La capçalera institucional, la capçalera de la bandera de dos-cents metres quadrats, la capçalera de laboratori elaborada durant una setmana sencera per Òmnium Cultural i els polítics catalans tot just s'havia posat en moviment quan una altra capçalera, la de la gent, la poc o gens organitzada i espontània del tot ja havia arribat a la plaça Tetuan, que era el lloc de la fi de festa. Mentrestant, la gent aplegada a l'altre extrem, als Jardinets de Gràcia, no s'havia mogut ni un pas ni era previsible que ho fes en les properes hores. A quarts de vuit, dues hores i mitja després de l'inici de la marxa i quan ja veien que no podrien arribar ni a la pròxima cantonada ni molt menys a Tetuan molts donaven l'acte de presència per acabat i anaven a agafar el metro. El metro servia per tornar a casa o per fer drecera i anar directament a la plaça on la marxa s'acabava. Dins el metro hi havia una manifestació paral·lela a la de l'exterior, amb centenars de passatgers enarborant banderes o desant-les a la bossa.
Els organitzadors de la capçalera de laboratori havien menystingut l'èxit que la manifestació tindria i aquesta és la primera conclusió de l'acte d'ahir. La bandera dels dos-cents metres quadrats no es va poder desplegar perquè la gent empenyia de tots costats. Les famoses pancartes migpartides que l'havien de flanquejar a dreta i esquerra dient “Som una nació” i “Nosaltres decidim” ningú no les va veure. Si la bandera gegantina portada pel president Montilla, el president del Parlament Benach, els expresidents de la Generalitat Pujol i Maragall i els expresidents del Parlament Barrera i Rigol era l'element institucional que no ofèn a ningú, i si els lemes eren aquests que hem dit, “som una nació” i “nosaltres decidim”, la veritat és que les banderes i els eslògans de la gent eren uns altres. La gent portava estelades i no deia som una nació sinó que deia independència. Així de clar i així de cridant. Independència. De l'Estatut retallat, que era el motiu primer de la manifestació, no se'n va cantar gairebé ni gall ni gallina. Ni Estatut ni res, semblava pensar la gent. Independència, cridava.
Per molt que dos conspicus càrrecs del PSC que anaven a darrere la pancarta comentessin amb la displicència de qui sap que en el fons aquella no és la seva manifestació, que hi havia hagut més gent a la manifestació del no a la guerra de l'Iraq, la veritat senyors i senyores és que una cosa com la d'ahir no s'havia vist mai. Ni la calor ni l'inici de vacances ni la temptació de la platja i l'orxata van impedir que més d'un milió de persones sortissin de casa o de la segona residència. Per la manera de parlar senties que hi havia gent vinguda de l'Ebre, de Lleida, del Pirineu, de la Franja, de València. Senties parlar en castellà amb accent de Castella i amb accent d'Andalusia i amb accent de l'Argentina, del Perú i de l'Equador. Senties parlar amb l'idioma dels magribins i dels pakistanesos del Raval. Senties parlar de tot.
No s'havia vist mai, diem, i després d'aquesta constatació és obligat establir comparacions amb la manifestació del 1977, la que es va celebrar al mateix lloc al crit de “Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia”. Aquella va ser la manifestació de l'adéu al franquisme, i tots els desitjos que plantejava es van complir. Aquesta és una altra cosa. Per començar, mai en la història del catalanisme tantes persones s'havien reunit impulsades per aquesta força constructora del país. I mai al crit d'independència. Si la manifestació del 77 va assolir els seus objectius, quina ha de ser la resolució d'aquesta? Que els polítics de la capçalera ho comencin a rumiar perquè a partir d'ahir res no serà igual. Una Catalunya nova comença avui. Els altres, els de Madrid, ja saben com les gastem quan se'ns toca la moral i se'ns toca el que no sona i se'ns toca el que no s'ha de tocar mai ni a les persones ni als pobles. Pensin els que no hi eren que les poques escridassades que ahir es van sentir anaven dirigides a la capçalera de laboratori. A la plaça de Tetuan unes nenes molt petites, filles o nétes d'aquells homes i dones que van marxar en la manifestació del 1977, cridaven: “Nosaltres som la capçalera, Montilla al darrere”.
