te, els infames no poden abatre les papallones brocades i pacificadores. Un núvol escanyolit et mostra totes les facetes que el teu cor s'empesca, sendes que t'afaiçonaran una sang nova. Fins i tot un tronc podrint-se és més bell que el que allà anomenen meravelles. La brisaina és ben cortesa amb les flors lila del romeguer agrest, trena els viaranys que la serp ha conreat, tu endevines les formigues al dessota de la vegetació.

5 d'abril 2015