La unitat hi era, i hi és en un sentit. Hi ha rebuig fort a la sentència del TC i a tot el que ha portat a la sentència: rebuig per tant de la radical hostilitat del PP, rebuig també de la duplicitat i engany de Rodríguez Zapatero i el PSOE. Rebuig igualment de l'estat d'esperit dominant a Espanya. Molt hostil. Hi ha la reivindicació de la necessitat d'un govern realment capaç d'assegurar la identitat de Catalunya i un finançament adequat de la Generalitat. Perquè tot això és el que ens cal per assegurar la continuïtat de Catalunya com a poble, la cohesió i la convivència de la nostra societat i la formulació d'un projecte col·lectiu de progrés econòmic, equitat social i projecció de futur.

Hi ha unitat en sentiments bàsics, però políticament és molt difícil que n'hi hagi, i més a dos mesos vista de les eleccions. Però es digui el que es digui, en allò que és el sentiment i la consciència dels catalans, després del 10 de juliol hi ha més gruix i més convicció que no hi havia hagut des de fa molts anys. Molts anys. Val a dir que això no és fruit només de la manifestació. És fruit de com han anat les coses d'uns anys ençà i del treball de molta gent. Treball polític, però sobretot treball en la societat. L'evolució política i de mentalitat d'aquests últims anys, fruit en part de l'hostilitat i menysteniment del conjunt d'Espanya i en part d'una evolució interna, l'ha anat creant.

Estem obsessionats amb una mena d'unitat que rarament es dóna, ni aquí i ni enlloc. La proximitat de les eleccions ho fa especialment difícil per a tothom, però per altra banda pensem que no és veritat que els grans moviments nacionals hagin estat unitaris. La independència irlandesa, es va fer amb unitat?

Exactament. Es va fer amb guerra civil. Entre els independentistes. I la unificació alemanya, es va fer amb unitat? No. El partit socialista hi era contrari. El partit liberal era reticent. El Bundesbank ho desaconsellava. Però hi va haver lideratge, en tots dos casos. Li posaria tants exemples com vulgui. Hi ha pocs moviments històrics que s'hagin basat en tot moment en un molt alt grau d'unitat. El que hi ha és lideratge.

No és que sigui més important. Un alt grau d'unitat és necessari. Però sense lideratge no hi ha unitat.

Personalment crec que avui la possibilitat d'un lideratge realment operatiu passa per CiU i per en Mas. Però ha de poder comptar amb una majoria àmplia. Jo vaig poder liderar amb 43 diputats, però va ser un moment particular. Ara calen una base social i un gruix polític i parlamentari més grans. Cal que l'electorat sigui conscient d'una cosa: aquestes eleccions són de vot útil. Hi ha eleccions que donen marge al matís o bé a la idea que convé que no hi hagi una majoria clara. I n'hi ha d'altres de vot útil: cal que algú sigui capaç d'assumir un alt grau de responsabilitat. Les de la tardor, són d'aquestes. Si a Catalunya hi ha lideratge, hi haurà unitat, o un grau suficient d'unitat perquè el país torni a engegar cap a la recuperació econòmica i social i cap a quotes d'autogovern. Si no n'hi ha, hi haurà moltes reunions, assemblees i plataformes, però no hi haurà unitat. I no hi haurà govern eficaç ni progrés en l'autogovern, ni projecte global i cohesionador.

El vot útil per treure Catalunya de l'atzucac és CiU, que, a més, reclama el dret a decidir. En aquests moments estem ens uns moments de confusió i de trànsit. Independentisme? S'ha de deixar oberta la porta, però primer cal treure Catalunya del sot, hem de treure el carro de les roderes on s'ha encallat. I això ho ha de fer algú i ara. Això no ho pot fer el tripartit, ja s'ha vist.

