Feia encara no un mes que havia ingressat a l'Acadèmia de Belles Arts de França en una cerimònia que el seu discurs ditiràmbic havia convertit en més estrambòtica que solemne i, amb els 75 anys acabats de fer, es disposava a preparar la gran retrospectiva que el Centre Georges Pompidou li organitzaria a finals d'any. Salvador Dalí veia, en aquells triomfs i reconeixements, la superació definitiva de l'escàndol que havia remogut quatre anys abans la seva insensata exaltació, amb una crida untuosa a favor de la Santa Inquisició, de les últimes execucions del règim de Franco, que havien rebut una unànime condemna internacional. Però en tornar a casa, al seu Empordà natal, en lloc de l'afalac l'esperava una desagradable sorpresa.

El 5 de juny, el primer Ajuntament democràtic de Figueres resolia, en un ple disputat i llarguíssim, retirar el nom de l'artista de la plaça que donava accés al seu teatre museu, inaugurat feia tot just cinc anys, el setembre de l'any 1974. La proposta, que plantejava el canvi de denominació d'altres carrers i places, com ara la de la mateixa Rambla, desnaturalitzada amb el nom del Generalísimo, la va defensar l'aleshores regidora socialista i presidenta de la Comissió de Cultura, Maria Rosa Ymbert, esgrimint un plec de signatures de més d'un miler de ciutadans que ja el 1975 havien reclamat la recuperació dels noms populars dels espais públics modificats durant la dictadura. En concret, s'aconsellava suprimir el nom de plaça de Gala i Salvador Dalí, batejada així per l'exalcalde Pere Giró el 1975, pel de plaça del Teatre, tal com es coneixia històricament, quan el museu era, en efecte, un equipament escènic, tot i que de fet la gent més aviat s'hi referia com la plaça del Peix, el producte que s'hi despatxava des que el teatre va quedar reduït a cendres amb l'entrada de les tropes franquistes i el seu lloc va ser ocupat pel mercat. En la votació, només UCD i els independents de la dreta es van oposar al canvi, però l'endemà mateix de la discussió plenària, i a pesar que l'assumpte encara havia de sotmetre's a exposició pública, un grup de galeristes i prohoms capitanejats pel també exalcalde Josep Fajol i entre els quals figuraven Arcadi Calzada, Jordi Colomer i l'hoteler Duran, van promoure una campanya de recollida de signatures a favor de mantenir el nom de l'artista que va rebre més de 3.00 adhesions en poques hores i que va dividir profundament la ciutat.

El mateix alcalde, Josep Maria Ametlla, que duraria poc al càrrec, i la regidora Ymbert, víctima de violentes imprecacions en ple carrer, van decidir viatjar fins a Portlligat per explicar a Dalí en persona, que fins llavors havia assistit a la polèmica amb un silenciós estupor, que amb aquella mesura no pretenien ni censurar-lo ni ofendre'l, però més d'un va témer que el desaire al geni comportés la retirada de les seves obres del lucratiu teatre museu, que ja aleshores era el segon més visitat de l'Estat, només al darrere del Prado de Madrid, i sense cap dubte la principal font d'ingressos comercials i turístics de Figueres.

Amb els de casa barallant-se, només va caldre que intervinguessin tercers per acabar de crispar els ànims: El Diario de Barcelona i La Vanguardia van dedicar els seus editorials a blasmar l'equip de govern figuerenc per la seva falta de sensibilitat, afirmant que la seva actitud era «una vergonya per a Catalunya». Fins i tot el diputat del PSOE Alfonso Guerra, des de Madrid, va animar-se a dir-hi la seva declarant que si la plaça havia rebut el nom de Dalí no era per descomptat per les seves opinions reaccionàries, sinó pel seu innegable prestigi artístic, de manera que no veia motius per al canvi de denominació. La pressió popular i la tempesta política que el debat estava generant van fer que en menys d'una setmana es revoqués l'acord del ple i es mantingués el nom de l'artista, que va reaccionar regalant al municipi una altra pintura per al seu museu, La cabra d'or del castell de Quermançó, valorada en vint milions de pessetes de l'època.