Catalunya torna a ser la més perjudicada. Patim un doble greuge, d'una banda obres que no s'executen i a més la retallada afecta vies que són lliures de peatges. Si Zapatero no hagués balafiat 30.000 milions d'euros en xecs ara no seriem aquí. El pla E ha servit per exemple perquè es construeixi a Torrejón de Ardoz una rèplica de la Porta de Brandenburg o bé que a Madrid s'hagi desplaçat uns metres el monument a Colom.

La potestat de convocar eleccions és del president. Nosaltres no demanem que s'anticipin les eleccions, el que diem és que preferim que es facin a l'octubre més que no pas al novembre, perquè en definitiva la setmana vinent hi ha el darrer ple del Parlament i ja ens quedaran molt poques coses pendents. El govern ha complert bona part de la seva agenda. I passat l'estiu, tot i que és una decisió del president, ens sembla que hem d'anar a eleccions.

El que diem és que aquest govern s'ha acabat, i que hem fet un trajecte conjunt que ha arribat fins aquí. Però el govern ha de governar fins al darrer dia. Hem d'acabar tècnicament bé, fins al final.

N'estic més que satisfet. Algú parla del fracàs de la nostra aposta. Però jo no hi estic gens d'acord.

ERC ha fet una feina molt important. I els que no ens ho reconeixen són aquells que no han pogut governar. Gràcies a ERC, el PSC ha arribat a cotes de les quals estic més que satisfet. Amb el PSC i ERC, el govern ha fet allò que els governs de Jordi Pujol no van fer en els darrers quinze anys. Si no, repassi les lleis. En l'àmbit lingüístic hem blindat la immersió a l'escola, hem fet la llei del cinema, la llei d'acollida, la llei de consum... Aquestes lleis són un bon exemple de fins on hem arribat, i ho hem fet amb el PSC, que ha fet un trajecte comú amb nosaltres. El que passa és que ara hem arribat a una estació i ells baixen. Diuen que cap al federalisme. Nosaltres, en canvi, continuarem fins a la independència. Qui ha baixat del tren és el PSC, no ERC.

Ho he dit sempre. A aquest govern li hem demanat coses que molts dels que ara ens fan retrets no s'atrevien a demanar-les a Jordi Pujol. Recordi que quan el conseller Pujals va fer el decret del cinema, els que més cridaven eren els socialistes. Doncs ara nosaltres hem dut els socialistes a fer no un decret, sinó una llei del cinema.

Això ho diuen els que volien que CiU continués governant. Volien 30 anys de CiU? Això no és alternança ni política ni social. No hauríem plantejat el plet de l'Estatut i continuaríem amb la política d'intentar no incomodar Madrid, ara pactant amb el PP i ara amb el PSOE. Aquests set anys han valgut la pena, tot i que ja sé que això a alguns els molesta molt. Hem cohesionat socialment el país. El 10 i 11 de juliol en aquest país als balcons hi convivien l'estelada, la senyera i la bandera espanyola. I la gent al matí es deia “bon dia” a l'ascensor. Aquesta és la garantia més sòlida que tenim si un dia volem ser independents. La cohesió civil. No hi era? Em sembla que nosaltres hi hem contribuït molt. I ara el procés independentista ja no generarà cap fractura.

No. Nosaltres hem arribat a un final de trajecte amb el PSC. Ells han baixat a l'estació federalista, que no existeix. I nosaltres continuem.

No s'han fet independentistes, és clar. Algú ens retreia que Corbacho no votaria mai sí en un referèndum. Però és que tampoc ho faria Duran i Lleida. Hem catalanitzat el PSC, però no hem dut els socialistes, ni els convergents, a un estadi independentista.

Genera la mateixa incomoditat que tens durant la legislatura, quan no tothom pensa igual. T'has d'asseure i negociar. Hi ha la lògica incomoditat d'un final de legislatura. I d'incomoditat em sembla que n'hi ha més a casa del PSC que no pas entre el PSC i ERC.

No crec que sigui això. L'electorat és intel·ligent. El que passa, i ho respecto, és que hi ha una massa al país que es conforma a tenir un president nacionalista però a canvi que no es toqui res. Hi ha gent que en té prou, amb això. Nosaltres, en canvi, hem posat un president que no era nacionalista i hem fet tots els canvis possibles. Hem accelerat el procés i hem generat incomoditats.

Hi ha de tot. Hi ha desencís polític, i hi ha també gent que té més pressa. Que creu que ens podríem haver saltat el període de cohesió social i anar directament a proclamar la independència. Però jo crec que aquest ha de ser un procés gradual

No. Era una barreja de coses. Però és cert que hi ha una majoria que vol la independència, que vol que Catalunya sigui un estat.