No sé quina altra mena de tripartit podria ser. En tot cas el que cal és que hi hagi una força a la qual no se li pugui discutir la primacia i que se li pugui dir “t'ha tocat”. I això només es pot dir a algú que tingui gruix. Si CiU tornés a treure 48 diputats, assumir plenament la responsabilitat del moment li seria difícil. No és un moment de càlculs i contrapesos. Qui li toqui el gran honor i la gran responsabilitat de tirar el país endavant, tindrà molta feina. I, per tant, l'actitud de dir “sí, que guanyin, però per poquet”, és fatal. La gent ha de tenir en compte que la tasca del futur govern serà molt difícil. Catalunya com a país viu un moment complicat, però la Generalitat com a institució en viu un d'especialment difícil tant pel finançament com pel funcionament intern, polític i administratiu. I, a més, tenim una Espanya hostil.

Ataca un punt que per a Catalunya és doblement clau: la llengua i la capacitat d'integració de la immigració, o sigui, la cohesió del país. La immigració comporta una gran exigència, un gran repte basat en drets i deures. Representa una possibilitat de progrés econòmic i social per a tots plegats (allò que en diem l'ascensor social) i comporta el propòsit i la necessitat que Catalunya sigui capaç de mantenir la seva identitat i d'incorporar gent nova. Això és un repte molt gran i positiu. En què podem reeixir i hem de reeixir. Però des de la perspectiva dominant a Espanya no es veu així. Ben al contrari.

Arribat el cas, poc o molt ho hauria de fer. Tret que tingués majoria absoluta. Però fins i tot en aquest cas seria bo que en certes qüestions busqués el pacte. Per altra banda, li torno a recordar que entre 1980 i 1984, amb només 43 diputats, CiU va pactar amb més d'un partit. I va exercir lideratge. Fins i tot es va enfrontar amb èxit a la Loapa i la legislatura va ser eficaç i coherent. Ara també li caldrà pactar, però les circumstàncies són diferents. Més difícil. Per tant, arribat el cas CiU necessitaria molt més pes parlamentari.

Haurà de ser algú que pugui fer un replantejament sobre el que ha estat el balanç negatiu del tripartit. Un país no pot anar endavant amb tres projectes alhora. Però bé, ara CiU ha d'anar a les eleccions sense pensar en això. Ara ha de pensar a millorar molt el resultat del 2006.

Hi ha gent que s'autoexclou. Hi ha gent que diu que està la mar de contenta amb la sentència del TC. El PP ho diu i sembla que en vol treure conseqüències. A més, va ser l'instigador principal de la campanya contra l'Estatut i de la creació d'un clima molt anticatalà a Espanya. Però val a dir que hi ha més gent que es declara molt contenta amb la sentència. Per exemple en Rodríguez Zapatero, recordi allò de “misión cumplida”.

Potser en salvarem alguna cosa, però per altra banda pot molt ben ser que hi perdem quelcom que ja teníem. El resultat de tot plegat no és bo. Pitjor fins i tot del que sembla. Com em deia fa poc un constitucionalista de prestigi molt reconegut, ni nacionalista ni sobiranista, la sentència del TC és “demolidora”. Aquest diari ho va explicar el dia 14, amb un article d'Odei A.-Etxearte titulat Bufetada competencial, amb un subtítol també molt encertat, que deia El TC dóna via lliure a l'Estat en la invasió de competències. En aquest sentit, ara estem més desvalguts que abans. Repeteixo, només es declaren satisfets el PP, en Rodríguez Zapatero i, per cert, també la Chacón.

El que creix crec que és sobretot la decepció amb Espanya. Amb l'Espanya del PP i amb la del PSOE. Amb la de la majoria de l'opinió pública i la de les institucions. Aquesta decepció, en part va a parar a una gran desorientació, en part a l'independentisme i en part a una renovada i reforçada voluntat de plantar cara i de defensar la identitat, l'economia, la cohesió social i la convivència a partir d'una total priorització dels interessos de Catalunya i dels ciutadans de Catalunya. I amb una radical pèrdua de confiança vers Espanya. És un Catalunya endins, no de tancament i aïllament respecte dels canvis de tota mena que s'estan produint arreu, però sí en el sentit de comptar sobretot amb el que som i el que tenim.

