Per Catalunya, una passa endavant,
Joan Salvat-Papasseit
La sentència contra l'Estatut és encara més dura d'allò que el resum inicial indicava. La voluntat catalana ha estat passada per l'adreçador homogeneïtzador, uninacional, unilingüe i antidemocràtic. El tribunal ha segrestat la Constitució, ha suplantat el legislador i ha insultat el poble català. Espanya ja té l'estat que volia i tal com el volia, amb els catalans com a contribuents de primera i ciutadans de segona. Nosaltres, però, volem ser-hi, en aquestes condicions tan desavantatjoses en tots els àmbits? Si fem cas del sentiment majoritari expressat dissabte en la manifestació, tot fa pensar que no.
La cita del passeig de Gràcia ja és un referent històric d'un canvi de mentalitat, perquè molta gent ja ha abandonat la rauxa de l'autonomia per abraçar el seny de la sobirania. Banderes de països molt diversos feien costat a la catalana, com a mostra de la Catalunya d'avui i que els nous catalans procedents de la immigració no oblidaven la seva terra d'origen. Alhora, era el primer cop que la comunitat catalana es coordinava en una acció internacional, a Europa i Amèrica, sovint davant la representació diplomàtica espanyola, com a rebuig a la sentència i compromís amb la nació catalana i el seu dret a decidir. Fracassada la via autonomista, ara també el federalisme ha naufragat contra les roques d'un tribunal que l'únic cop que esmenta el mot federal és per prohibir-lo. El federalisme, doncs, també ha estat declarat inconstitucional.
I ara, què cal fer? S'acosta una etapa d'alta conflictivitat competencial i de tensions inevitables amb l'Estat, el qual haurà de fer complir la sentència. En aquestes condicions ens equivocarem si menystenim l'únic que tenim: l'Estatut retallat, amb totes les institucions i els principis que encara s'hi configuren. La Generalitat és el nostre Estat i és la Generalitat des d'on haurem de fer cada pas de cara al futur. Dissabte, el poble va estar a l'altura de la història. Hi estaran, ara, els partits i els seus dirigents?
Crec que és imprescindible la convocatòria d'una assemblea de parlamentaris, amb tots els representants catalans al Parlament de Catalunya i a l'Europeu, al Congrés de Diputats i al Senat, en paral·lel a una assemblea de municipis, on s'hauria de pactar un programa mínim de transició, amb mesures legislatives i de reforçament dels instruments d'oposició jurídica a la sentència. El programa hauria de formar part de la proposta electoral dels partits catalanistes i caldria actuar-hi de forma conjunta i coherent en totes les cambres, sense oblidar la realització de gestos simbòlics que permetessin visualitzar tota la força dels diputats i diputades escollits a Catalunya, actuant unitàriament.
Perquè sigui creïble la voluntat d'acció conjunta, els partits podrien comprometre's a cedir la presidència del Parlament a l'oposició, signant de l'acord, que no formés part del futur govern. Seria un gest d'unitat, maduresa i responsabilitat nacional que, sens dubte, la ciutadania valoraria favorablement, perquè inspiraria confiança i ànims a tothom. Si la complexitat de la situació així ho requerís, no hauria de descartar-se un govern de concentració nacional, capaç de conduir tot el procés de transició, que hauria de culminar el 2014, al final de la legislatura, en la convocatòria d'un referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món.
Fracassades totes les vies per trobar solució a les necessitats de Catalunya, només en resta una per experimentar i que depèn només de nosaltres mateixos: la independència. Amb l'acceleració del procés històric produït els darrers anys, no podem esperar ni fer esperar més. Hi ha massa temps perdut i massa frustració acumulada.
Quan un poble surt al carrer no pot haver-hi una nova decepció, per por, dubtes o incapacitat. El poble ha començat a caminar de l'Estatut cap a l'Estat. Qui l'acompanya, fent passar el país per sobre de les properes eleccions?

































