Francesc de Paula Burguera (Sueca, 1928) és un històric del valencianisme. A la fi del franquisme funda el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV) i és elegit diputat al Congrés el 1977 amb la coalició UCD. Quan aquesta es constitueix en partit passa al grup mixt i crea el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) embrió, juntament amb l’Agrupament d’Esquerres, d’Unitat del Poble Valencià (UPV), predecessora del Bloc Nacionalista Valencià. El 1990 guanya el Joan Fuster dels Premis Octubre amb És més senzill encara: digueu-li Espanya, un assaig sobre la consciència nacional valenciana.

Vint anys després de la publicació del seu llibre, ¿és més senzill encara dir-li Espanya al País Valencià?
Sí, hem anat enrere. Durant el franquisme pensàvem que era qüestió de la dictadura, però els que han vingut després han fet el mateix. Sortosament, els valencianistes tenen representació a les Corts Valencianes, però s’ha de tenir molta paciència perquè s’ha de fer molt de canvi en la societat valenciana. Del que s’ha de fugir és de les capelletes. Ací, com deia Pujol, hi ha el pal de paller, que en aquest cas és el Bloc. Hem d’unir-nos i després ja ens repartirem el país, que encara no el tenim, ni els valencianistes d’esquerres ni els de dretes. Hem de despertar en la gent la necessitat de tenir opcions polítiques pròpies al País Valencià. El Bloc ha de ser un partit interclassista, com els que funcionen a Europa. L’esquerra nacionalista sola poca cosa farà en aquest país.

A quines capelletes es refereix?
Ara mateix hi ha una iniciativa interessant, la plataforma En Moviment, on hi ha, entre altres, els Obrint Pas però que acusen el secretari general del Bloc, Enric Morera, de ser de dretes. Un qualificatiu que, altrament, sempre se m’ha tirat a mi en cara. No tindria sentit que En Moviment fes un partit nou. Crec que haurien de fer un acostament al Bloc.

¿Creu que la coalició per a les eleccions de 2011 del Bloc amb Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds -Esquerra Ecologista compleix amb l’interclassisme pel qual vostè advoca?
Sí, ha estat un encert tancar ara l’acord i tenir any i mig per davant perquè s’hi sume més gent. Fer una opció a l’esquerra del PSPV-PSOE no té cap mercat. Aquesta opció interclassista s’ha de situar enfront del PSOE i afegir el missatge de fer país. Això és el que ha faltat des de la Transició ençà, i això és el que vam intentar des del PNPV a les primeres eleccions, des d’UPV i actualment des del Bloc. Des del primer moment el Bloc estaria al Parlament si no fos per la barrera, al meu parer inconstitucional, del 5%. Tens molta presència a nivell municipal, però si ets extraparlamentari no arriba el teu projecte.

Què en pensa, que l’exsecretari del PCE-PV i d’EU-PV Joan Ribó encapçali la candidatura municipal de la coalició per València ciutat?
Ribó és molt assenyat i coneix bé el problema del País Valencià. No és a la coalició per ser comunista sinó perquè s’estima el país.

¿El PSPV-PSOE que lidera Jorge Alarte s’estima el país?
Però si el primer que volia fer era excloure les sigles de PSPV i continua renegant-ne! El PSPV que van fundar Alfons Cucó i Vicent Ventura ha estat una desgràcia històrica. Ells perden les primeres eleccions, s’acovardeixen i entren al PSOE. Jo ja li vaig dir a Alfons que si hagueren continuat jo no haguera creat el PNPV, m’hauria situat al seu voltant. Era qüestió de paciència, però s’uniren al PSOE i el PSOE del nacionalisme del PSPV no n’ha volgut mai saber-ne res. L’expresident de la Generalitat Joan Lerma més aviat era un blavero; el que passa és que necessitava gent de lletres i aquesta estava al PSPV.

¿I què pensa, de la valencianitat del PP que tant proclama Camps?
No són valencianistes. S’omplen la boca dient-ho, però després a la pràctica no ho demostren. No els preocupa la nostra llengua, ni assegurar una bona xarxa de col·legis, ni el territori. El senyor Camps, que és un mentider, com ho ha demostrat amb el cas Gürtel, sembla, però, que té la reelecció assegurada.

Es va iniciar en el valencianisme amb Joan Fuster. Què creu que diria avui si aixequés el cap?
Se’n riuria molt. Això ell ja ho veia venir. Deia: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, però afegia que aquest país “és més de dretes que la mare que l’ha parit”. Jo li replicava, però, que el País Valencià “el faran els mestres o no serà”, que és una qüestió de formació i d’informació. I ell em deia: “Tens raó, tens raó, però tu digues això i jo diré l’altre”. Era de xerrades molt divertides.

Mirant enrere. On creu que va fallar el valencianisme polític?
Amb la Transició nosaltres vam haver de començar de zero, no hi havia quasi tradició valencianista, només quatre o cinc noms. Fuster amb Nosaltres els valencians crea una base d’universitaris, però no eren polítics. A sobre, s’impulsa el blaverisme, ens posen la gent en contra i no som més que quatre gats. L’única satisfacció política que tinc, però, és que el meu treball va servir per alguna cosa, que el PNPV no es tanqués, que anara a buscar l’Agrupament d’Esquerres i que després es fes la UPV i d’ella en sortís el Bloc.