La decisió de mantenir com a tinent d'alcalde Ramon García-Bragado després de ser imputat en un greu cas judicial com el de l'hotel del Palau és legítima. Fins i tot comprensible des del punt de vista humà. Però és un greu error polític. És cert que una imputació no necessàriament ha de comportar culpabilitat. Però això no vol dir que la ciutadania entengui la decisió de l'alcalde Hereu. En altres casos com el Pretòria, membres del PSC van ser fulminats del seu càrrec i fins i tot de la militància només conèixer-se la imputació. I ni de bon tros han estat a hores d'ara condemnats. De fet, els socialistes exigeixen constantment cessaments de càrrecs públics del PP que estan en situació jurídica similar a la del tinent d'alcalde barceloní. Resulta paradoxal. Com també provoca perplexitat a la ciutadania que per una consulta mal plantejada com la de la Diagonal plegui tot un primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona i per una imputació judicial no marxi el quart tinent d'alcalde. Paradoxa doble si a més es té en compte que molts analistes de la política municipal, i alguns destacats dirigents del PSC, haurien aconsellat afrontar el fracàs de la Diagonal amb la dimissió de García-Bragado. Ara, el PSC tindria un primera espasa com Carles Martí al govern municipal mirant d'endreçar la situació i l'imputat en el cas de l'hotel ja fa temps que hauria estat fora d'escena. En política, tan important és l'estratègia com la tàctica. Normalment els regidors posen el pit per protegir l'alcalde de les bales de l'oposició. Que sigui l'alcalde qui s'exposi per salvaguardar els regidors és excepcional. El temps ens mostrarà si és un acte de valentia o inconsciència, si sortirà il·lès o si li val la pena. O si aquest era un govern sense tàctica i sense estratègia de conjunt. Que és el que passa davant d'una pura fi d'etapa.