Comentaris
LA REALITAT QUE SUPERA LA FICCIÓ \ Molt mala peça veiem al teler de la política catalana. La feina ha sigut nostra aquest matí per poder trobar un article a l'AVUI / EL PUNT. Finalment --i quan ja havíem arribat fins i tot a l'extrem de comprovar que encara no som a 28 de desembre--, clicant a la secció 'Política', l'hem trobat perdut allà al mig en un requadret que deu fer 2x1 cm tirant llarg. L'article en qüestió és el 'Full de ruta' que firma Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del govern (número 2 de la Generalitat). Amb coses com aquestes, cada dos per tres ens ensenyem a nosaltres mateixos quina mena de país fem entre tots. \ Opinem que el 'Full de ruta' de Carod es precipita traslladant al 2014 un referèndum que el pioner municipi d'Arenys de Munt ja va començar a reclamar l'estiu de l'any passat. La manifestació de dissabte ens indica que ara pot ser el moment. El 2014, no ho sabem. En tot cas, és ara quan la gent demana la consulta. \ Un article carregat de bones intencions i bona voluntat que la recent marxa enrere, fa poques hores, de la mesa parlamentària sobre la decisió adoptada el 8 de juny ha fet a miques en ben pocs minuts. Si l'assemblea de parlamentaris que proposa el vicepresident és sens dubte la fórmula òptima per aplegar en un sol òrgan el màxim nivell de legitimitat, també és una evidència que el gruix dels parlamentaris catalans d'avui --pensem que clarament desfasats respecte de l'evolució que ha experimentat la voluntat ciutadana en aquests últims quatre anys-- no estan ni per assemblees ni tampoc per consultes. Prohibit anar ni un mil·límetre més enllà de l'Estatut referendat. \ Més que refer els ponts amb l'electorat (que ha de decidir si els vota) interessant-se per sondejar'l sobre les seves legítimes aspiracions, sembla que la nostra classe política tingui com a prioritat penjar-se la medalla, al final del mandat i a tocar de les eleccions, de restituir la immaculada integritat d'un Estatut del 2006 en el qual, a hores d'ara, ja no deuen creure ni tan sols aquelles i aquells que van caure en la ingenuïtat de votar'l. \ Tant que ens hauria agradat acabar creient en aquest Estatut...! Una vegada, tot i haver-hi votat en contra, hi vam arribar a somiar i tot. En el somni, els tres partits que el van defensar, i avui encara diuen que el defensen, el blindaven tan ben blindat que el feien inexpugnable. Era al començament d'aquesta legislatura. Es formava l'àmpliament majoritari govern pro Estatut de CiU, PSC i ICV-EUiA. Veient l'amenaça pendent de la resolució del TC, aquest alternatiu tripartit decidia que molt bé: que els magistrats constitucionals hi treballessin tants anys com volguessin que ells tampoc tindrien gens de mandra per fer la seva feina. Refermaven i apuntalaven tota la completa i absoluta integritat estatutària a base de transferències de l'article 150.2 constitucional i de lleis orgàniques. (Aquí, de passada, li discutim la tesi que ja li hem sentit masses vegades al company i amic Lluís Bou. Tot el que no es pugui traspassar pel 150.2 --una de les coses que diu ell: la immersió lingüística-- es pot perfectament establir amb una llei orgànica de les Corts centrals.) \ Es veu que això que vam somiar és el més lògic, i el que no s'entén de cap manera és la vida real. L'executiu central, encara que no ho sembli, governa en minoria. I ni caldria dir que la història acabava amb un final feliç amb tothom content. Al moment que som ara --al final del mandat, a tocar de les eleccions--, l'Estatut del 2006, amb o sense sentència, estava completament desplegat en tota la seva potencialitat. I d'aquesta manera tots els electors ens podíem aturar a considerar si ens satisfeia o si no. \ Jaumetria
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.