«La meva família, tocada com tantes i tantes famílies de la petita burgesia de Catalunya d'un afany d'ascensió social molt intens», va decidir que l'hereu estudiaria el batxillerat al col·legi més prestigiós de la província, exactament a la capital: els maristes de Girona.

Continuem a Girona, un llibre de records: «Fou en aquest estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes de petroli i ratllat de filferros, que vaig sentir el primer gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se'ns presentà, sobre l'arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l'euga alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil, com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat.»

«Davant teníem, com si ens vingués a sobre, molt pròxima, amb una força implacable, la nau imponent de la catedral. Més a la dreta es veia, finíssima i altiva, l'agulla de Sant Feliu, més a la dreta encara, les grans masses vegetals de la Devesa tenien, tocades del vinagre tardoral, una elegància fabulosa que la bromositat de l'atmosfera matisava de blau. A l'esquerra de la catedral la terra s'alça i a sobre corren les muralles i els baluards coberts d'heures. Més enllà, la muntanya de Montjuïc, paisatge militar intens i dramàtic, sec i àrid, era una irisació de minerals clapejada de mates d'estepa –petites flors violàcies–, d'ortigues i argelagues. A primer terme, sobre unes cases rònegues, emergia, torrat, humil i mil·lenari, el campanar de Sant Pere de Galligants.»

Tot i que la ciutat de Girona es troba present en moltes de les obres de l'escriptor de Palafrugell, és en aquest Girona, un llibre de records on les pedres centenàries de la part vella de la ciutat queden fixades amb tota la grandiositat poètica de què era capaç la prosa de Pla. Josep M. Castellet va dir d'aquesta obra: «Dir que algunes de les millors pàgines de descripció d'una adolescència que s'hagin mai escrit en la literatura catalana corresponen a aquest llibre és fer justícia estricta.»

Cinc anys internat en el col·legi dels maristes, els Pitongos, li van permetre una simbiosi amb la ciutat que ja no l'abandonaria. Com assenyala Xavier Febrés en la Biografia de l'homenot: «Els quatre desplaçaments quotidians entre el col·legi i l'institut van sedimentar una lenta i meravellada contemplació de l'espès nucli històric i monumental de Girona.» Quan l'any 1939 va tornar a Girona acompanyant l'exèrcit de Franco, en veure la destrucció que patia la ciutat va escriure: «La Girona de la nostra joventut [...] tindrà una ànima distinta. »