De cap a la independència i a les urnes. Reagrupament ha oficialitzat ja la seva candidatura per les eleccions del 2010. El Teatre Principal, de Valls, va omplir tot el seu aforament en l'acte que ahir va conduir Joan Carretero, artífex d'aquesta nova força política que ja ha fet el primer pas per captar els primers militants. La convidada d'excepció de la vetllada, però, va ser la professora Josepa Cardó (el Vendrell, 1921), que va exercir la docència durant trenta-cinc anys a l'institut de secundària Narcís Oller, de la capital de l'Alt Camp. La seva elecció no va ser casual. Entre el públic i dins el col·lectiu dels primers seixanta-set associats que ha tingut Reagrupament en aquesta comarca hi havia desenes d'exalumnes d'aquesta professora mítica que sempre s'ha caracteritzat per la seva discreció. Va ser tota una sorpresa veure-la a l'escenari, al costat de Joan Carretero, fent la introducció prèvia a la dissertació de l'exrepublicà. Com la mateixa historiadora confessava fora de bastidors, ja estava interessada en aquesta cita molt abans de la invitació que va rebre per participar activament en la presentació: «Em sentia desorientada. Potser sí que és veritat que estem en un moment en què tots els partits diuen el mateix i a mi, que sempre he dit que sóc apolítica i que mai he militat en cap partit, em va venir la curiositat de voler saber què proposaven els de Reagrupament», reflexionava Josepa Cardó. La seva visió és de ben segur coincident amb la de molts ciutadans i la que ha portat molts analistes a dir, basant-se en estadístiques i algunes enquestes, que «Catalunya es trenca». És en aquest context que Reagrupament vol aparèixer com l'alternativa: «Aquest país o canvia de procediment o no hi haurà cap partit polític que se'n surti», va sentenciar en el seu discurs Joan Carretero. La creació d'una llei electoral, una normativa que limiti els mandats dels polítics o «un salari mínim interprofessional per als polítics que mai abans han treballat» són algunes de les reivindicacions d'aquest nou grup que aspira que Catalunya «faci un salt endavant perquè si no anem de cap al precipici». Els espectadors van poder recollir en les seves butaques el sobre per fer les seves aportacions econòmiques a Reagrupament en aquest llarg i costós camí cap a les urnes, i també van poder formular preguntes com ara la que va fer un espectador que va voler saber per què alguns polítics «col·loquen en bons llocs tots els seus germans i la premsa ni en parla». I Carretero li va respondre sense embuts que «la d'avui no és una premsa lliure sinó mediatitzada per les subvencions». En la seva oratòria, aquest metge de professió es mostra segur i valent quan defensa la independència. També, quan parla de la catalanofòbia que molts lectors han expressat en enquestes fetes per rotatius de l'Estat o quan sembla que dóna per fet que la independència estaria guanyada en un possible referèndum, un aspecte no gens clar perquè la catalanofòbia és una passió latent i, de vegades ben explícita, a la mateixa Catalunya.