La concentració de gent havia començat una hora abans, cap a les cinc de la tarda. A la confluència de la Diagonal amb el passeig de Gràcia anava convergint gent amb banderes que baixava d'autobusos vinguts de tots els punts de Catalunya. Res feia pensar però que una mitja hora més tard sortissin multituds d'arreu, de les boques dels metros, dels carrers transversals, de la vorera de l'ombra i de la vorera del sol i de sota les pedres. Els tripulants del bus turístic miraven des de les jardineres amb uns ulls al·lucinats. On hem anat a parar? On ens hem ficat?, semblava que pensessin. Han anat a parar a un país que ha esgotat la paciència i que diu prou d'humiliacions i de provocacions i de danys a la dignitat. Què farien ells en un cas semblant?
Com que els polítics durant una setmana van dissenyar tan malament la manifestació molta gent va témer que seria un fracàs. Com que el dia abans el Tribunal Constitucional havia fet pública la sentència de l'Estatut, molta gent va pensar que la provocació garantiria l'èxit. Ni una cosa ni una altra. Les ganes de manifestar-se de la gent ahir ni la refreda ningú ni l'escalfen quatre desgraciats. Allò d'ahir ve de molt lluny i és molt potent.
Comentaris
Avui, un cop més, em sento orgullós de ser català.
Amb lo que vaig veure i viure ahir a la "mani" no tinc cap por sobre el futur de Catalunya. Dona goix veura aquesta juventut encegada d'entusiasme per Catalunya.
ENDEVANT TOTS UNITS FEM FORÇA
Hi ha una diferència entre la maifestació del 77 i la d'ahir, al marge dels objectius polítics d'una i l'altra. La del 77 va ser una manifestació amb el lideratge polític de l'Assemblea de Catalunya, dissolta poc temps després quan alguns dels seus integrants ja havien apostat pel terreny de joc que els oferien els espanyols. La d'ahir, l'expressió d'una voluntat política col·lectiva i transversal, amb un objectiu de llibertat per al país claríssim, malgrat tots els intents d'alguns mitjans d'aigualir-lo o amagar-lo, sense direcció concreta, a la qual en aquests moments li caldria trobar una estructura que la fes eficaç políticament parlant. Potser parlaríem de la necessitat de bastir una estructura semblant a la de l'Assemblea de Catalunya, però en la qual l'ambició del país no quedés supeditada als interessos petits d'alguns polítics miops.
La d'ahir va ser una manifestació única. Tota la setamana varem patir des de tots els mitjans de comunicació les informacions de les "negociacions per la capçalera" com si fos la cançò enfadosa, repetint i repetint el mateix dia i nit. Tanmateix semblava un intent, per part dels polítics, de fer caure als ciutadans en la desafecció i renunciar a participar i dir-hi la seva.
Feliçment això no va succeir i erem molts moltissims i no es sentien crits de cap mena per l'estatut ja que no hi ha res a fer per ell, està sota lleis que no conten per res amb nosaltres. Tots els ciutadans d'un país democràtic han d'acceptar les normes i respectar les lleis, per això varem acceptar un estatut discutit i acceptat a totes les cambres del País i del Estat i refrendedat pel poble. Ara be, si la última paraula del poble pot ser discutida per representants d'un partit, el PP i pel dit "Defensor del pueblo" i els dona la rao un Tribunal absolutament polititzat, no podem acceptat aquest marc legal
Ahir va ser una jornada històrica per Catalunya. NOSALTRES els catalans, vàrem fer història... Demà i cada dia, em de provar que podem fer per Catalunya... la nostre NACIÓ, fins assolir una Catalunya amb ESTAT. Jo m'hi he "Reagrupat"... I vosaltres, ja us heu Reagrupat???. (www.reagrupament.cat). I al novembre... El NOSTRE "Vot útil", ha de ser un "VOT HISTÒRIC"!!!. INDEPENDÈNCIA CATALANA JA!!!. REAGRUPEM-NOS!!!.
