Avui fa un mes del 10-J i el desig d'unitat que va impregnar la multitudinària manifestació contra la sentència del TC gairebé no s'ha traduït a nivell institucional. Hi ha diferents lectures sobre l'abast del missatge de la ciutadania aquella calorosa tarda de fa 31 dies, però els protagonistes polítics han seguit repetint vicis que els últims anys els han allunyat de la gent. Tot i les declaracions de bones intencions, els partits catalanistes no han estat capaços de construir un mínim relat en comú davant l'atac sistemàtic dels poders de l'Estat, simbolitzat en el tracte a l'Estatut. “La unitat va durar 48 hores”, corroborava ahir a aquest diari el portaveu convergent Oriol Pujol. “És el més decebedor. No hem sabut continuar amb aquell clam. La unitat s'ha esmicolat”, lamentava la portaveu d'ICV, Dolors Camats.
Des de l'endemà, CiU i PSC van evidenciar problemes per escriure un guió amb punts coincidents. “La manifestació canvia la història de Catalunya”, assegurava Artur Mas, mentre que José Montilla es felicitava per l'èxit de la marxa i afegia immediatament que no se sentia incòmode amb el PSOE sinó amb el PP. Aviat es va veure que el consens seria una quasi quimera. El 12 de juliol el PSC demanava a CiU i als seus socis del tripartit que la moció que s'aprovés pogués ser votada pel PSOE. Tres dies després, la reunió a quatre bandes per pactar la unitat va acabar en un sainet i amb Mas abandonant la trobada. Montilla ja aleshores s'oposava a dur un hipotètic pronunciament català al Congrés.
Amb un xec en blanc de Convergència, PSC, ERC, ICV i CiU firmaven l'endemà un acord agònic i molt dèbil al Parlament. Les quatre formacions subscrivien la “disconformitat” amb el contingut de la sentència i es reproduïa el preàmbul de l'Estatut. Esquerra va fer una proposta de resolució independentista que no va rebre suports. La resta de partits també van marcar el seu full de ruta des de la tribuna d'oradors: Montilla, apostant per una reforma de la Constitució sine die que reforci una Catalunya dins d'Espanya; Mas, per un camí sobiranista “sense límits”, amb el concert econòmic de bandera però negant per a la propera legislatura l'opció per la independència.
La realitat del 20 de juliol
Els atacs tàctics es van succeir del 17 al 19 de juliol. Era un discurs conegut: allà on s'ha enrocat l'última dècada la política del Principat. El PSC va instar CiU a definir-se sobre si volia separar-se d'Espanya i CiU pressionava el PSC perquè si calia votés separat del PSOE en favor de Catalunya. A l'hora de la veritat, el 20 de juliol, res va canviar. El PSC va votar contra si mateix al Congrés i va fracassar en el seu intent de convèncer el PSOE. La fràgil unitat quedava definitivament esberlada.
L'endemà mateix ERC reclamava eleccions al setembre a Montilla, que aquell dia es reunia amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. El president català li va demanar un gest i menys promeses, mentre a les files del PSC creixia la divisió pel fiasco de la votació a les Corts. La tripleta formada pels consellers Antoni Castells, Ernest Maragall i Montserrat Tura feien sentir la seva veu i expressaven una decepció que es reflectiria el dia 23 amb la fredor amb què era rebut Zapatero a Barcelona. L'endemà, el líder d'ERC, Joan Puigcercós, garantia a aquest diari que, encara que sumessin, Esquerra no repetiria el tripartit i parlava de “final de trajecte” amb els socialistes, oferint el seu perfil més nacional.
Les tensions al PSC es van agreujar quan el 31 de juliol Castells va anunciar a aquest diari que no aniria a les llistes del seu partit als comicis, enmig d'una crítica reflexió sobre el paper del socialisme català. Maragall li va donar la raó. El baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) afegia més llenya al foc i situava el PSC onze punts per sota CiU, la diferència més gran en una enquesta. El PSC va replicar fent pinya i reduint l'afer Castells a una qüestió personal. Montilla admet que la situació ara mateix és complicada i Nadal li fa costat amb el lema “a les verdes i a les madures”. CiU en surt reforçada, però no es confia. “Un missatge interessant del 10-J és que el sobiranisme és una onada potent. No és una flor d'estiu”, sosté Oriol Pujol.
