“Aquí hi havia un abscés de pus al cul i algú l’havia de desbridar, i em va semblar que em tocava a mi”. Escatologia i crisi de Reagrupament segons Joan Carretero ahir a Catalunya Ràdio.

Cinc hores més tard al Reial Cercle Artístic de Barcelona es presentava Dafne abans de l’alba (A Contra Vent Editors), l’última novel·la d’Hèctor López Bofill. Quim Torra, l’editor, apuntava que, en l’obra, l’escriptor i jurista badaloní “posa l’independentisme davant del mirall”. Potser caldria forçar la posició per veure el furúncul. Però l’hi veuríem. N’hi veuríem uns quants. Desbridats o no.

Sosté Bofill que l’atomització actual de l’independentisme neix d’una matriu recent de caire violent i tribal. L’escoltava Rut Carandell –l’autor li va agrair la presència malgrat les “circumstàncies turbulentes”–, però no Jaume Renyer. Però sí Uriel Bertran i Alfons López Tena, cordials en el tracte, distants en la tesi sobre el llibre. Per cert, el notari en va explicar el final.

“Tothom –va dir Bofill– es pensa que per un petit èxit ja pot ser president de la Generalitat, i tothom amb el seu partit o la seva llista. Això reflecteix la violència latent que encara hi ha. I així no dirigim la batussa contra qui l’hauríem de dirigir”. Ens ho diran els López. Llegeixin-se el llibre.