Un crit de protesta que pretengui convertir-se en clam, blasmant una situació que afecta la societat, ha de saber què ha de dir i a qui. El primer és ben clar: ha de ser curt, entenedor, sincer i també valent, sense ofendre però sense renunciar als drets que atorga la Declaració Universal dels Drets Humans, vigent, però sovint oblidada. Pel que fa al segon, si els mecanismes rectors resten sords a les crides i ornis als fets que denuncia el poble, llavors ha de dirigir-se a un nivell superior capaç d'escoltar, veure, assumir i actuar.

Per als creients la solució és ben senzilla: es dirigeixen al seus déus orant amb fe i si ells els escolten i actuen, han acabat la feina. Durant el segle XX els déus han estat distrets –en una convenció, potser? Un segle no és res en una eternitat– i s'han desentès dels humans mentre aquests s'autoinfligien càstigs guerrejant sense parar, ajudant a propagar i oblidant la fam que colpeja el món.

Ha de ser preocupant per als creients: els déus els han oblidat quan més fallen les polítiques dels governants i les doctrines dels líders, s'ha desvalorat l'honradesa i s'ha universalitzat l'ambició. Els déus haurien d'haver posat ordre en una humanitat desorientada a la qual el cel i l'infern, la reencarnació o el gaudi dels paradisos promesos preocupa ben poc. «Aquí i ara», és la meta regnant!

Per als no creients és molt més complicat. En no disposar d'interlocutor omnipotent vàlid, hauria de ser una pandèmia mundial la que actués patològicament en l'obrador cerebral dels polítics i governants. Per si hi ha alguna possibilitat, he decidit fer la prova.

Per dirigir-me a no sé qui i no sé on, amb la il·lusòria finalitat que els jerarques de l'atribolada Espanya i la maltractada Catalunya trobin el nord, evidentment perdut, faig una crida. Fa així: «Que l'arribada de la primavera empleni de llum, imaginació i clarividència els enteniments dels nostres governants i polítics, d'aquí i d'allà. Perquè el Constitucional confirmi el que se sap fa temps: ni Estatut, ni independència, ni concert econòmic, ni res, per ara. Perquè ens respectin encara que no ens estimin. Perquè acabin les obres projectades i ens assemblem amb el veïnat. Perquè promulguin una llei prohibint els repetits i odiosos ¿solo, cortado o con leche? i «aquí té». I perquè recobrin les facultats de pensar, decidir i actuar –la de cagar-la la practiquen sovint—, i poder restaurar l'oblidada vida en pau, treballant tot el que calgui, menjant tres vegades al dia, cantant El cant a la senyera i ballant innocentment sardanes.» «Així sigui.» Es podria allargar, és clar!

Entenc que no és pas desaforat el crit. De fet, no ho han estat mai. Altra cosa són els que ens atribueixen amb mala sang: ¡Los catalanes lo quieren todo!, diuen. Doncs ja ho veuen, les nostres aspiracions: treballar, cantar i ballar. Potser pensaven que ens armàvem bèl·licament? En realitat, d'armats sempre ho hem estat moltíssim: de paciència!