És en aquest jardí que cada dia sembla més gran que CiU intentarà acabar d'edificar la seva majoria. Però també és aquí on es pot trobar més rivalitat. Perquè, paral·lelament, l'independentisme extraparlamentari ha anat bullint i emergint amb propostes que ja existien, com Reagrupament i d'altres que han aparegut, com Solidaritat Catalana per la Independència, que pretén unir tots els sobiranistes. Solidaritat es va fundar el 20 de juliol amb Joan Laporta de líder i Uriel Bertran i Alfons López Tena com a segones cares visibles. Bertran i López Tena van dimitir el dia 27 de la seva militància d'Esquerra i Convergència, respectivament, davant la negativa dels seus partits a unir-se per lluitar per un estat propi. El dia 13 tots dos havien cessat com a consellers nacionals dels partits per la seva disconformitat amb el no de la mesa del Parlament a donar llum verda per convocar un referèndum oficial. Aquella petició, que se sustentava en les consultes populars per a la independència –que ja sumen 580.000 vots a quasi mig centenar de municipis de Catalunya–, va doldre molt a López Tena i Bertran. El dia 28 l'expresident del Barça i ells dos presentaven el primer acte de Solidaritat.
Però la seva voluntat d'unió està trobant alguns entrebancs, especialment amb Reagrupament. “Seria un error que no ens acabéssim entenent amb Laporta, però ens separa la fórmula”, alertava el 15 de juliol a l'Avui i El Punt Joan Carretero. Tres setmanes després, la situació segueix enquistada i, de moment, els uns i els altres s'estan preparant per separat. Laporta ha fet un últim intent oferint a RCat encapçalar les llistes de Girona i Lleida. La resposta de Carretero va ser de malestar.
Tots ells, diputats, aspirants i ciutadans, eren el 10-J al passeig de Gràcia, conscients de viure un dia històric, d'un “abans i un després”, segons el portaveu d'ERC Ignasi Llorente, a l'espera que les eleccions clarifiquin el missatge del 10-J. La unitat no s'ha aconseguit. Quin discurs recollirà la majoria?
Comentaris
Quina conya, oi?
Com encara anem fent cas el que diuen els, "polítics"? No en saben, ja ho han demostrat per activa i per passiva. Ens ho hem de fer nosaltres, i només hi ha un camí ara!! Unitat de vot independentista. Fugir dels que només volen el momio. Seguim en Lopez Tena i endevant!!!
Visca Catalunya lliure
oEstic fart d'aquest politics, se que el missatge sera una mica barroer, pero es el que hi ha.
als partits independentiste s; uniu-vos d'una puta vegada, que es aixo de tants personalismes, que si tenim sistemes diferents, que bla bla bla, que bli bli bli... L'objectiu es el mateix, la independencia! deixeuvos de personalistmes d'una vegada! M'he de quedar orfe altre cop en les eleccions? SI REALMENT TREBALLEU PER CATALUNYA I EL SEU POBLE, tot el que pugueu dir per no anar tots a una son excuses barroeres i barates de mal pagador, que si de dretes, que si d'esquerres, RECONY! SE'M EN REFOT! que tenim diferents sitemes per escollir candidats, RECONY! SE'M EN REFOT!, no fa falta ser un gran estratega politic per saber que si no van junts (s'enten que em refereixo als que realment pretenen la independencia) no hi ha res a fer, sera una gran derrota pel poble de catalunya, les coses son aixi. No vull aguantar mes aquestes sangoneres (espanya i politics de catalunya).
Salut
Tot el que dieu és cert, els ciutadans volem l'unitat cap l'Independència.
Lopez Tena, Carretero uniu-vos!!, això és el que volem, una opció forta per proclamar l'independència al Parlament a les properes eleccions
Si fos el cas que realment no s'aconseguís cap coalició amb el Moviment de Solidaritat, seria qüestió de començar a pensar en ocupar el nostre Parlament fins que ens fan cas. Això a partir de setembre.
Enric, que ens hem tornat bojos? Unitat! i demanes el vot per al darrer arribat. No als que volen el mòmio! i demanes que seguim en López Tena que s'ha apuntat al mòmio més mòmio i caspós del món Laporta & Cia. Un mòmio que no s'atura davant de res per a satisfer les necessitats econòmiques i egòlatres del seu fundador.
