Girona, per Tots Sants, no té nom, és una altra cosa, una altra ciutat, un altre món. Vista des de dins, és quasi una al·lucinació. Aquí no s'hi valen les expressions patufaires habituals del tipus «els carrers eren plens de gom a gom» o «hi havia parades a dojo». No. Per a situacions tan demencials com la de Tots Sants, i en especial si brilla un sol despietat com era el cas d'ahir al migdia, urgeix la invenció d'un llenguatge nou que tingui com a elements centrals la interjecció i la taxonomia. Posem per cas: «Collons, quanta gent! Sí, n'hi ha molta.» I punt. Tot intent d'afegir una qualsevol argumentació que complementi o expliqui aquesta dada indiscutible i notòria és pura retòrica, si és que no incorre, en el pitjor dels casos, obertament en la falsedat. És la petita trampa en què han caigut aquells que han volgut explicar-se el desbordament d'humanitat que irrigava ahir el centre de Girona en el fet, ben mirat, no pas tan extraordinari, que el dia de Tots Sants hagués coincidit en diumenge, com si dos festius junts sumessin una mena de jornada extra, com si comptessin per una vida redoblada, tot i que la trista realitat és que només serveixen per escatimar un dia de festa al còmput anual de les vacances. Per tant, s'ha de tornar a la taxonomia: Si hi ha tanta gent a Girona per Tots Sants és perquè a la gent mateixa li dóna la gana i, a sobre, el bon temps l'acompanya. És per aquesta confluència multitudinària de voluntats que el centre de la ciutat semblava ahir un dels «bollos preñaos de morcilla» que distribuïa una parada de productes cantàbrics de la plaça dels Jutjats, un dels llocs, per cert, que per aquestes dates obren el miracle d'existir per fi als ulls dels passejants, i no com a meres plataformes de pas. De fet, des de la rotonda de la Copa fins ben bé a la plaça del Lleó, a l'altra banda de la Girona històrica tot resseguint l'Onyar, l'ebullició ciutadana era compacta i perseverant, encara que continuaven exhibint els seus galons de privilegi els espais de centralitat indiscutible, com ara la Rambla i la plaça del Vi, el Ciutadans i les Ballesteries, definitivament les zones més claustrofòbiques del circuit, que aquí tendeix a aprimar-se per adaptar-se a la tortuositat del Barri Vell i acaba convertint el passeig en una mena de gimcana per veure qui aconsegueix arribar al cap del carrer sense haver perdut pel camí la pinça dels cabells, la paciència o el fill que feia una estona encara duia agafat de la mà.

Els firaires, que ahir celebraven el seu dia de glòria, a pesar que la gent tafaneja més que no pas compra, potser perquè arrossegats per la riuada pocs tenen cor d'aturar-se, s'havien repartit el plànol en àrees temàtiques que ja són tradició: des de la plaça de Catalunya a l'Argenteria, inclòs el meandre de les voltes de l'ajuntament, s'estenia la 44a Fira del Dibuix i la Pintura, amb més de 300 expositors, de tendència figurativa dominant –tal dia com ahir, tenien sobretot requesta les marines i els paisatges de l'Empordà–; a les Ballesteries, s'hi feien lloc, encaixonats com podien en l'estretor, els artesans de tota mena, rivalitzant amb els del pont de Pedra; a la plaça de la Independència, i prolongant-se fins als Jutjats, hi havia els taulells especialitzats en gastronomia, embotits i formatges sobretot, encara que guanyen adeptes any rere any els pastissos casolans, les creps de Nutella, les olives macerades amb tot de sucs picants i especiats i productes exòtics com ara els dolços àrabs a base de mel, dàtils i pistatxos i, fins i tot, de bacallà sec islandès, algun s'ha de dir que d'una consistència sospitosa. Com que era l'hora de dinar i al dia encara no li havia agafat aquella caparra que enterboliria el cel a la tarda, les parades de menjar eren les més sol·licitades, sobretot quan s'hi barrejava una aroma imprecisa barreja de beixamel de canelons, ametlles garapinyades i castanyes acabades de torrar. Les terrasses i els restaurants, doncs, van tornar a ser els grans beneficiats d'aquesta indiscriminada festa de sabors, i sobretot els de més llarga tradició, com ara Casa Marieta, que tenia cua a fora fins i tot abans d'obrir el menjador.