Canals

2003

Postguerra

Andreu es fa adult en un moment,la postguerra, en què la venjança i la hipocresia és el pa de cada dia en tots els pobles

Estem davant d'un llibre que, gràcies a la projecció que ha rebut a través de la seva adaptació cinematogràfica per Agustí Villaronga el 2010, quedarà com un dels referents de la literatura de la postguerra, tot i que Emili Teixidor ja l'havia tractada en obres anteriors com ara Retrat d'un assassí d'ocells, el 1988. Amb tot, no es tracta de treure mèrit a Teixidor, Pa negre va ser un llibre celebrat per la crítica i va rebre el premi Joan Crexells del mateix any. De fet, la seva obra ha estat en general molt premiada, ja que es tracta d'una de les figures clau de la literatura catalana dels darrers temps: sense anar més lluny, va rebre la Creu Sant Jordi el 1992, i el 2004, el premi Lletra d'Or i el Nacional de Literatura.

L'any en què va sortir Pa negre va estar marcat per la desaparició sobtada de molts escriptors de pes del país: Miquel Martí i Pol, Manuel Vázquez Montalbán, Terenci Moix i Joan Perucho. A nivell polític, també va suposar un canvi de color a la Generalitat després de gairebé trenta anys de pujolisme: va començar el primer tripartit amb el PSC al capdavant governant amb ERC i IC. Així, tot i que la Transició ja quedava enrere, el tema de la Guerra Civil encara despertava (i desperta avui dia) l'interès dels escriptors. En el cas de Teixidor, la seva aportació és retratar aquest període espinós de la història des de l'àmbit rural, i concretament des de la comarca d'Osona, que coneix bé perquè és originari (com Martí i Pol) de Roda de Ter, on va néixer el 1934. Aquí també ha ambientat novel·les com Laura Sants, en què va voler retre un homenatge a Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor, una història situada al Vic de principis de segle. Teixidor també ha conreat literatura juvenil (L'ocell de foc, 1972, i L'amiga més amiga de la formiga Piga, 1997).

Pa negre Emili Teixidor Columna

Pa negre d'Emili Teixidor

“Quan feia bon temps, des de Pasqua florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres”. Així comença Pa negre, una novel·la narrada en primera persona per un adult que recorda la seva infància, un paradís perdut que bategava al ritme de les estacions i on la natura, com un personatge més, embolicava de colors les seves descobertes vitals i enquadrava el seu pas de nen a adult.

Una infància, també, travessada per una situació que el nen, Andreu, amb prou feines entén: la Guerra Civil s'ha acabat i el seu pare, un republicà, ha estat empresonat per roig. Desesperada, la seva mare, una senzilla obrera, es veu obligada a enviar-lo a pagès amb uns familiars. És en aquest context rural que, a través de paraules no dites, de mirades de biaix i altres signes que el nen va desxifrant, s'adonarà de l'existència de dos bàndols i del fet que ell, com altres companys seus, està en el “dolent”: en el bàndol dels vençuts.

La rancúnia entre les famílies plana en la vida del poble, així com la venjança i la hipocresia. Un dels passatges més punyents és quan la mare s'ha d'empassar l'orgull i s'ha de rebaixar davant del mandamás per intentar salvar el seu marit empresonat. Però la hipocresia encara va més lluny, perquè una família de bien s'ha fixat en el jove Andreu, un xicot espavilat, i el vol protegir. Al mateix temps, la seva relació amb el pare es veu enterbolida per una llegenda del poble que el vincula amb la mort d'un home (un homosexual). Sense saber ja qui són els bons i els dolents, Andreu triarà el seu propi camí.

Un dels aspectes més lloats de la novel·la és la riquesa de la llengua. Teixidor recrea el parlar rural de l'època, sense oblidar els focs artificials del vocabulari. Vet aquí una mostra: “Tupí, escó, múrgoles, rossinyols, corriols, bruguerars, carnús, aiguanaf, pomes camoses, les contínues, les rebobines, la resclosa, els bagants [...]”. Tot de paraules que, com les “pedretes blanques” del conte, han d'ajudar el nen a trobar “el camí de retorn”.

“Tot el que escric ho faig amb el mateix interès”

Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera?

Em va produir una gran satisfacció perquè, a banda de guanyar diversos premis, va tenir molt bona acollida de lectors.

Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?

És un element més de les meves obres de postguerra amb el paisatge de la comarca d'Osona com a teló de fons, el paisatge humà i geogràfic.

La reconeix com la seva obra més reeixida?

És la que ha tingut més èxit, amb L'ocell de foc, però tot ho faig amb el mateix interès i no em plantejo mai prioritats, penso en el futur sempre. Estic content de totes les obres publicades, i per això les he publicades. Potser aquestes són les més reeixides a paper del públic, però a mi m'agraden totes igual.

TRIA DE REFERENTS

La filla del Ganges

(La Magrana)

Asha Miró

Va ser tot un fenomen. Fins a l'actualitat se n'han venut 70.000 exemplars. Es tracta de la història d'una adopció explicada en primera persona en un relat ple d'emoció. Miró narra el retrobament amb la seva família a l'Índia després de ser adoptada a Catalunya quan tenia set anys. Molt implicada en el terreny de la col·laboració internacional, Miró acaba de publicar Tocando el cielo (Medialive).

El silenci dels arbres

(Empúries)

Eduard Márquez

Després de La decisió de Brandes, Márquez va acabar de fer diana amb aquesta novel·la emotiva que narra una història d'amor en temps de guerra amb la música –i l'art en general– com a rerefons. L'autor fa una lectura moderna del mite d'Orfeu amb un estil concís marcat per la filosofia del “més és menys”. Márquez acaba de publicar L'últim dia abans de demà.

Purgatori

(Proa)

Joan Francesc Mira

Purgatori, premi Sant Jordi 2002 i premi de la Crítica, és la segona entrega de la trilogia que el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2004 desenvolupa sobre la ciutat de València seguint el model de la Divina Comèdia de Dante, una obra que ha traduït al català. El protagonista, Salvador Donat, torna a la ciutat després d'una llarga absència i constata els canvis al seu voltant.

El benestar

(Proa)

Sebastià Alzamora

El benestar, que va obtenir els Jocs Florals de Barcelona, és un poemari de consolidació del poeta i narrador mallorquí Sebastià Alzamora. L'escriptor és un dels grans valors de la nova literatura catalana, el que es projecta amb més força en els diferents àmbits que ha conreat. Els poemes llargs i sinuosos del llibre mantenen una estructura narrativa, esfereïdora, amb llenguatge extraordinari.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.