Mentalment, en totes aquestes posicions que he esmentat hi ha uns vasos comunicants que el temps dirà cap a on traginen més voluntats. Però crec que també molts independentistes opinen que vivim un moment d'urgència política, social, econòmica i identitària que reclama una acció política a curt i a mitjà termini que desencalli el país. I això requereix una acció de govern potent, un projecte de país clar i una capacitat de concentrar energia. Una capacitat també de conjugar la salvació del present –sense la qual no hi haurà perspectiva d'esdevenidor– i un futur que no coneixem, però al qual Catalunya no voldrà renunciar, si d'Espanya no arriba un canvi radical de la proposta de convivència. I crec que molts catalans se senten per una banda molt ofesos i maltractats, però per l'altra són molt conscients de les incerteses i perills del moment i dels passos a fer fins i tot de cara a una eventual independència.

He de precisar que la proposta que de vegades n'he dit Espriu - Vicens Vives anava més enllà de la política del peix al cove. Més enllà del dia a dia, dels guanys parcials i del maneig de la conjuntura. Comportava un acord sobre la idea d'Espanya i sobre el paper de Catalunya. I, de fet, era un compromís mutu, molt a fons. I comportava la garantia que Catalunya podria mantenir la seva identitat. I efectivament ara això està en crisi total.

Això requeriria un canvi d'actitud espanyol que ara no sembla possible. Requeriria que com a mínim es fessin una pregunta: ¿realment per la història antiga i sobretot recent, per respecte a la realitat i els drets individuals i col·lectius, pel que Catalunya representa en ella mateixa i pel paper que hauria de jugar Espanya, la situació que s'ha creat durant aquests darrers anys és la que per eficàcia col·lectiva i per justícia correspon? Que algú s'ho preguntés, però no veig ningú que ho faci, ni individualment ni com a grup, ni en el camp polític, ni l'intel·lectual, ni el mediàtic. Quan faig aquesta pregunta a persones d'Espanya amb qui jo mateix havia col·laborat, ara callen i s'amaguen.

Doncs miri, de moment no es pot arreglar. Però a Catalunya el que hem de fer, i podem fer, és treure el país del forat, que es torni a agafar il·lusió, amb un lideratge capaç de fer un discurs que mobilitzi la gent.

Està dispersa i sobretot ho estarà si no sorgeix de les properes eleccions un lideratge clar.

Ha de ser capaç de cohesionar prou tros de país perquè el país funcioni i engegui. Prou gent (que vol dir molta gent) amb convicció i entusiasme. O simplement amb convicció i molta seriositat. I subratllo això de la seriositat perquè una cosa que Catalunya ja no es pot permetre és la frivolitat.

Tots els partits grans tenen diversitat interna, però en el cas del PSC això s'ha accentuat molt durant els darrers 5 o 6 anys. I més encara darrerament. Fixem-nos en el que representen, per exemple, en Castells, el president Montilla i la Chacón. Se li ha encomanat el mal congènit del tripartit, que és la manca de cohesió i d'un bon ciment intern que no sigui només el poder.

Realment fa pena veure que l'atac contra en Mas i contra CDC només es basa en el tema Millet i el Palau. En Mas ja ha contestat, però continuarà perquè els partits del tripartit no tenen ni projecte polític al dia ni argumentari. En aquests casos, el llibre de text d'alguns partits diu que cal simplement anar a la destrucció de l'adversari. Sense embuts. Sense floritures programàtiques ni propostes constructives. Simplement, política de terra cremada, tot i que sovint qui la practica acaba cremant el seu propi territori. Vols cremar el bosc del veí, tot d'una canvia el vent, i et cremes el teu bosc.

Sí.

Tothom sap –perquè ha sortit a tots els mitjans de comunicació– que el senyor Millet va tenir bones relacions amb el PP i amb la Generalitat de l'època de CiU i la del tripartit.

No ho sé. Fóra bo que es fessin aviat, això sí. Però és la seva competència. Els propers mesos seran decisius per veure si sorgeix el lideratge que el país necessita. Es veurà si hi ha un projecte i una proposta capaços de ser acceptats per una part molt substancial del país i si el lideratge que això confereix es tradueix en una acció política, econòmica i social i de defensa i reforçament de l'autogovern. Si no es donen les condicions d'un lideratge així, fort, generós, obert, competent, equilibrat i ambiciós alhora i amb àmplia base social i electoral, Catalunya entrarà en una etapa de fragmentació, de confusió, de tensió i d'ineficàcia i no sortirà de l'atzucac en què es troba.