Mirant cap a una altra banda

El 1992 la Història brinda una oportunitat única a Catalunya per presentar-se al món i per fer-ho d'una manera diferenciada d'Espanya. A l'hora de la veritat, però, les institucions catalanes aposten perquè Catalunya transmeti la imatge d'una Espanya moderna –amb un príncep desfilant per la pista de l'estadi de Montjuïc, mentre una de les infantes no pot contenir el plor– més que no pas per comunicar al món que hi ha dues realitats diferenciades sota un mateix marc estatal.

La idea que Barcelona pugui acollir uns Jocs Olímpics –és de justícia reconèixer-ho– és d'un franquista: Juan Antonio Samaranch. El 1979, l'aleshores ambaixador d'Espanya a Moscou i vicepresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) té molts números de convertir-se en president del COI. Samaranch es presenta a Barcelona, demana entrevistar-se amb l'aleshores alcalde, Narcís Serra, i li planteja sense embuts que si Barcelona presenta una candidatura als Jocs Olímpics i ell és president del COI, els Jocs es faran a la Ciutat Comtal. I així ho acorden en una reunió posterior.

El 16 de juliol del 1980, només unes hores després que Samaranch arribi a la presidència de l'alta representació olímpica, Serra declara a la premsa que voldria que Barcelona organitzés uns Jocs presidits per Samaranch. El 17 d'octubre del 1986, Samaranch obre el sobre que adjudica els Jocs del 1992 “à la ville de... Barcelona”.

La nominació arriba en un moment en què les relacions entre els dos inquilins de la plaça Sant Jaume no són, precisament, les millors. Pujol, convergent, i Pasqual Maragall, socialista, comparteixen
visions diferents del projecte olímpic i ambdós temen del contrari que aprofiti un esdeveniment com aquest per a la promoció del propi partit. El dia de la designació, Maragall demana a Pujol per telèfon que no llanci cap campanya felicitant-se per la nominació i es compromet a no fer el mateix. El president de la Generalitat, segons relaten els periodistes Lluís Mauri i Lluís Uría, desa al calaix uns fulls volants que advertien que la catalanitat dels Jocs depenia “una mica de tots” i Maragall dóna l'ordre que no es pengin uns cartells amb l'eslògan: “Enhorabona, Maragall. PSC”.

Aquest joc d'equilibris polítics i l'enfrontament institucional condiciona tot el període comprès entre la designació i la celebració dels Jocs i, àdhuc, els Jocs mateixos. Això sense comptar-hi la inquietud que l'esdeveniment ocasionava en el govern central per la magnitud econòmica de l'esdeveniment. El primer cop que González li va preguntar a Maragall quant costarien els Jocs a l'Estat, l'alcalde li va respondre, sense immutar-se, que 5.000 milions de pessetes. Al final, l'Estat va invertir en infraestructures vinculades a la cita olímpica al voltant de 230.000 milions de pessetes, als quals s'han de sumar 100.000 milions més que hi va invertir Telefónica, aleshores una companyia pública espanyola.

No és estrany que, tractant-se d'aquesta inversió i de Catalunya, l'Estat intentés obtenir el control de l'organització, cosa que no va aconseguir gràcies a la tossuderia de Pasqual Maragall. L'alcalde barceloní, però, estava abocat a una entesa amb el govern de Felipe González, perquè la Generalitat no estava disposada a finançar les grans inversions que demanava aquella oportunitat, que Maragall considerava única en decennis.

La festa d'inauguració de l'estadi de Montjuïc, el 8 de setembre del 1989, va situar Maragall en una situació difícil. La JNC, encapçalada per un dels fills de Pujol, Oleguer Pujol, i per Marc Prenafeta, fill del secretari general de la Presidència de la Generalitat, va encapçalar una sonora xiulada al rei Joan Carles I i al mateix Maragall, seguida per bona part del públic present. Per arrodonir-ho, Terra Lliure, la banda terrorista catalana que acabaria autodissolent-se el 1991, va llançar sense punteria tres coets sobre l'estadi.

Maragall va rebre una dura reprimenda de Samaranch, que dies més tard va anar a visitar el rei i el president espanyol, segons Mauri i Uría, per demanar-los més implicació en l'organització, tot amenaçant-los que, si calia, revocaria la designació de Barcelona com a seu olímpica. Passades les eleccions generals, el govern central va millorar la seva disposició i Maragall va anar fins
a Lausana per tranquil·litzar
el president del COI.

