l'anàlisi
El papa del mate i del rom amb cola
Bergoglio, just després de la visita del 1998, va escriure un llibre sobre Joan Pau II i Fidel Castro
El nostre home a l'Havana beu mate i es diu Francesc. Tant Barack Obama com Raúl Castro han reconegut el rol fonamental del papa Francesc en l'acostament entre Cuba i els EUA després de 50 infructuosos anys de distància i aïllament. El papa ha fet de fisioterapeuta en la política del desgel, i el seu secretari d'Estat, el cardenal Pietro Parolin, ha estat l'home clau en les negociacions. Però, com en tot bon escenari, no cal menystenir el paper d'actors secundaris i previs. Busquem en la cronologia dates clau.
Per començar, Joan Pau II, el 19 de novembre del 1996, quan va rebre Fidel al Vaticà. El papa polonès li va tornar la visita, revestit de profeta contra el comunisme, amb el seu històric viatge a l'illa el 1998. Wojtyla va intentar posar fi al règim castrista. Va ser el moment estel·lar de la frase “que Cuba s'obri el món, i el món, a Cuba”. Va presidir missa a la plaça de la Revolució amb més d'un milió de persones. Però no va poder. No va caure cap mur. El que s'ha considerat sovint un dels fracassos més grans del papa polonès va ser en realitat imprescindible per arribar avui a la mediació de Bergoglio. És important recordar que Jorge Bergoglio, just després d'aquella visita del 1998, va escriure un llibre sobre Joan Pau II i Fidel Castro. Res és casual.
Entremig, però, Benet XVI es va trobar amb el ja expresident Fidel Castro el març del 2012 a l'Havana. El papa Benet va demanar canvis per a Cuba. Fidel, aparentment tirant pilotes fora, li va preguntar “què fa un papa” i es va interessar pels canvis en la litúrgia. Quan Fidel va parlar amb Tarcisio Bertone, l'aleshores secretari d'Estat vaticà, li va fer saber que la mare Teresa de Calcuta havia fet molt per Cuba. Preguntava sobre temes aparentment interns de l'Església, però el seu gest de parlar amb el papa, i el que es van dir, tenia colors més polítics. Fidel ja estava físicament decaigut, en aquella ocasió, i des de l'ombra seguia interessat pel rumb de l'illa. El papa, ja des de Roma, va escriure a Raúl Castro i li va dir que “suplicava a l'Altíssim” que “Cuba continués avançant amb decisió pels camins de la llibertat, la solidaritat i la concòrdia”.
Un altre home clau vaticà ha estat Bertone i el seu contacte amb Cuba i amb les brigidines, unes religioses molt influents a Cuba i a la Santa Seu. De fet, sor Tekla Famiglietti, la superiora, té fotos amb Fidel Castro i va aconseguir plantar un monestir a Cuba sense problemes. La mediació catòlica ha tingut també protagonistes femenines.
La Conferència Episcopal dels EUA ha estat sempre a favor de les negociacions: volien que es normalitzessin les relacions entre els dos països. El papa Francesc s'ha mostrat complagut per l'anunci del restabliment de relacions. Rebent nous ambaixadors s'ha mostrat content del que considera que ha de ser la praxi normal entre diplomàtics, que és facilitar les relacions i fomentar la pau mundial.
En els darrers mesos, el papa havia escrit al president de la República de Cuba i al president dels EUA i els convidava a resoldre qüestions humanitàries d'interès comú, començant per la situació d'alguns presos. I es posava a disposició, oferint també Roma com a lloc per a converses. Va ser l'octubre passat quan la Santa Seu va acollir al Vaticà les delegacions dels dos països.
Un dels implicats eclesialment amb la decisió històrica és l'arquebisbe de Miami, Thomas Wenski. A Miami, hi viuen la majoria dels exiliats cubans, molts d'ells catòlics. Wenski ha expressat que el papa fa de pontífex, és a dir, construeix ponts i promou la pau, i reconeix que ha estat un bon jugador en les històriques relacions entre Cuba i els EUA. Ha reconegut, però, que a Miami hi ha persones que no s'han congratulat amb la notícia i que l'han rebut com una “traïció i una humiliació”. Per a molts cubans als EUA, el dolor de l'exili és real i els costa pensar a restablir la pau entre les dues nacions.
L'Església catòlica a Cuba sempre s'havia oposat a l'embargament, adduint que era un instrument que feria els innocents i no els culpables. D'altra banda, l'Església als EUA també ha donat sempre suport als catòlics cubans. La relació oficial entre Cuba i la Santa Seu es remunta al 1935 i des de la Revolució Cubana el paper dels catòlics cubans ha estat fort.
Un detall menor que acompanya aquest triomf de la diplomàcia vaticana, el més important en dècades: des del 28 d'agost un trosset de la història religiosa cubana ja té un lloc especial als Jardins Vaticans. Es tracta d'una estàtua de la Mare de Déu de la Caritat del Cobre, la patrona de l'illa caribenya. La van instal·lar als jardins aquest estiu en plenes vacances i va passar desapercebuda per als mitjans de comunicació. Es troba a la via Pius XI. A Cuba en diuen afectuosament “La Cachita”. El dia de la cerimònia vaticana, hi havia alguns bisbes presents, entre els quals Pino Estévez, bisbe d'una diòcesi que té el sinistre i trist nom de Guantánamo. Ja s'hi movia alguna cosa, als jardins del papa que beu mate. El rom amb cola no es prepara sense prèvies.