Divendres es féu de nit a migdia mentre, compungit, llegia la tràgica notícia de la mort d'un poeta valencià a Barcelona. Molts mitjans de comunicació es feien ressò en les seues edicions digitals atés que el luctuós succés s'hi havia produït a l'alba, al portal d'una vivenda d'un carrer qualsevol.

L'assassinat de Salvador Iborra Mallol, un jove i prometedor lletraferit en la flor de la vida en estranyes circumstàncies, va retrotraure'm a aquells episodis que envoltaven les llegendàries biografies d'il·lustres escriptors, alguns d'ells poetes, del romanticisme. Literats que es begueren la vida al ritme que composaven pàgines memorables o que, també oblidats, polsaren com a pocs el batec de la societat que els pertocà transitar.

El poeta, potser com cap altre, té la virtut de destil·lar els sentiments que, a flor de pell, tasta amb deler i després de formar part inseparable d'ells els plasma amb delicada contundència per a l'eternitat. Perquè no hi ha escriptor tan universal i, alhora, imprescindible ara, com adés, com el que es dedica a la lírica i aprofundeix en les misèries i la grandesa de l'esperit humà.

Salvador Iborra ja ha entrat en el Parnàs, per la porta gran a pesar de la seua curta obra, a pesar de la desgràcia, de la mà d'una mort inesperada i a deshora, quan encara li quedaven molts versos que escriure i molts lectors que afalagar en la seua dolça llengua, sovint menystinguda, sovint maltractada, sempre minoritària a pesar de la seua potència expressiva i inqüestionable riquesa.

El darrer dia de setembre, a la ciutat comtal, ens deixà un poeta i nasqué un mite, cosa que mai no li haguera succeït a un obrer, un mestre, un executiu o un polític, posem per cas. Però ara és temps de dolor per la pèrdua irreparable, de dolor i de ràbia continguda.

Malauradament no tenim a Salvador, però ens queden els seus poemes immortals. En la mort d'un poeta valencià mor també una part de nosaltres, de tots, i d'aquesta societat sacsada per altres valors tan espuris com insubstancials.

El poeta pareix cada cop que engendra una estrofa, mor una mica per a crear vida i oferir-li-la al lector. Salvador Iborra quedà exhaust en la sordidesa d'una matinada fosca d'una tardor incipient per anònimes ganivetades covards que ens ha privat del seu talent però que, alhora, l'han fet infinit.

En la mort d'un poeta ha triomfat la poesia.