L'ombra allargada de les Bases de Manresa
1892. A finals del segle XIX el catalanisme polític concreta una primera proposta d'autogovern que, si bé no provocarà una reacció immediata, acabarà esdevenint un document àmpliament referenciat
Les Bases de Manresadefineixen les parets mestres d'un marc competencial per
a Catalunya
“Esas Bases de Manresa son la desintegración
del suelo nacional, la ruptura de vínculos que los siglos, la sangre
y la naturaleza
han anudado indisolublemente, el mal más grave que se puede producir”
22 de novembre del 1905, Congrés de Diputats
Manuel García PrietoMinistre de la Governació
Entre el 25 i el 27 de març del 1892, dos-cents quaranta-tres delegats són cridats a participar en la primera assemblea de la Unió Catalanista. El lloc escollit és Manresa, considerada la “Covadonga catalana”, i de la qual hom espera “que brollés la nova reconquesta de la identitat catalana”. Entre els assistents (que, finalment, seran molts menys dels convocats) s'hi troben alguns prohoms de les lletres catalanes, com ara Narcís Oller, Àngel Guimerà, Carles Bosch de la Trinxeria i Josep Pin i Soler. La presència d'escriptors és tan notable que L'Esquella de la Torratxa qualificarà la convocatòria com “uns Jocs Florals en prosa”. En realitat, la radiografia dels assistents és molt més variada. A banda dels escriptors, a la sala de sessions de l'ajuntament Manresa també s'hi apleguen artistes, propietaris, advocats, metges i farmacèutics; tota una representació de les professions liberals.
La Unió Catalanista ha estat creada pocs mesos abans amb l'objectiu de coordinar les entitats que s'han anat constituint arreu del país. El catalanisme es troba, en aquells moments, en una fase embrionària, sense un referent polític clar i amb un creixement que parteix de la base. Un dels principals impulsors de la federació ha estat Narcís Verdaguer i Callís, que el 1890 ha elaborat un pla d'organització de les forces i de la propaganda catalanista. De fet, ha estat una entitat barcelonina (la Lliga de Catalunya) una de les promotores de la federació, tot aprofitant els contactes arran de la lluita contra l'article 15 del projecte de codi civil. La xarxa d'entitats catalanistes és, en aquells moments, força feble, tant pel que fa a implantació territorial en base social; i la creació de la Unió Catalanista contribuirà a un creixement significatiu del moviment.
Una bona part dels esforços de la junta directiva es dedicaran a organitzar la primera assemblea i a concretar, en un document, el model d'autogovern que proposa el catalanisme. En el discurs inaugural, Lluís Domènech i Montaner, com a president de la Unió Catalanista, aclarirà que el document que se sotmet a debat no és ni “una Constitució ni un programa polític definitivament tancat”, sinó principis “sobre els quals, avui per avui, desitgem que s'encamini el regionalisme”. Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, popularment conegudes com a Bases de Manresa, s'estructuren en disset punts, en cadascun dels quals es defineixen les competències reclamades des de Catalunya. El repartiment d'atribucions és, certament, ambiciós: el poder central té el control de la seguretat, les relacions internacionals i comercials, les infraestructures d'interès general i la resolució dels conflictes interregionals; mentre que Catalunya es reserva les competències exclusives en matèria d'ensenyament, de justícia, d'ordre públic, de comunicacions interiors i, fins i tot, d'encunyació de moneda. Les bases també recullen la proposta esbossada en el missatge a la reina regent en allò que fa referència a la llengua catalana, que és fixada com l'única oficial a Catalunya. El document ha estat el resultat d'un ampli acord. I si bé no constitueixen un veritable projecte d'Estatut ni un programa polític, és evident que intenta definir, a diferència del Memorial de Greuges, les parets mestres d'un marc competencial molt semblant al federalisme i, per tant, representen un intent ambiciós de transformar l'estructura territorial de l'Estat espanyol.
El debat en diferit
La premsa espanyola no demostrarà, en un primer moment, un excessiu interès per l'assemblea de Manresa. Les primeres reaccions es mouran entre el menyspreu i la ironia. El diari La Época, per exemple, remarcarà que el “desahogo de los congresistas tiene escasa importancia”, si bé tot seguit s'atrevirà a recomanar que “no estaría de más que esos señores, tan exaltados defensores del catalanismo, tuvieran en cuenta que son españoles, y que a España deben no pocas ventajas de las que actualmente disfrutan. Además, en los momentos actuales no es lo más patriótico declamar con fraseología retórica pidiendo que se quebranten lazos y se rompan vínculos que, una vez destruidos, desmenuzarían en pequeños fragmentos la unidad de la patria, conseguida con tantos afanes y con tantos sacrificios”. La crònica anterior resumeix prou bé els arguments de l'anticatalanisme, des dels presumptes privilegis dels catalans fins a la inoportunitat de qualsevol proposta, fos quina fos i es fes en el moment que es fes.