I per a la resta, NO S'UNIRÀN, fiqueu-vos-ho al cap, no ho faràn, us prego que pareu de repetir la mateixa frase, que sembleu un disc ratllat. Si voleu parleu de pràctica però deixeu estar la teoría buida aquesta que em feu mal de cap. NO S'UNIRAN, si voleu us ho repeteixo mil cops com m'esteu repetint i repetint vosaltres, NO S'UNIRÀN, en teniu prou? Oi que sòc pesat? Era per donar-vos a entendre el que fa setmanes que sento.
Solució, existeix? i tant! Fer campanya per Reagrupament. Perquè? Per què eren els primers i han demostrat que són íntegres, els seus mètodes són nets i perquè el més important és triar-ne un de sól i no girar el cap per cants de sirena (potser hauria de dir de vuvuzela aprofitant la proximitat futbolera d'alguns). Ells no s'uniràn i un dia d'aquests faré un petit article explicant-ho que penjaré al blog. Ells no s'uniràn i el que hem de fer és triar-ne un i votar-lo en bloc. I si n'hem de triar un el que és lògic és triar el més net i el primer: Reagrupament. La resta és llençar les expectatives per la borda.
Reagrupament o Solidaritat?
Encara no sé a qui votaré. El que em preocupava era la dispersió de forces i la llei d'Hont.
Així que he fet els números i amb un senzill full de càlcul he comprovat els resultats després de presentar-se junts o per separat i la diferència no és determinant. Feu el càlcul veuréu que si hi ha votants (aprox 300.000 en conjunt és força raonable) la divisió en dos partits no resta parlamentaris. Per tant deixem de plorar per la unitat que això DESMOVILITZA i votem amb il·lusió a qui creiem que ho farà millor.
A LES URNES CATALANS.
La proposta de Solidaritat Catalana ha arribat clara i entenedora.
Jo n'estic completament convençut de que la UNITAT del independentisme, es prodüirá aváns de las eleccións. Se i amb consta, que els polítics son mol porucs i els fa molta por perdre alló que a ells els sembla que es la seva vida, peró també se, que els que han "montat" alternatives, son tots ells polítics atípics, que han deixar la seguretat dels seus partits per crear-ne d'altres amb incertesa, sobre el seu resultat i per tan, son mol menys pocucs que els altres. Com que tontos no ho son cap d'ells, no els queda mes remei (i ho saven perfectament) que pactar una fusió, que els garanteixi uns resultats que no tindrían presentant-se per separat i com l'objectiu es la Independencia, saven també, que ha de ser un partit "transversal" o sigui, sense ideología política (ni de dretes ni de esquerres) ja que un cop assolida aquesta, tots hauríen de col-laborar en la confecció de la Constitució Catalana... i a partir d'allá, vindríen las ideologíes
La lliçó més clara del 10 de Juliol és que el que va passar pàgina en la nostra història van ser les masses al carrer. Tots els grups parlamentaris, o aspirants a ser-ho, des de llavors, intenten capitalitzar el procés. La tasca fonamental que li toca ara a la base popular del 10 de Juliol és buscar el grup parlamentari més escaient, i tornar després cadascú a casa seva? És possible que tàcticament calgui votar, però algú espera un canvi essencial de les eleccions d'aquesta tardor en elles mateixes? La nació són les masses populars i són elles les que han de decidir i controlar tots els aspectes de la vida, no tan sols decidir cada quatre anys qui seu i qui no en els escons parlamentaris. Aquesta penso que és l'autèntica opció transformadora, que pot impedir que continuïi el mateix o variacions del mateix.
Ferràn, que t'hi jugues que no s'uneixen? Evidentment és una juguesca moral, el que l'endevini té el dret de recordar-li a l'altre, d'acord?
Xavier, que has fet servir el meu full? tindria conya que servis per demostrar justament el contrari del que preconitzo :-). He de dir que estic d'acord amb tu, però si accepto les teves suposicions, el que no és evident. Primer, que 300.000 és una previsió molt optimista, pensa que hi ha molt de vot independentista que va a CiU i ERC. Segón, que (suposo que) has considerat una divisió igualitària. Són dues suposicions "optimistes", si baixes el nombre de votants i escaires una mica la divisió de manera que una de les parts quedi per sota el 3% a Barcelona, el 4.5% a Girona o Tarragona o el 5.5% al Lleida (parlo de memòria) llavors queda sense escons i és on comença la patacada.
