Philip Pettit acaba de presentar l’edició en català de la seva obra més coneguda, Llibertat i govern: republicanisme (Angle). Al llibre defensa el model de llibertat com a no-dominació, fet que l’ha convertit en un guru de l’esquerra.

Quins són els eixos bàsics del seu model de republicanisme?
Bàsicament, hi ha tres idees fonamentals. La més rellevant és que cal tenir un govern que protegeixi els ciutadans de la dominació en qualsevol nivell. En segon lloc, cal que aquest mateix govern tampoc no sigui dominant sobre els ciutadans, i que alhora els ciutadans tinguin mecanismes per controlar-lo, per exemple amb els mitjans de comunicació o amb organitzacions ciutadanes, ecologistes, sindicats, etcètera. I finalment, és necessari que aquest govern formi part d’un concert mundial que el protegeixi de dominacions exteriors, ja siguin polítiques o econòmiques.

Fa tres anys deia que el govern de Zapatero seguia això fil per randa i per això li va posar un excel·lent. Quina nota li posa ara?
Bé, no he seguit al detall la política del govern espanyol durant el segon mandat de Zapatero. Però també vull remarcar que estem en temps de crisi econòmica, de manera que davant d’aquesta situació la missió del govern ha de ser la consolidació de les polítiques dutes a terme durant el mandat anterior. El govern de Madrid realment no deu tenir gaire marge de maniobra.

Com es viu el fet de ser un referent polític d’un president de govern?
Estic molt satisfet que el president Zapatero s’identifiqui amb la tradició republicana que jo represento. Ell va dur a terme algunes polítiques que encaixen amb aquesta línia, com els matrimonis homosexuals o l’encaix de les minories nacionals.

A banda del govern espanyol, quins altres governs occidentals considera vostè que tenen un pla de govern més proper al seu republicanisme?
La resposta és difícil de concretar, perquè hi ha governs que compleixen només una part del programa. Dit això, crec que els governs més avançats serien les democràcies escandinaves, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda o Espanya.

I els Estats Units de Barack Obama?
El problema és que els Estats Units tenen un sistema polític molt inusual. La qüestió de fons és la distància que hi ha entre el Congrés i l’administració, que depèn del president, el qual és escollit pel poble i no pas pels congressistes. Aparentment, el sistema és bo, però a la pràctica els congressistes reben massa influència dels lobbies i dels interessos locals de les seves circumscripcions. Això fa que el sistema sigui massa dèbil perquè un president apliqui mesures com les que proposo.

Parla sovint de la necessitat de controlar el govern. Quin rol hi tenen els mitjans de comunicació?
Són vitals. És molt important que hi hagi una televisió nacional que no sigui hostatge dels interessos comercials. Als Estats Units no hi ha una televisió pública, i cada segment ideològic busca el seu propi canal, de manera que es creen guetos ideològics estancs. I així no es construeix una comunitat.

El seu republicanisme només és aplicable per governs d’esquerres?
No ho crec. Hi ha molts tipus de governs de dretes. En el fons, però, tots els governs democràtics abracen la tradició republicana i els seus valors basats en la llibertat.

El 2007 va assegurar que no és possible la desmembració de cap Estat de la UE. Continua pensant el mateix?
Si una regió europea s’independitza i vol ser membre de la UE, haurà de presentar candidatura, i els socis comunitaris no crec que l’acceptin perquè són uns quants els que també tenen problemes nacionals. I tingui en compte que cal unanimitat per acceptar un nou membre. Per contra, veig la UE com una gran oportunitat per al desenvolupament de l’autonomia per a regions com Escòcia o Catalunya.

Com a irlandès, vostè va defensar la negociació amb els grups armats de l’Ulster. Ho pensa en relació amb ETA?
Un govern responsable ha de fer tot el possible per acabar amb un problema de violència. I ja sabem que la via repressiva no funciona. I encara que acabéssim amb ETA, sabem que la qüestió de fons no s’acabaria. Per tant, sóc partidari d’obrir vies de comunicació, sempre que estigui clar que l’altra part està disposada al diàleg sincer.