Aquest gran especialista en història medieval catalana va néixer a l'actual carrer de Santa Clara (carrer de Sant Francesc a començaments del segle XX), a la casa que avui porta el número 9. Fill d'un professor de música i una professora de geografia, el seu destí semblava clarament marcat cap al costat de la pedagogia. A banda de treballar tots dos a l'Escola Normal de Magisteri, els seus pares eren propietaris d'una coneguda botiga d'objectes musicals.

Sobrequés va fer l'ensenyament primari a l'escola nacional i el batxillerat a l'institut de Girona. D'aquests anys, entre 1921 i 1927, data la seva amistat amb Vicens Vives, un any i mig més gran que ell.

Es va llicenciar en dret i història a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a Madrid el 1950 amb una tesi sobre el cardenal Joan Margarit i Pau dirigida pel seu professor i amic Jaume Vicens Vives.

Va ser catedràtic d'història de l'institut de Girona durant vint-i-set cursos consecutius i a partir del 1969 va exercir com a professor d'història a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al llarg de la seva vida professional va compaginar la docència amb el treball d'investigació, i es va convertir en un dels millors especialistes d'història medieval catalana. Va reconèixer el magisteri d'Antonio de la Torre, antic professor de la Universitat de Barcelona. D'ell va aprendre el mètode històric basat en la importància dels documents. Era un pas més cap a la historiografia científica, deixant de banda l'especulació. «Sense documents no hi ha història», afirmava sovint.

Entre les seves obres més destacades hi figuren, Hispania (1946), Els barons de Catalunya (1957) Els grans comtes de Barcelona (1961), El setge de la Força de Girona el 1462 (1962) La Guerra Civil catalana del segle XV (1973) i la tesi doctoral Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l'edat mitjana a Catalunya, publicada el 2006.

Va ser un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Gironins el 1946. El 1957 va entrar a la Real Academia de la Historia de Madrid i el 1962 a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Després del silenci obligat de la postguerra, a la dècada dels seixanta col·labora en publicacions com ara les revistes Presència o Destino.

El 1969, amb la creació del Col·legi Universitari de Girona, el van contractar com a professor d'història medieval. El 1973, l'any de la seva mort, va entrar a format part de l'Institut d'Estudis Catalans.