Dues fuetades de Leo Messi, primer rematant una jugada creada per ell mateix que Iraizoz havia refusat i després, subtil, assistint perfecte Bojan a la contra, van desactivar la febrada històrica de l’Athletic. Era el minut 60 i va ser el primer instant en què tres quartes parts de Mestalla va callar. L’afició bilbaïna, que era majoria més que absoluta a València, va acceptar el KO directe i que la gavarra, la barca que homenatja els campions de l’Athletic, seguiria a terra com des del 1984, any del seu últim títol, contra el Barça en la violenta final del Bernabéu.

L’agermanament final entre tots dos equips i aficions, que es van creuar càntics, va servir per enterrar aquell nefast precedent, per bé que la victòria del Barça va ser inapel·lable, convertida en golejada quan Xavi va decidir posar una falta a l’escaire. Era la cirereta. El migcampista, desesperat durant bona part del primer temps, va agafar el comandament a la represa i amb Messi va fer les delícies del culer.

Touré, president
El talent enorme d’aquests dos homes i la intel·ligència de Guardiola, que va dissenyar una sortida de pressió d’època, amb els dos centrals ancorats a la línia de fora de porteria i uns moviments que semblaven estudiats, van desbordar la passió de l’Athletic. Especialment Piqué va donar sentit a l’arriscada estratègia del tècnic i el partit va esdevenir un festival.

També a les graderies es va disfrutar, on els seguidors bascos van aplaudir Xavi en el canvi i posteriorment tot l’equip, reconeixent un bloc disparat a fer història amb un futbol excels, a millorar el segell que va començar a construir Cruyff al mateix escenari a la Copa de 1990. Es va cantar pel triplet, però també perquè Guardiola canviés Messi... i que no es lesionés de cara a Roma. Però res d’això hauria estat possible si abans Touré no hagués protagonitzat una pujada impensable, el dia que més lluny jugava de l’àrea, creuant mig camp, esquivant dos rivals i enviant una canonada al pal curt de la porteria de Gorka Iraizoz.

Era aquell puntet de sort que tot campió necessita, la rèplica al 0-1 de cop de cap de Toquero, a l’“Ari, ari, Toquero lehendakari”. L’humil davanter de l’Athletic, que juga amb el 2 a l’esquena, havia passat de buscar-se la vida a l’Éibar, de Segona B, a fer-li un gol al Barça a la final de la Copa. I potser aquesta va ser la diferència: mentre al Barça van brillar les primeres espases, l’Athletic va somiar a partir d’un jornaler.