Deu ser ben difícil de trobar, en qualsevol país normal, una persona que presidint una institució de caràcter cultural, es posicione públicament en contra de la llengua pròpia del país. Al País Valencià, però, tot és possible, i fins i tot probable.

Diu la Sra. Ascensión Figueres, presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que «la Universitat no pot rebutjar un professor estranger per no tindre el requisit (valencià), ja que seria tirar pedres contra la nostra teulada». Potser caldria preguntar-li si tampoc no ens podem permetre de rebutjar un professor, només perquè no siga capaç de parlar castellà. O això seria també tirar-nos pedres?

És curiós que les mateixes persones que es posicionen obertament contra l'exigència del coneixement de la llengua pròpia dels valencians, mai no qüestionen l'absoluta necessitat de dominar l'altra llengua oficial: la dels castellans. Generalment, disfressen la seua actitud inequívocament antivalenciana amb una cortina de fum feta d'expressions aparentment liberals (no exigir, valorar com a mèrit), que mai no apliquen a l'altra llengua oficial. És com si la normalitat consistira en fer-ho tot en castellà, i el valencià fóra —sempre— l'excepció. Més encara, l'excepció prescindible.

Per què no considerem com un mèrit —i per tant, amb caràcter optatiu— el coneixement del castellà? Segur que hi ha professionals excel·lentment preparats en anglés, una llengua que tots els universitaris han d'aspirar a conéixer. Moltes d'aquestes persones podrien impartir els seus coneixements en les nostres universitats. Com és que no poden venir a la universitat valenciana, només perquè no posseeixen el requisit lingüístic castellà? No és això una discriminació inacceptable, i una renúncia a l'excel·lència, només per qüestions lingüístiques?

La igualtat lingüística és un concepte ben fàcil d'entendre: si no s'exigeix el coneixement de la llengua als professors, els estudiants no poden fer valdre el seu dret a estudiar en valencià. I una vegada més, els nostres drets lingüístics són només paper mullat. Ens trobem —de nou— amb l'evidència d'una societat amb dos classes de ciutadans: els de primera, que són els qui opten per expressar-se en castellà, i tenen tots els drets plenament garantits, i els de segona, els qui prefereixen (o preferirien) viure i estudiar en valencià, i només poden fer-ho, si els seus interlocutors han tingut l'amabilitat —plenament optativa, això sí— de dotar-se del mèrit de conéixer la llengua del país on viuen i treballen.

Igualtat lingüística vol dir, ara mateix, emprendre les accions necessàries perquè les persones valencianoparlants deixem d'estar discriminades en la societat valenciana. I per això, cal que els altres també hagen de conéixer la nostra llengua, de la mateixa manera que nosaltres hem de conéixer la d'ells. Podríem començar pels professors d'universitat, però caldrà també que ho facen la resta dels docents, i tots els funcionaris. Això seria paritat, igualtat, democràcia i bilingüisme. Sense això, és a dir, tal com estem ara, és senzillament la vella i coneguda llei de l'embut. I als valencians ens reserven sempre el broc més estret.