Hi ha hagut moments puntuals complicats per la poca sintonia i diàleg entre els grups parlamentaris, a diferència d'altres èpoques en què això era més fàcil: hi havia diàleg i una certa complicitat en determinats temes. Això es trenca en aquests anys.

Perquè tothom ha agafat rols diferents: el partit que feia 23 anys que estava en el govern està a l'oposició, i al revés. Això provoca un trencament i disfuncions molt importants, segurament per culpa de tots. Hem exagerat les urgències: el govern n'ha fet un gra massa amb les urgències, i l'oposició, amb les pròrrogues. El que eren excepcionalitats han estat norma. Al ple s'han mantingut les formes. Amb tot, hi ha un moment crític, el del 3% Maragall-Mas, i altres en què hi ha hagut una actitud pensant més en l'espectacle que en el fons de les coses. Tot i això, el Parlament és bastant exemplar quant al comportament a l'hemicicle.

Crec en la unitat del poble de Catalunya per damunt de tot en moments difícils de crisi econòmica, social i nacional. És quan, com a poble, s'ha de respondre, i això ho defensaré fins al final, ni que estratègicament no convingui. Davant les agressions de l'Estat, –en tenim mostres cada dia– és indispensable la unitat. A partir d'aquí, l'estratègia de país i la tàctica dels partits són coses diferents. I aquí és on ens confonem. ERC ha fet un servei quan ha provocat una fàbrica d'independentistes molt important. L'independentisme ha crescut, ha evolucionat, s'ha normalitzat i s'ha institucionalitzat, i ha estat possible gràcies a Esquerra. Que tot això ara no tingui cap valor, no ho entenc. El referent de l'independentisme, des del punt de vista institucional, continua sent Esquerra. Que hi ha altres grups que surten? Sempre s'ha de parlar amb tothom, però no perdem la perspectiva. Parlem de projectes seriosos i de coses ben fetes. No es poden generar expectatives falses. El referent de l'independentisme des del punt de vista institucional i qui ha fet aquest servei en l'àmbit de l'esquerra en aquest país és ERC. Tant de bo que també hi hagués hagut aquesta fàbrica d'independentistes a la dreta, perquè la situació seria molt diferent.

Jo el que sé és que Esquerra ha fet una aposta per la convivència i la cohesió del país, ha fet un discurs dient que no cal que ningú renunciï al que és, si no vol fer-ho; que el convidem que també sigui català. Aquest esforç s'ha fet des de l'esquerra perquè només es podia fer des de l'esquerra. La dreta té els seus deures pendents. No m'atreveixo a dir que aquestes candidatures siguin o deixin de ser de dretes, perquè encara no en sabem res, del seu punt de vista social, de la política energètica, dels drets individuals, dels drets de les dones... Nosaltres sí que hem fet aquesta feina, i molt a fons. Per Esquerra, la cohesió social i les polítiques socials van acompanyades de les polítiques nacionals.

Primer cal tenir una majoria de gent que vegi clara la idea, i després ja discutirem si el referèndum o la declaració unilateral. Això és començar la casa per la teulada. No ens adonem que encara tenim una part importantíssima de la població que la veu amb respecte però que encara li fa una certa por, aquesta idea. Els hem de convèncer que és la millor per al futur del país, per al seu futur. Quan tinguem aquesta feina feta, i només la farem a partir d'intentar demostrar-ho a la pràctica, ens podrem plantejar si referèndum o declaració. Ara no hi ha, per desgràcia, una majoria al Parlament que pugui declarar la independència. Nosaltres hi posem 21 diputats, ara mateix, però per arribar als 68, com ho fem? En falten 47. I si fem un referèndum avui, què guanyarà? Temo que, tot i que els resultats sorprendrien, encara tenim feina a fer i hi ha camí a recórrer. Amb la màxima credibilitat, seriositat i rigor. I demostrant a tota aquesta gent que ens vol escoltar, n'hi ha més que mai, que la independència no només és possible sinó que seria molt bona per a ells i els seus fills.

No hi tinc cap inconvenient, no hi estic a favor ni en contra. Si hi ha un referèndum i es vol consultar, que es consulti el que es vulgui, perquè, al cap i a la fi, el dret a l'autodeterminació és això, la consulta sobre quin model vols per al teu país: la independència, el federalisme, l'autonomia, ser una regió d'Espanya... Aquest no és el problema, avui. Encara estem en una fase en què hem despertat moltes consciències però no les suficients. Les hem de despertar des de la complicitat, la simpatia i la seducció, i no des de la confrontació.

Sempre parlem d'enquestes, i no de realitats. Aquesta pregunta m'agradarà respondre-la l'endemà de les eleccions, quan hi hagi un resultat concret. Llavors sabrem què ha passat. Però que hi hagi cada vegada més consciència nacional i més gent que tingui simpatia per la independència és magnífic. Com més serem, més riurem. Potser la tàctica de partit ha ajudat que aquesta estratègia de país hagi funcionat, però n'ha pagat també les conseqüències. El temps ho dirà. És una feina a mitjà termini, no a curt termini. L'objectiu número u d'Esquerra no és guanyar les eleccions, és que aquest país sigui lliure. Possiblement, per fer-ho, cal guanyar les eleccions, però l'objectiu número u és aquest, i de vegades fer això implica sacrificis.

