Fa temps que corre el rumor que Joan Laporta pot saltar a l’arena política quan acabi la seva etapa al capdavant del FC Barcelona. El rumor, però, ha esdevingut esvalotament aquest estiu, en què el laissez faire del protagonista s’ha convertit en activisme de primera fila.

Primer va ser amb l’acord de finançament, que segons Laporta deixava Catalunya “a punt de fer el ridícul” i “més a prop de ser una diputació general que un país amb futur”. Després, amb la presència cabdal en la manifestació d’Òmnium Cultural “per un Estat propi” i el suport explícit al referèndum d’Arenys.

Joan Laporta tenia força ben dissenyat el seu adéu al Barça. Li calia bastir una candidatura continuista que pogués fer front a la de Sandro Rosell i, després, posaria rumb cap a Europa. En primer lloc perquè a l’ECA (Associació de Clubs Europeus), de la qual és vicepresident en tant que president del Barça, li interessaria mantenir-lo de cara a la dura negociació amb la UEFA per pescar més en el nou contracte dels drets televisius de la Champions.

De Platini a la Diada
Però també la mateixa UEFA representava un destí temptador. Haver sigut president del club blaugrana i l’amistat establerta amb Michel Platini, el màxim dirigent de la confederació, li garantia un bon i important càrrec.

Però no té lligada encara la candidatura continuista i, arran de la Diada, ha tastat una repercussió personal que ja no només és blaugrana. En el seu entorn més immediat hi ha qui manté que Europa segueix sent una prioritat, que té clar que és massa d’hora per saltar a la política catalana. Però també hi ha qui assegura que no té ni decidit què farà ara, que està prenent posicions i veient quina mena de reaccions hi ha. Fins al juny, previsible data electoral, queden nou mesos, però el part, si ha de donar a llum un candidat polític, hauria de ser prematur, molt prematur.