Encara tenim molt a dir... El que haurien de fer tots els catalans d'esquerres i els mes conservadors es preguntar–se si volen deixar als seus fills una Catalunya digne i orgullosa de ser una Nació amb la seva història, la seva llengua i la seva cultura. Per assolir aquest objectiu com a Nació, només hi ha el camí natural de tota Nació: L'Autodetermina ció. Esdevenir Estat. L'eix polític a l'actualitat, ja no es el de dretes o esquerres. L'eix i l'estabilitat política recau en les Nacions (per petites que siguin), no en els grans Estats. I això es tradueix a Catalunya amb la necessitat de prioritzar l'eix Sobiranistes & Unionistes. Siguem una Catalunya amb Estat, desprès farem les polítiques mes de “dretes” o “d’esquerres”. Ara es el moment de la generositat, recolzar les noves propostes transversal emergents que tenen com a fi una CATALUNYA AMB ESTAT. Al novembre tothom a votar la opció mes clarament INDEPENDENTISTA. Reagrupem-nos!!!
L'únic vot util a les properes eleccions ha de ser INDEPENDÈNCIA. Sigui Carretero, Laporta, Espot... No podem llençar els nostres vots amb PSC, IC V o CiU (sobretot amb el pocavergonya d'en Duran)
Ahir a la manifestació Reagrupament va trencar la manipulació del PSOE, amb la valenta dignitat de no transigir de posar-se al darrera d’en Montilla i les seves mentides. A Rcat. reconeixem i agraïm la tasca feta per Òmnium, sabem com varen lluitar per evitar la manipulació dels espanyolistes. Reconeixem que varen haver de transigir per la despietada pressió i pel poc suport que, finalment, els donaren la resta de partits. Ens va saber greu haver de prendre la iniciativa, però algú havia de fer-ho. Algú havia de donar-li una lliçó a en Montilla, el manipulador en cap. De fet, aquesta lliçó, li varem donar tots plegats, els catalans, cridant independència i fent que abandonés una manifestació en la que no hi creia. Però Reagrupament, que de nou ha rebut l’apagada mediàtica, va encapçalar la desfilada amb el crit majoritari: INDEPENDÈNCIA. Milers de catalans li van agrair el gest i s’hi varen sumar omplin de gom a gom tot el trajecte. Gràcies a tots plegats, ens veurem a les eleccions.
El Parlament de Catalunya hauria d'aprovar divendres una resolució en la qual es digui que la immensa majoria dels partits que representen el poble de Catalunya no accepta la resolució del TC per antidemocràtica i perquè va en contra de Catalunya. No un simple rebuig, una no acceptació. Això és el que ahir es va fer palès al carrer. No només ens hi juguem el futur de Catalunya, sino el futur de la mateixa democràcia. I totes dues coses són intolerables.
Ara li toca al Parlament i esperem, que finalment, els polítics, actuïn units i amb contundència. Som una nació i ningú no ens ho pot negar.
Catalunya ha de tornar a donar exemple. Ja l'hem donat carrer. Ara falta el Parlament.
Tenim un somni: a les properes eleccions al Parlament de Catalunya s'hi presenta una candidatura que vol -ras i curt- la independència: la formen CiU, ERC, Reagrupament i els sectors catalanistes del PSC i IC. La lideren cares noves, o cares antigues que s'han mantingut al marge de les guerres els darrers anys, i tots els partits sacrifiquen els seus personalismes i els seus protagonismes. Evidentment hi ha tensions, i en cada partit salten espurnes i hi ha poques o moltes escissions. Però tot plegat no treu que els catalans tenim per fi un partit a què votar d'aquí a 4 mesos per avançar cap a la independència. Tenim un somni. El que cal ara és saber si el sabrem fer realitat.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.