Passa factura, sobretot, la crisi econòmica. I després, des del govern s'han fet coses bé i d'altres, no. Això passa en tots els governs. Ara hi ha molt més debat ciutadà, tot és més transparent i les conseqüències de la crisi són les que passen especialment factura al tripartit. A més em molesta bastant que es digui que tot ha estat un desastre, perquè no és veritat. En aquests set anys s'han fet coses molt importants per al futur i s'ha avançat en temes que són nuclears per al país. La Catalunya del segle XXI té possibilitats de ser estat, però perquè sigui possible s'han de fer una sèrie de coses al país que s'han de començar a bastir. I això és el que s'ha fet. Que no hi ha resultats espectaculars? No ho sé. No és el que em preocupa més.

Siguem objectius i racionals: mirem el balanç de feina feta, quantes escoles s'han fet, com hem entomat el tema de la immigració, tenint en compte que en els nou últims anys Catalunya ha crescut un 25% en població. Cap estat a Europa no ho ha fet, i nosaltres no només ho hem fet, sinó que ho hem fet bé, sense problemes de convivència especialment greus; mirem com ha evolucionat el model de comerç malgrat la crisi. El problema de les infraestructures és què no ha fet el govern d'Espanya. Faria falta una mica de racionalitat i fer un debat serè. Dir que les coses no s'han fet bé és absolutament fals i és un mal servei al país. Aquests anys no han estat un desastre, en cap cas. S'ha aconseguit avançar en temes conceptualment molt importants: els drets socials, el dret a l'habitatge, la millora de la democràcia... Són processos que s'inicien i que tindran fruit amb els anys. Tot això no es teixeix així com així.

Té una doble lectura. És veritat que hi ha una part de l'electorat que no ho ha admès. La que no ho ha admès perquè Montilla no ha nascut a Catalunya no m'interessa. La gran virtut d'haver fet president Montilla és demostrar que som un sol poble, una sola comunitat, una sola nació. És evident que això té un preu, i aquest preu, no hi ha cap dubte que l'hem pagat.

És un estat d'ànim que hi ha, i caldrà veure el resultat de les eleccions, com va tot plegat, quina és la situació i quins els escenaris de futur, que n'hi ha molts de possibles.

No. Senzillament, és sentit comú. Perquè l'equidistància tenia un cert sentit quan el país estava com estava, després de vint-i-tres anys de govern d'una mateixa coalició... Hi ha factors que ara mateix pesen molt: la crisi econòmica i nacional, la mala relació en tants àmbits amb l'Estat espanyol... Això pot obligar a prendre decisions dràstiques com a país. I aquí no s'hi valen equidistàncies ni alternances ni posicions egoistes. S'haurà de fer un sacrifici de país, pot ser que tots plegats prenguem unes determinades decisions. Vol dir fórmules de govern d'unitat? És impossible de saber, a hores d'ara. Haurem d'estar tots a l'altura de les circumstàncies i ser prou responsables perquè en determinats moments posem el país al davant, cosa que no hem sabut fer fins ara.

Els partits es regeixen per congressos, trien els seus dirigents, i el nostre és amb votació universal, per urnes, votació territorialitzada, i em sembla que no hi ha cap partit que tingui una elecció tan democràtica com la nostra. Aquesta ha estat l'elecció dels militants. En el proper congrés veurem què passa, qui hi ha, qui es presenta. En tot cas, és evident que hi ha una direcció que ha guanyat unes eleccions internes, i té la responsabilitat de tirar el partit endavant i passar comptes quan toqui, i la militància decidirà. Però a hores d'ara, parlar quan encara no hi ha les eleccions convocades, quan no sabem què passarà, que parlem d'hipòtesi però no parlem de fets reals, plantejar una hipotètica crisi és avançar-nos massa en el temps.

Hem fet tots un esforç important perquè es tanquin, i desitjo i espero que sigui així, tot i que evidentment les cicatrius no són boniques. Només ens podem plantejar el futur, rendibilitzar la feina del govern i explicar-ho bé a la ciutadania si no tenim cap ferida oberta. Jo, si vaig de número dos, en part és per expressar aquesta idea. De partit, n'hi ha un, tot i que hi pugui haver famílies, tendències, diversitat, que és bo. El que hi ha és un projecte polític compartit.

El mateix Carod no ha acceptat mai aquesta formulació. El que hi ha són sensibilitats diverses. No tots pensem igual, només faltaria això. Potser de vegades posem èmfasi en determinats aspectes, i què?, es tracta de la capacitat que tinguem tots plegats de sumar i d'entendre'ns i tirar endavant. Respecto, aprecio, valoro la feina feta per Josep-Lluís Carod-Rovira. Continuo pensant que és un referent, i al mateix temps sóc lleial a un projecte polític, el d'Esquerra.

No crec que en aquests moments haguem d'incidir en aquest aspecte. Hi ha una campanya electoral al davant i hem de fer un esforç màxim tots plegats per obtenir el millor resultat possible. Si hi ha algun element o punt de conflicte, hem de minimitzar-lo i respondre-hi. Si hi ha un possible conflicte, intentar que no hi sigui.

Estem vivint en la gran contradicció. Per una part, s'anuncia que s'intenta reformular no sé què de la justícia per mirar d'arreglar el que el Constitucional no admet de l'Estatut, i paral·lelament es presenta un recurs d'inconstitucionalitat a la llei d'acollida, que és una de les lleis nuclears per a la convivència a Catalunya. Com s'entén, això? No té explicació. Amb tot el respecte institucional, quan sento aquests cants de sirena sobre la justícia que farem, no me'ls crec. I entenc que la majoria de gent de Catalunya n'estigui farta i cansada, d'aquests discursos, perquè no són creïbles. El crèdit del govern d'Espanya en relació amb Catalunya s'ha esgotat fa temps, no en té. No hi ha fets concrets que demostrin que això s'ha superat; al contrari, hi són per qüestionar l'autogovern de Catalunya.