A les nits d’estiu als llocs de platja la calor i la humitat solen convertir-se en un suplici. Si no es disposa d’aire condicionat se sua molt. Costa dormir i la canalla es desperta sovint. Poc després d’anar-se’n al llit, el nen comença a plorar a tot pulmó. El pare entra a l’habitació a veure ara què passa: si té calor, si vol aigua, si té un malson...

–Què passa? –diu.
–No puc dormir.
–Tens calor?
–No: és que tu no te’n recordaràs de mi.
–Què? –fa, desconcertat, el pare.
–Que quan siguis vellet no te’n recordaràs de mi, papa.
–Esclar que me’n recordaré, com vols que no me’n recordi?
–Et passarà com a la iaia velleta, que no se’n recorda de mi. [La iaia velleta és l’àvia del pare i besàvia del nen, 96 anys, que ha començat a perdre la memòria per culpa de l’edat i d’un Alzheimer incipient.] Un dia la iaia velleta em va preguntar com em deia i quan la vam tornar anar a veure no se’n recordava de mi. Tu tampoc te’n recordaràs.
El pare no sap ben bé què respondre. Prova de tranquil·litzar el nen, que està realment angoixat.
–La iaia velleta és molt gran... A més, dels seus fills sí que se’n recorda... Pensa que tu ets el fill del fill de la seva filla... És normal que quan s’és molt molt gran es perdi una mica la memòria, que no te’n recordis de tot.
–Quan siguis com la iaia no te’n recordaràs de mi...

El pare sap que potser son fill té raó. Potser arribarà un dia en què no es recordarà d’ell. Li ve en un flaix el record d’aquell parent que ha quedat immòbil en un llit. Un home jove que resta com un vegetal, a penes capaç de dibuixar una finíssima ganyota mentre espera que la mort se l’endugui. La seva família discuteix si s’adona de tot, d’alguna cosa o d’absolutament res del que ocorre al seu voltant. Ningú no ho sap. Ningú no sap si ell encara és dins la còrpora avariada o ja no és allà dins. El pare està a punt de confessar al seu fill que si algun dia no es recorda d’ell és que ja no és ben bé el papa, però no ho fa.
–Sempre me’n recordaré de tu, no pateixis. T’ho prometo, fill. Dorm.