Ramon, la proposta de SC és clara i entenedora, de la mateixa manera que ho era la de la 'no-mare' al judici de Salomó.
Voteu a qui us roti (fins i tot escons insubmisos) peró si no ho feu C's i UPyD arribaràn al 3% de vots....///...No os confongueu un 1.5% d'intenció de vot en unes eleccions on la participació general és de 50% significa el 3% i per tant ja entren en el parlament...///... ex. L'intenció de vot de CiU és del 23% i escaig i amb aixo ja té la majoría absoluta.
Hem de seguir demanant una candidatura única de TOTES LES FORCES INDEPENDENTISTE S, fem-nos escoltar.
www.araomai.cat
A l'hora de les eleccions es veurà clarament la opció dels catalans. El 10 J, al venir cap a Barcelona les platges estaven arrebossar. Per això dic que el què comptarà a la realitat seran els vots pel partit més clar per la independència, i en aquests moments l'únic que hom es pot refiar i que posarà entre les cordes a altres opcions que només fan que marejar la perdiu i conservar el seu statu, és Solidaritat Catalana amb J.Laporta, U.Bertran i A.Lòpez Tena.
Els catalans de "a peu" ja podem anar reclamant, que els polítics com ja ens ténen acostumats, aniran a la seva.
S' endevinen canvis de llocs de treball llaminers, i la lluita per aquests serà aferrisada.
Per experiencia sé que les promeses abans de les eleccions, póden quedar en encenalls sí és pot tocar poder.
El meu ànim a dia de avui no és gaire positiu respecte el futur de Catalunya.
Masses partits, masses individualitats que és créuen salvadors de la nostra dissortada terra...
Només demanaría a hores de ara, que el vot fós unicament en clau catalana. És posible que no logrem la independéncia en 4, 8 anys vista, però hi haurem posat la llavor. Cap vot espanyolista s us plau !!
A ja poques setmanes de les eleccions (el temps passa volant) ja hi tornem a ser... Torno a patir els mateixos dubtes que fa quatre anys, entre el vot en blanc o el vot (aparentment) ùtil, però que pot no servir per a res del que volia. O, pitjor, el poden usar per aconseguir exactament el contrari del que hauria desitjat.
Tan sols tinc molt clar -com fa quatre anys- a qui NO haig de votar. Menys mal!
Benet, Benet ... fas servir el que jo en dic la "defensa espanyola", que consisteix en acusar al contrincant dels propis defectes. Qui mareja la perdiu i lluita per conservar el status i l'interès personal dels seus liders, a més de ser uns nou-vinguts que només fan que fraccionar el vot és Laporta & Co. No sé si sou persones reals que ho dieu perquè us ho creieu o sou avatars del seu departament de màrketing. Trobo curiós que van sortint noms que només foten l'atzagaiada i després desapareixen sense deixar rastre, si els fas una pregunta mai responen. No dic que tu o els altres ho sigueu però aquest comportament és com a mínim sospitós.
Benet, t'acabo de buscar per internet i t'he trobat. Retiro el comentari pel que fa a tu. De tota manera estic segur que molts d'aquests que la deixen anar i desapareixen són avatars del departament de màrketing de Laporta & Co. Són tècniques de primer nivell que fan molt per ells.
La idea de CiU i el PSC-PSOE és anar refredant l'ambient i que els dies i mesos passin i els catalans continuem tan adormits i submissos com hem estat fins ara (gràcies a ells i el seu "pactisme" etern que no és més que covardia i anar omplint les seves butxaques particulars). Com en el tema de les seleccions catalanes, que després de la recollida de mig milió de signatures, van anar passant els anys i han acabat en res... Això és el que pretén CiU, ara amb l'aventura impossible del Concert Econòmic que saben que MAI l'aprovaria Espanya, i l'anar tirant sotmesos a Espanya del PSC-PSOE.
O votem a partits i moviments nítidament independentiste s o pedrem l'oportunitat històrica de ser lliures. Espanya no entén d'amistat, amb Espanya només pots ser lliure com Argentina, Mèxic, Xile, Perú... o estar sotmés i esclavitzat com ho eren aquests mateixos països abans d'independitzar -se.
L'únic camí per parlar de tu a tu i al mateix nivell als espanyols é
és la independència.
1 2
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.