Les vegueries antigues no són la panacea de l’organització territorial catalana. De fet, l’únic que es vol recuperar ara d’aquest sistema medieval que va subsistir durant sis segles, del XII al XVIII, és el nom, tal com s’ha fet amb altres institucions com la Generalitat o els Mossos d’Esquadra, que poc tenen a veure en l’actualitat amb allò que van ser.

Encara que soni estrany, els corregiments, imposats per Felip V per substituir les vegueries després del Decret de Nova Planta, responien millor a la divisió natural de Catalunya per un únic motiu bàsic: estaven pensats i no eren arbitraris. Per això, les demarcacions aprovades pel govern dimarts passat s’assemblen més a aquests corregiments que a les divisions antigues.

Les vegueries van arribar a ser, al llarg del temps, més de vint. Aquesta organització no s’ajustava a les valls, les muntanyes, els rius o les particularitats de la zona, sinó que obeïa a raons econòmiques i de població. En aquells moments, el rei necessitava tenir un representant –un veguer designat a dit– en tots els municipis importants. I era “aquest delegat qui feia de jutge, imposava la jurisdicció de la corona, recaptava impostos i vetllava perquè la policia funcionés correctament”, segons explica el catedràtic d’història medieval a la Universitat de Lleida (UdL) Flocel Sabaté. Per la seva banda, el professor Jaume Font, del departament de geografia física i anàlisi geogràfica regional de la Universitat de Barcelona (UB), sosté que “comparat amb les administracions modernes, les vegueries no eren gaire operatives, tenien unes funcions mínimes i concretes, ningú s’encarregava de la sanitat, l’educació, etc.”. A més, els límits de les vegueries canviaven sovint en funció dels conflictes entre els municipis.

Amb tot, segons dos dels primers autors de geografies modernes catalanes, el jesuïta Pere Gil i Josep Aparici, les comarques sempre s’havien imposat a Catalunya per descriure l’origen d’un ciutadà. Tot i que no tenien entitat administrativa ni una circumscripció exacta, en un moment en què convivien els comtats, els bisbats, els senyorius i altres divisions territorials, el més popular i entenedor era dir, per exemple, “jo vinc del Vallès”.

Els corregiments, malgrat respondre a la divisió del territori ocupat i significar la pèrdua de govern a Catalunya, van ser dissenyats –per encàrrec de Felip V– pel cartògraf Josep Aparici. Per tant, a diferència de l’espontaneïtat en la divisió de les vegueries, naixien de la quadrícula d’un professional, que fins i tot va tenir en compte crear una subdelegació amb certa autonomia per a la Vall d’Aran.

Els corregiments, dotze en el seu inici, tenien com a capitals ciutats històriques: Barcelona, Cervera, Girona, Lleida, Manresa, Mataró, Puigcerdà, Talarn, Tarragona, Tortosa, Vic i Vilafranca del Penedès. Després del 1814, es va crear el de Figueres, segregat del de Girona.

Aquestes demarcacions pretenien solucionar els problemes endèmics de l’orografia catalana, els quals van tornar a sorgir un segle després amb la divisió provincial. Així, amb les quatre províncies gegants –una mala còpia dels departaments francesos–, la zona del Pirineu va perdre poder administratiu, de la mateixa manera que les terres de l’Ebre i l’interior de Catalunya. I és que el problema principal de les províncies és que “s’emmarquen en una idea unitària d’Espanya”, tal com assenyala el professor Sabaté.

Força més endavant, durant el període de la Segona República, la Generalitat va reconstituir Catalunya en nou regions també anomenades simbòlicament vegueries, ja que, com ara, tampoc tenien una relació directa amb els límits geogràfics medievals.