El primer polític que va patir en la pròpia carn els efectes de la web 2.0 va ser George Allen, exsenador per l'Estat de Virgínia. L'estiu del 2006 tenia un confortable avantatge de 9 punts sobre l'aspirant a prendre-li el càrrec, el demòcrata Jim Webb, i alguns fins i tot el veien com un possible candidat republicà per a les presidencials del 2008. Però l'11 d'agost de fa tres anys, la situació es va capgirar com una truita. Un jove d'origen indi va penjar un vídeo al YouTube en què es veia el senador Allen titllant-lo de "macaca", un terme que en anglès vol dir mico i es fa servir com a insult racista. En pocs dies, la popularitat del senador va caure en picat i, finalment, va acabar perdent les eleccions.

Allen es va convertir en la primera víctima coneguda del que s'anomena web 2.0, que es basa en la participació dels ciutadans. Després va venir una llarga llista de damnificats, encapçalada per Hillary Clinton.

L'avui secretària d'Estat nord-americana tenia l'any passat tots els números per convertir-se en la candidata demòcrata a la Casa Blanca. Ho tenia gairebé tot a favor: era conegudíssima, tenia un marit molt popular, el suport de l'aparell del Partit Demòcrata i un avantatge abismal a les enquestes sobre el seu immediat perseguidor, un desconegut senador negre d'Illinois anomenat Barack Obama.

Contra tot pronòstic, Obama va vèncer la totpoderosa exprimera dama i, mesos més tard, el candidat republicà a la Casa Blanca, John McCain. Evidentment, en les dues victòries hi van influir molts factors, però, sense cap mena de dubte, un d'ells és l'ús intel·ligent que el seu equip de campanya va fer de les noves tecnologies, especialment les basades en la participació ciutadana.

"Podem afirmar tranquil·lament que Obama avui no seria president si no hagués estat per internet", va afirmar Scott Heifferman, cofundador de Meetup, una plataforma que serveix per organitzar la gent en petits grups locals, durant el Personal Democracy Forum Europe (PDF), un congrés sobre política i internet fet a Barcelona el 20 i 21 de novembre. "A més d'utilitzar-lo [internet] per recaptar diners, Obama sabia com n'era de valuós organitzar la gent i ampliar el suport", va dir Heifferman. Els fets ho avalen. Gràcies a la gegantina xarxa de membres de la seva web, el candidat va poder recaptar una enorme quantitat de diners provinents de petites aportacions econòmiques dels seus milions de simpatitzants. Els entusiastes seguidors d'Obama van ser també els qui, a través de la xarxa, es van organitzar per mobilitzar l'electorat arreu del país porta a porta, veí per veí.

Onze mesos després de l'espaterrant victòria electoral d'Obama, l'ara president dels Estats Units manté la mastondòntica xarxa de contactes a internet, reconvertida ara en un potent lobby. Organizing For America (OFA) informa gairebé diàriament els seus membres, via correu electrònic, de les peripècies del president i els ofereix un ampli assortiment de vídeos, fòrums de discussió i productes de marxandatge.

A través d'OFA, Obama està duent a terme una estratègia política inèdita. El president ha demanat als seus seguidors que truquin als representants del seu districte electoral al Congrés per demanar-los que impulsin la reforma sanitària, el pla estrella de la Casa Blanca i que organitzin mobilitzacions a tot el país.

Naturalment, el cap de la Casa Blanca, un addicte confés a la Blackberry, és present a totes les xarxes socials i plataformes online que es fan i es desfan: Facebook, MySpace, Twitter, LinkedIn, YouTube, Flickr, Digg, i així fins a setze webs diferents, des d'on es fa omnipresent a la xarxa.

Com Obama, molts altres dirigents d'arreu del món han pujat al carro de la web 2.0 i avui dia no hi ha cap polític amb cara i ulls que no tingui el seu blog, la seva pàgina al Facebook i el seu canal al YouTube. Ara bé, ¿a més de ser una fabulosa eina de promoció dels polítics, les noves tecnologies serveixen també per facilitar l'accés dels ciutadans a la presa de decisions dels seus representants?

La major part dels assistents al Personal Democracy Forum estan convençuts que sí. "La tecnologia està donant poder a la gent del carrer, que es pot organitzar utilitzant noves eines com Facebook, Twitter i YouTube per tenir un impacte sobre el procés polític i demanar als governs que siguin més receptius a les seves necessitats diàries", assegura Andrew Rasiej, fundador del PDF i un dels gurus mundials de les noves tecnologies. Rasiej posa com a exemple les mobilitzacions del juny passat a l'Iran contra el frau electoral, convocades, en bona part, per telèfon mòbil gràcies a la xarxa social Twitter. Els opositors reformistes, a més, van burlar la censura mediàtica del règim penjant al YouTube els vídeos de les manifestacions dels reformistes i la repressió policial del govern. També gràcies al Twitter, al Facebook i als SMS es van convocar les protestes contra la tupinada electoral de Moldàvia de la primavera passada, i el 24 d'octubre passat es va aconseguir, segons la cadena de televisió CNN, "el dia d'acció política més global de la història" en les mobilitzacions contra el canvi climàtic liderades per l'organització ecologista internacional 350.org, que va aplegar més de 5.200 manifestacions simultànies en més de 180 països.

El gran repte, però, és passar d'un ús reactiu de les noves tecnologies aplicades a la política a un de constructiu. De moment, ja hi ha hagut experiències pioneres en alguns pobles d'Anglaterra, on l'ajuntament es comunica amb els ciutadans a través del Facebook i està obert a les aportacions de tots els internautes. Als EUA, un grup de ciberactivistes va crear el Twitter Vote Report, una eina per supervisar la netedat de les eleccions mitjançant petits informes elaborats pels ciutadans des dels col·legis electorals i enviats a través de Twitter.

La importància de les noves tecnologies en la política està agafant tal volada que alguns ja reclamen que l'accés a internet sigui considerat un "dret humà fonamental" com va dictaminar el Consell Constitucional de França el juny passat.