No va arribar a participar mai en uns Jocs Olímpics o un campionat d'Europa –els campionats del món no existien quan ella competia– com han fet posteriorment altres atletes gironins, però Anna Maria Molina va deixar una empremta inesborrable en l'atletisme gironí. Segurament les noves generacions no saben ni qui va ser ni què va fer, i quan vegin que no va arribar a competir en un gran campionat voldran treure mèrit als 24 títols de campiona de Catalunya i 25 de campiona d'Espanya absoluta que va acumular entre el 1967 i el 1978.

La llegenda d'Anna Maria Molina és encara més gran pel seu tràgic final i perquè va ser una atleta atípica. Nascuda a Girona el 2 de gener del 1950, va dedicar-se a l'atletisme en una època en què no era normal que les noies fessin ni aquest esport ni qualsevol altre. Ella i unes amigues van obrir el camí a l'atletisme femení en el GEiEG, el club de la seva vida –excepte un període en el Vallehermoso de Madrid–. Amb 13 anys va començar a córrer i saltar, i va començar una trajectòria que acabaria dues vegades: amb la retirada, el 1978, i amb la mort a conseqüència d'un accident de trànsit, l'agost del 1979.

L'atletisme espanyol, i el català per extensió, estava tan aïllat en els darrers temps del franquisme com ho estava el país. Molina en va patir directament les conseqüències l'any 1968, quan es va guanyar el dret a anar a Leipzig (RD Alemanya) als Jocs Europeus Júniors –que a partir del 1970 es convertirien en els Campionats d'Europa júnior– però la selecció espanyola no hi va anar perquè la competició es feia en un país comunista. Des del 1967, quan va guanyar el seu primer títol estatal, fins al 1978, quan va guanyar l'últim, Molina va guanyar un títol estatal cada any, com a mínim, excepte el 1972. I això que el 1971 es va fer una lesió greu que va provocar que els metges li diguessin que no tornaria mai a fer atletisme.

La força de voluntat de l'atleta, que venia de la seva fe religiosa –era membre de l'Opus Dei– i la seva confiança i tenacitat la van portar a la recuperació i a continuar en l'elit espanyola durant set anys més. L'atleta va escriure una vegada que quan va conèixer Déu es va adonar que havia de canviar la seva vida: «Podia servir Déu sense deixar l'atletisme.» La lesió del 1971 –una luxació de ròtula, amb arrencament del tendó del bíceps i fractura completa del nervi ciàtic popliti extern– que es va fer el segon dia d'entrenament a Madrid, on acabava de traslladar-se, li va impedir assolir el seu màxim objectiu en l'atletisme: anar a uns Jocs Olímpics. El 27 de febrer del 1971 la gironina va fer la que seria la seva millor marca de sempre en el llançament de pes: 14,53 m. La mínima per a l'europeu d'aquell estiu era de 15,50 m i la dels Jocs de Munic, l'estiu del 1972, de 16,20. Unes marques a l'abast d'una atleta que el gener del 1970 llançava el pes a només 12,88 m. La lesió va trencar el somni olímpic –«vull arribar a les olimpíades i posar el Senyor en el podi»– de Molina. Mai va anar a uns Jocs. La copa d'Europa de seleccions va ser el seu cim internacional.

Fins que es va fer la lesió, Anna Maria Molina havia destacat en els llançaments, les tanques i les proves combinades. A partir de llavors, l'atletisme es va reduir per a ella al llançament de pes i, en menor mesura, al de disc. Des que va tornar al primer pla el 1973 i fins que ho va deixar el 1978, cap altra atleta la va derrotar en els campionats estatals de llançament de pes. El 1978 va dir prou. El març del 1979, en una entrevista en aquest diari deia: «Simplement em sembla que m'ha arribat el moment de dedicar-me a una altra mena d'activitat que no sigui esport de competició. Penso que ha arribat el moment de dedicar-me a la promoció de nova gent.» I ho va fer a Igualada, on va començar a fer classes d'educació física en una escola. El 7 d'agost, quan tornava a Girona en el cotxe d'una amiga que l'havia anada a buscar a Igualada, van tenir un accident. Molina, que duia el peu esquerra enguixat a causa d'una lesió, va quedar atrapada i es va colpejar el cap violentament. Va quedar en coma i aquest cop no hi va haver recuperació. El 17 d'agost del 1979, Anna Maria Molina moria a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona després de 10 dies en coma. La seva mort va colpejar durament l'esport en particular i la societat gironina en general, dels quals s'havia guanyat el respecte tant per la seva qualitat humana com esportiva.