“Hem de dinamitar el mapa polític català”. La declaració d’intencions de Joan Carretero en l’entrevista que publicava ahir l’AVUI deixant clar que treballa per presentar una candidatura independentista que inclogui dretes i esquerres, alternativa a ERC i a CiU, en les eleccions del 2010, pot alterar, efectivament, el mapa i les estratègies electorals amb què els partits treballaven fins ara. Aquesta irrupció, a més de la imminent resolució del finançament i la sentència del TC sobre l’Estatut i, en menor mesura, unes eleccions europees que obren cicle i marcaran tendència, remouran les hormones de la política catalana, començant per la temporada de primavera que avui arrenca després de l’últim pont fins al 7-J.

Pot ser pel fals pont o pel Barça-Madrid –que també té significació política, alerta–, però la prudència en les reaccions demostren que Carretero ha deixat de ser només un problema d’ERC, perquè està disposat a pescar en les aigües republicanes, però també de la resta de partits, des de CiU a ICV i el PSC. A curt termini és una amenaça per a l’estabilitat del govern en funció de com influeixi en les reaccions d’un Joan Puigcercós que s’hi juga el crèdit. Però, a mitjà termini, CiU se situa, per exemple, davant l’etern dilema tornat a plantejar ahir per Alícia Sánchez-Camacho: el PP –que busca una imatge que li permeti jugar per primera vegada en la política catalana– donarà suport a Artur Mas si es modera i fuig del sobiranisme. Mas haurà de seguir fent esforços d’ambigüitat sense decepcionar ningú davant la tesi de Carretero de dividir els partits entre unionistes i independentistes. CiU va quedar a només tres escons de trencar la majoria del PSC, ERC i ICV, i això demostra que es pot tenir la clau amb pocs diputats.

La massa sobiranista
Reagrupament es pot sumar a les fórmules creades per CiU i ERC per aglutinar la massa crítica sobiranista que s’aplega en plataformes, l’abstenció, corrents i associacions. L’última, El Matí, sorgida d’Unió, partit que amb Duran al capdavant ha flirtejat amb el PSC a l’espera de com va l’embat definitiu de Mas. La Casa Gran de CDC no es descarta que pugui tenir visualització electoral. I l’Agora de l’Esquerra de Puigcercós està plantejada més aviat com una opa als sectors més catalanistes del PSC, amb l’argument que si José Montilla ha arribat on ha arribat és per ERC. Competeixen també amb la Causa Comuna dels socialistes, a qui CiU corre el risc de deixar el centre del camp i que, per ara, es beneficia de la fragmentació sobiranista. El PSC no tem per la frontera espanyolista. Ja va veure com alguns simpatitzants anomenats Ciutadans baixaven a la primera estació del tren federal de Maragall.

A la irrupció de Carretero s’hi poden sumar, a més, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) –independentistes en debat intern sobre la seva aposta institucional–, UPyD –el partit espanyolista d’esquerres de Rosa Díez que cerca en la bossa de Ciutadans– i la xenòfoba Plataforma per Catalunya, que ha trobat terreny adobat en algunes localitats com Vic –on va aprofitar la crisi a Unió per la substitució de Jacint Codina–, però que ha fracassat allà on els partits estaven ben articulats –cas del PSC a Terrassa–. Són partits que poden alterar els resultats. Però si CiU i el PSC bipolaritzen la campanya serà molt més difícil que altres forces tinguin el 3% de vots que calen per obtenir representació.