Amb prou feines se'l va sentir opinar a cap paper públic, però poques vegades s'havia parlat tant de Josep Pla com l'any 1979. Ben mirat, una de les poques ocasions en què va trencar el seu persistent aïllament al mas de Llofriu va ser per demanar, sisplau, que el deixessin tranquil. No li van fer cas: aquell va ser l'any que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona per Notes de capvesprol, que la Generalitat va acordar concedir-li la Medalla d'Or i, sobretot, que Òmnium Cultural va tornar a negar-li, per desena vegada, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquesta distinció creada el 1969 establia a les bases una prerrogativa que invalidava la candidatura de Pla als ulls dels nous demòcrates, és a dir, «l'exemplaritat d'una labor intel·lectual que hagués contribuït de manera continuada a la vida cultural del país». L'honor del títol només el podia merèixer aquesta fidelitat de pedra picada a la pàtria, i Pla tenia un passat massa ambigu, amanit amb una inclinació intolerable a la soledat i el cinisme, perquè aquesta lleialtat no es posés sota sospita. La importància de la seva obra, l'esforç colossal per lliurar al lector una escriptura perfectament intel·ligible, ningú no la discutia, però no se li podia perdonar la desídia política.
Els que s'hi oposaven eren molt clars en les seves raons. «No tinc ganes de fer cap homenatge als homes que representen l'enviliment i la destrucció de la nostra nació catalana, no m'agraden i em fan por», va declarar al setembre a Girona l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, membre del jurat que aquell any havia tornat a ignorar Pla en les deliberacions del Premi d'Honor, durant les quals probablement més d'un devia subscriure l'opinió de la seva col·lega, segons la qual «no es pot tenir cap simpatia per un senyor que és tan antipàtic». Per estalviar-se una tal molèstia, doncs, el premi va ser concedit a Manuel de Pedrolo.
Literatura o estrenyiment
L'oblit, aquell cop, havia estat tan clamorós, que hi ha qui va perdre la paciència. El primer va ser el periodista i bon amic de Pla dels temps de Destino Manuel Ibáñez Escofet, que va convertir el pregó de la Fira del Llibre de Barcelona, tan sols uns dies després que es fes públic el veredicte del premi, en un acte de desgreuge per la «injustícia col·lectiva» comesa contra l'escriptor de Palafrugell: «D'aquí a uns anys tots serem morts, i dels detractors de Pla, què en quedarà? Molts d'ells tenen una obra prima, fràgil, més aparent que real. Alguns han parit un o dos llibrets amb els mateixos dolors que els malalts d'estrenyiment. D'altres, ni això, l'article escadusser que llegeixen vuitanta-set persones al cafè.» El filòleg Pep Vila es feia ressò d'aquest discurs i de la impropietat que la ideologia s'imposés a la literatura en un article a El Punt del 19 de juny, i pocs dies després el senador convergent Ramon Sala i Canadell impulsava una campanya per organitzar un homenatge popular a l'escriptor «més prolífic i més llegit» de Catalunya, al marge de qualsevol consideració sobre la seva persona.
Pla no va assabentar-se de la iniciativa fins que va haver tornat del monestir de Poblet, on s'havia reclòs a finals de juny per recuperar-se d'una salut precària des que vuit anys abans havia sofert un infart i per treballar sense destorbs en un llibre sobre el Cister. La seva reacció va ser fulminant: «Jo no vull homenatges. Si me'l fan, no hi seré. Me n'aniré d'Espanya i no tornaré mai més», va exclamar davant el seu amic Josep Valls, que li havia comunicat la notícia mentre dinaven al Motel. La resposta no va arronsar Ramon Sala, que va decidir tirar endavant una campanya que jutjava necessària, va dir, «si no volem passar per salvatges».
El fals Pla
Les adhesions, però, no van ser unànimes: el grup socialista de l'Ajuntament de Palafrugell va exigir que en l'acord del ple quedés ben clar que l'homenatge es feia a l'obra, no a l'escriptor; l'Ajuntament de Banyoles es va desentendre del reconeixement pels vots en contra d'Esquerra i el PSUC, i el de Sant Feliu de Guíxols va haver de rectificar el seu rebuig inicial després que es descobrís que l'argument esgrimit per inhibir-se de l'homenatge, un article obertament reaccionari publicat el 1940 i signat per un tal Josep Pla, en realitat l'havia escrit un homònim seu, un falangista gris de Torroella de Montgrí que havia estat censor del règim a Girona. El regidor que havia comès la relliscada de confondre'ls, Emili Radresa, va haver de dimitir, però en la seva carta de renúncia es reafirmava en la falta de conveniència d'homenatjar un home que en la seva obra, assegurava, lloa la prosperitat econòmica dels temps de Franco, llança dures crítiques al comunisme, qualifica Salvador Allende de sinistre i atribueix la revolta de Portugal a un fenomen de demència. La divisió era profunda, i alguns devien trobar fins i tot perillós definir-s'hi. L'homenatge no va tenir lloc fins al 14 de març de 1980, en un acte a la Fontana d'Or en el qual van intervenir Modest Prats, Albert Manent, Antoni Comas i Teresa Pàmies. Pla va declinar d'assistir-hi.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.