Comença un llarg camí

Un 73,24% dels ciutadans que van votar en el referèndum sobre l'Estatut van optar pel sí, tot i que la participació va ser del 49%. Era un 18 de juny del 2006 i semblava que era el final d'un llarg camí que havia començat dos anys abans amb unes dures negociacions entre els partits. Tot i que el Parlament va aprovar el text amb el suport de tots els grups, excepte el PP, aquest ampli consens es va anar esquerdant a mesura que avançaven els tràmits a les Corts espanyoles, que també van acabar validant la carta catalana després d'un pacte entre José Luis Rodríguez Zapatero i el líder de CiU, Artur Mas, el gener del 2006. ERC se'n va desmarcar, perquè considerava que l'Estat havia passat les tisores i, fins i tot, va demanar el no durant el referèndum. L'esquerda es va fer insalvable i el llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va acabar expulsant els republicans i es va acabar la primera experiència del tripartit.

Però, la carrera d'obstacles de l'Estatut tot just havia començat. El primer gran escull es va produir el juliol del 2006, quan el PP va presentar el recurs al TC contra la carta catalana al·legant que era “una constitució paral·lela que envaeix les competències de l'Estat”. Després va haver-hi sis impugnacions més. A partir d'aquí, els noms dels dotze magistrats de l'alt tribunal van saltar a l'arena pública i va començar una batalla política per intentar decantar la balança cap als magistrats conservadors o els progressistes. Pablo Pérez Tremps, progressista, va centrar tots els focus d'atenció quan el 2007 el TC el va recusar, a instàncies del PP, perquè havia fet un estudi sobre l'Estatut abans d'entrar al Tribunal Constitucional. El govern va contraatacar intentant apartar un dels magistrats conservadors, Jorge Rodríguez-Zapata, però no se'n va sortir. Al final, l'equilibri de forces es va recuperar amb la mort del conservador Roberto García-Calvo, el maig del 2008.

El text es desplega

Però, mentre l'Estatut continuava a la cuina del TC i les picabaralles judicials i també polítiques anaven pujant de to, l'executiu començava a aplicar la carta catalana, que va entrar en vigor l'agost del 2006. Un dels avenços més importants va ser l'acord del finançament, que es va tancar el juliol del 2009, amb un any de retard.

Seguint les pautes del desplegament estatutari, també s'han tancat traspassos com el del servei de Rodalies o el de la Inspecció de Treball i, fins ara, s'han aprovat més d'una quarantena de lleis com la d'Educació, la del Memorial Democràtic, la de la creació de l'Oficina Antifrau o la de consultes, entre moltes d'altres, i estan en tramitació prop d'una quinzena de projectes de llei més, com per exemple el de les vegueries, que el tripartit confia que podrà tirar endavant en el tram final de la legislatura.

“Incompetent”

Aquests últims mesos, els partits catalans han fet pinya per intentar evitar una sentència negativa i han criticat durament que el Constitucional tingui quatre magistrats amb el mandat caducat i que tampoc no s'hagi substituït el difunt Roberto García-Calvo. És per això que han insistit que era un tribunal deslegitimat. A l'abril el Parlament va aprovar una resolució en què declarava “incompetent” el TC per judicar la carta catalana i instava els senadors a redactar una proposta per reformar la llei del Constitucional. El president de la Generalitat, José Montilla, també va comparèixer a la comissió general de les comunitats autònomes del Senat per defensar la plena constitucionalitat de l'Estatut i per reclamar que es reobrís el procés per renovar els magistrats caducats, que estava encallat perquè el PSOE i el PP no s'acabaven de posar d'acord. Montilla també va demanar sense èxit al líder del PP, Mariano Rajoy, que retirés el recurs del seu partit davant del TC.

Aquesta ofensiva va aconseguir el seu primer objectiu i fa pocs dies el Senat ha iniciat el llarg tràmit parlamentari per canviar la legislació del Constitucional. El problema és que tot plegat ha arribat massa tard i els jutges del TC han fet l'orni davant de la pressió política impulsada des de Catalunya.