Una de les principals preocupacions dels encarregats de la seguretat de l'Estat era la possibilitat d'una acció terrorista durant els Jocs. ETA, els GRAPO i una Terra Lliure que havia abandonat la lluita armada. El 1991, després d'una llarga ronda de negociacions entre el govern espanyol, la Generalitat i qui aleshores estava al capdavant d'Esquerra Republicana, Àngel Colom, d'una banda; i els integrants de Terra Lliure, de l'altra, els membres de la banda advoquen per la lluita pacífica i s'integren a la militància d'ERC. Amb tot, l'Estat continuava pensant que algunes persones que es mostraven disconformes amb l'autodissolució de Terra Lliure podrien actuar pel seu compte.

L'argument del terrorisme va ser una excusa perfecta per justificar una acció de repressió brutal d'aquells que podien qüestionar la unitat de l'Estat davant de tot el món. I això que el secretari general per a la Seguretat, Rafael Vera; el delegat del govern espanyol a Catalunya, Francesc Martí Jusmet; i el líder dels independentistes catalans, Àngel Colom, havien pactat que els independentistes no alterarien el curs de les competicions. A canvi, podrien fer el que volguessin a les grades de les instal·lacions, excepte dur pals per a les seves banderes i pancartes.

L'acord a tres bandes no va dissoldre els recels d'una part de l'executiu espanyol, que desconfiava de la capacitat de Colom de controlar tot l'independentisme. L'explosió d'una bomba que va ferir setze persones a Barcelona el 25 de maig del 1992 semblava donar-los la raó i legitimava el que ja estava previst feia temps. Sota la direcció de Baltasar Garzón, aleshores jutge de l'Audiencia Nacional, el 29 de juny es va iniciar una batuda indiscriminada per caçar independentistes a Catalunya i al País Valencià. La primera fase de l'operació es va allargar fins al 14 de juliol i es va saldar amb 38 detencions, als quals s'imputava presumptament la pertinença a banda armada. Els cossos policials havien actuat tan arbitràriament que de seguida van haver de posar en llibertat dotze dels detinguts.

Passats els Jocs, l'operació –que feia dos anys que s'havia començat a preparar, cosa que demostra que no estava directament lligada a l'aïllat episodi de la bomba barcelonina– continuava oberta i entre el 25 de setembre i el 8 de desembre es van detenir set persones més. Entre els detinguts hi havia periodistes (d'El Punt, que va organitzar un concert per reivindicar la llibertat dels empresonats, origen de l'actual concert Catalunya vol viure amb llibertat i dignitat, i d'El Temps), membres d'organitzacions polítiques (MDT, ERC, Alternativa Verda, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) i, fins i tot, un alcalde, el de Ribera d'Urgellet.

Durant l'acció policial es van registrar seus del Moviment de Defensa de la Terra i de la revista El Temps al País Valencià. A darrera hora es van avortar els registres previstos a la seu d'Òmnium Cultural i en diversos locals d'ERC.

Mentre això passava, el govern català va decidir mirar cap a un altre cantó i el mateix va fer l'Ajuntament de Barcelona. El president Pujol es va mostrar segur que “no existeix una voluntat d'actuar de forma desinteressada” i no va ser fins passats els Jocs que Pasqual Maragall va demanar públicament que s'aclarissin les detencions. El periodista David Bassa assegura que el president de la Generalitat sabia prèviament que l'acció seria “molt dura i aniria directament contra el sector català més dissident”, tot i que finalment va intervenir, diu Bassa, per posar fi a les tortures i fer minvar les detencions.

El diari El País va sostenir una campanya d'informacions i editorials en què donava per fet que hi havia una certa connexió entre els detinguts, fins i tot els posats en llibertat, i elements terroristes. Amb tot, els nacionalistes catalans, Iniciativa per Catalunya i dirigents socialistes com l'alcalde de Girona, Joaquim Nadal, van condemnar els fets.

El 1995 es va jutjar vint-i-cinc dels detinguts, divuit dels quals van ser condemnats per pertinença a banda armada. Disset dels detinguts van denunciar tortures, cosa que va encetar un procés judicial que va acabar al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El 2004 es condemna l'Estat espanyol per haver-se negat a investigar les denúncies de tortures. De fet, el 1992, la portaveu del govern espanyol, Rosa Conde, havia declarat: “El govern no té res a objectar sobre les actuacions policials i judicials.” El 1996 tots van resultar indultats. Els Jocs Olímpics havien anat com una seda.