Tot i la fredor inicial, les bases aprovades a Manresa s'acabaran convertint en un document a bastament referenciat a les actes del Congrés i les pàgines de la premsa espanyola. Els partits dinàstics acabaran assumint que el text sorgit de l'assemblea de Manresa és la primera concreció del catalanisme polític i el seu principal full de ruta, com a mínim fins al 1918; i, ben aviat, dedicaran els seus esforços a combatre'l amb vehemència. La manipulació del document arribarà fins al punt que la Unió Catalanista farà el gest de desplaçar-se fins a Madrid per tal de lliurar a la premsa “una traducción del programa de Manresa para evitar que se tergiversen los conceptos del mismo”. Durant molts anys el catalanisme no serà capaç d'articular un altre document de referència; però, en realitat, el 1900 (quan les Bases trauran el cap, per primera vegada, en un debat parlamentari) el catalanisme es troba en una altra fase, pel que fa a pes polític com capacitat per articular propostes més estructurades. El debat, doncs, arribarà al Congrés tard i clarament desfasat.
La primera discussió es produeix arran d'una interpel·lació en la qual es denunciava que el governador civil i els jutges de Lleida “han declarado ilícito e ilegal el programa del meeting de Manresa”. L'actuació de les autoritats lleidatanes tenia un pèl de surrealista, no només perquè es produïa vuit anys després de l'aprovació de les bases, sinó també perquè contrastava amb la de les barcelonines, que no havien posat cap impediment legal a les entitats que declaraven seguir el programa del 1892. Tot i aquestes contradiccions, el ministre de la Governació, Eduardo Dato, no va voler desautoritzar-los i es va treure les puces del damunt afirmant que no volia entrar a discutir “si es o no acto lícito el de mantener la autonomía de las provincias españolas”.
El debat, però, no es va acabar aquí. En un ambient caldejat, el diputat Leonci Soler i Mach va haver d'aclarir diverses vegades que “el programa de Manresa no es separatista”; i, a més, que era “legítimo, legal y está permitida su propaganda”. Però el principal rebombori es va produir, sorprenentment, quan va confessar que “Cataluña está al lado de España”; una frase que va provocar la reacció irada d'alguns diputats conservadors, que van exclamar, a cappella: “¡Cataluña es España! ¿Es que Cataluña es otra nación? ¡Esto no se puede decir aquí”. El debat va acabar provocant la intervenció del president de la cambra, que va renyar el diputat manresà dient que “no está ni puede estar en el ánimo de S.S. ni de la cámara que se cite a Cataluña como país diferente de España”.
Les Bases de Manresa tornaran a reaparèixer un any després, arran d'una interpel·lació del doctor Robert en la qual pretenia conèixer l'opinió del govern sobre el catalanisme. Si bé el principal destinatari de la iniciativa era el president del Consell de Ministres, el diputat Francisco Romero Robledo va voler ficar-hi cullerada i es va dedicar a interrogar Robert i la resta de diputats catalanistes amb l'objectiu d'esbrinar si avalaven, “en esencia y en espíritu”, les Bases de Manresa. En la seva intervenció, Antonio Maura (futur president del Consell de Ministres) es va desfogar a gust dient que aquestes representaven “la total disolución de la Patria y la negación de la nacionalidad española” i es negava a tenir-lo com a punt de partença per a la negociació, “porque sobre eso no cabe transacción ni debate”. Contràriament, un altre membre del partit conservador, Francisco Silvela, havia reconegut, el 1899 que la doctrina recollida a les Bases de Manresa “no puede ser calificada de separatista ni puede ser motejada por ningún concepto [...] como doctrina ilegal”.
Tot i que no es van arribar a votar, doncs, les bases aprovades a Manresa foren rebutjades en directe i en diferit. Malgrat tot, es van mantenir, durant una pila d'anys, com un referent, fins i tot per a aquells que les van combatre. El 25 de gener del 1939, poques hores després que Manresa fos ocupada per les tropes franquistes, les publicacions del règim van tenir un recordatori especial per a l'assemblea que s'hi havia celebrat quaranta-set anys enrere: “Ha sido tomada Manresa. ¡Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre! Las famosas bases de Manresa no han sido ajenas
al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta”. La força, efectivament, havia aconseguit vèncer la paraula.
El separatisme en el codi penal
Tot i les aparents mostres d'indiferència o de menyspreu, el catalanisme preocupava en els cercles de poder. El 1895, el debat al Congrés dels Diputats era ben present, com ho testimonia la creació d'una comissió específica “encargada de crear una penalidad por los delitos del separatismo”. Un dels acords d'aquesta comissió era el d'estudiar “la forma de introducir en el Código Penal un artículo que defina y castigue el delito de separatismo de la manera más concreta, a fin de evitar que la ley sirva de arma política para los partidos”. La iniciativa estava influïda, lògicament, pel conflicte de Cuba, però és evident que hi tenia un pes el creixement del catalanisme, qualificat de separatisme fos quina fos la seva reivindicació.