És la teoria d'anar més lent, que en realitat el que vol dir és que no ho faran. A CiU no hi ha voluntat de fer-ho. Es conformen a tenir un president nacionalista a canvi de no fer res. Però hi ha gent que ha pres consciència, i les coses han canviat. Fins ara, la força motora del catalanisme d'aquest país era l'autonomisme; però ara no, ara és l'independentisme. A diferència del que diu CiU, ERC creu que el país està madur per anar cap a la independència. Potser el que no està madur és Mas i alguns dirigents de CiU.

CiU està descol·locada. Continua en l'ambigüitat.

No deixa de ser curiós, però, que al PSC el sector catalanista sempre surti després que hi hagi hagut un problema, i no abans. Tot i això, crec que aquest partit ha fet una evolució molt important, ha fet canvis radicals. I aquesta part del PSC que ha canviat ha pogut governar Catalunya. El gran error era creure que Catalunya era només de CiU. Hi ha gent a CiU que es pensa que Catalunya és seva. Ara tots els sectors socials del país hauran passat pel govern, i això era important. El PSC pateix la crisi de l'autonomisme, però CiU també l'haurà de passar. Els partits catalans, a excepció de Ciutadans i el PP, que el que voldrien és que Catalunya desaparegués, tindran una crisi. Perquè les portes de Madrid estan tancades, i ho estaran més a partir d'ara.

El PSC té una hipoteca, que és la seva relació amb el PSOE. Però CiU en té una altra de molt gran. El jutge del cas Millet està esperant que arribin els informes i les proves de l'Agència Tributària, i resulta que no acaben d'arribar mai. I no sé si és casualitat que això passi mentre el senyor Duran i Lleida està salvant contínuament el sostre de despesa del govern espanyol, o el decret llei de mesures econòmiques... Al final, però, les hipoteques les acaba pagant el país. Aquest és el problema de la corrupció, que acaba condicionant la política d'un país. La gent es pregunta: com és que CiU és tan crítica amb el govern Zapatero però, en canvi, sempre l'acaba salvant?

Però és que aquestes casualitats algú les ha d'explicar. Aquí un jutge demana unes proves que podrien anar contra CiU i la tramesa es va endarrerint. I resulta que casualment el partit que està tot el dia salvant el Ministeri d'Economia i Hisenda és CiU. No sé si és una casualitat o no. En poques setmanes a Madrid han aprovat una llei de ports que recentralitza competències o una llei de l'audiovisual que amenaça el model de televisió pública de Catalunya, per posar-li dos exemples. I després CiU els salva cada vegada? Els salva amb el sostre de despesa o amb les mesures de retallada social? Com s'entén? Aquí hi ha massa interessos...

ERC no ha deixat mai de parlar d'independència. Potser en parlava tant que no se li donava més importància, però ERC no ha deixat mai de fer aquest discurs. El que passa és que també té altres preocupacions; està en el govern i es preocupa també d'altres coses. En tot cas, el que passa és que ara la sentència del TC, que sabíem que un dia o altre arribaria, ha accelerat algunes coses. Ens han deixat clar que a Espanya no hi ha espai per a Catalunya. I això no comença ara amb la sentència del TC, comença el 2005 quan es fa l'Estatut. I quan CiU, el PSOE i el PSC fan un pacte, que és el d'aprovar l'Estatut aquí i rebaixar-lo a Madrid. Allà va començar tot, no s'enganyi. Però ara nosaltres hem de mirar endavant.

Si CiU no es defineix, no. S'han d'aclarir. Fan frases parlant de canvis de rumb, de noves estratègies, de nous camins... Però en el fons no diuen res. Nosaltres hem fet un trajecte fins aquí i n'estem satisfets. Però ara comença un nou cicle i tots hem de ressituar i definir. CiU inclosa.

Això no existeix, ni ha existit mai. Parlen d'autonomisme. I ara la línia és aquí, entre l'autonomisme i l'independentisme. I si ERC no és forta en aquest nou cicle, tornarem set anys enrere, a una catalanitat formal sense que es mogui res.

Per tant hem de superar etapes. I sumar gent en el procés. Ara hem obligat fins i tot CiU a moure fitxa. Si ERC no fos forta, CiU estaria molt més enrere que no pas en l'ambigüitat que està ara

Més que catalanitzar el PSC, el que hem fet és cosir-lo a la nació. A partir d'ara? Només pactarem amb aquells que vulguin dur a la pràctica una consulta sobre el futur de Catalunya. Només amb aquells que vulguin fer un referèndum d'independència. Amb ningú més. Així de clar. Hem de forçar la situació.

Vull dir que no governarem a qualsevol preu. Així de clar.

Ens entendrem amb tots aquells que vulguin fer una consulta per la independència.

Si volen entrar en la política, benvinguts al club. No és cap club privat. Que es vulguin presentar em sembla una bona notícia.

L'únic referent parlamentari independentista és ERC. I si ERC és forta condicionarem els altres. L'atomització que algú prediu no és bona, segur, però hem de respectar que qui es vulgui presentar ho pugui fer. El pitjor panorama d'un país és aquell on algú no es pot presentar a unes eleccions, que és el que passa al País Basc.