Més conegut al Parlament per la implicació en afers culturals (és escriptor i músic), Paco Boya (Les, 1960), Síndic d’Aran però també diputat socialista, ha saltat a primera línia amb la llei de vegueries i la defensa identitària de l’Aran. És la veu occitano-aranesa al Parlament.

És factible la província reclamada?
Dependrà de l’Estat i de la modificació de lleis orgàniques, però ara estem afectats per un avantprojecte de llei que posa en qüestió identitat, història, cultura i autogovern. Ser província o entitat territorial autònoma és una aspiració a què si Catalunya no arriba potser nosaltres sí. Fins a l’any 1834 no havíem estat enlloc i l’Estat ens va incloure a la província de Lleida. Amb l’Estat ja es veurà què passa, però que no siguin les lleis catalanes les que ens integrin en una vegueria, que tampoc no serà efectiva si Madrid no modifica lleis orgàniques. Mentre això no passi, que l’Aran quedi fora de qualsevol altra organització territorial que no sigui ella mateixa.

Catalunya vol integrar l’Aran?
És una integració, amb excepcions, però integració. I no ens serveix perquè es dilueix el nostre autogovern.

La gent sap què demanen?
La realitat aranesa es coneix molt poc. Sobretot des de Barcelona es deu pensar “Què volen? I per què?”. Doncs és el mateix que li passa a Catalunya amb la resta de l’Estat. No som ni millors ni pitjors, sinó diferents, per història, geografia, cultura… L’Aran ha tingut una evolució en paral·lel a les institucions catalanes des de 1175, amb l’acord d’emparança amb Alfons I.

¿La reivindicació aranesa és política o té el consens ciutadà?
Hi ha un consens altíssim. La qüestió cou i de quina manera! Hi ha una actitud de resistència, més que un sentiment independentista, que no hi és. L’Aran ha pactat sempre la relació amb totes les monarquies espanyoles i també amb la Generalitat. No és un localisme, com es pot pensar des de l’atalaia barcelonina. És un sentiment identitari tan respectable com el català. Independentisme no crec, però pot créixer un gran sentiment de desafecció.

Un debat, a més, que es repeteix des de la primera llei aranesa.
Existeix des d’abans de la llei de 1990, quan tothom, menys Convergència Democràtica Aranesa [CDA], exigia que l’Aran no fos inclosa en cap organització territorial que no fos ella mateixa.

I ara són una comarca.
Jordi Pujol ens va maltractar molt. Deu anys per aconseguir una llei esquifida. I el 1987 ens va ficar al sac de les comarques. Equiparar-nos a una comarca va ser un pas més en un procés on a cada capítol es retalla alguna cosa més per a la vall. L’article segon de la Constitució afirma que els pobles d’Espanya tenen dret a l’autogovern i no podem permetre quedar subsumits en un àmbit administratiu i en uns governs territorials on els càrrecs no són ni elegits directament.

Què hi poden fer?
Durant el tràmit parlamentari farem les nostres esmenes i les explicarem a tots els grups, i a veure si podem arribar a un acord satisfactori. Demanem allò que és raonable i jurídicament possible.

Però vostè és diputat socialista. Si no hi ha acord, què votarà?
Ser Síndic d’Aran és la meva primera prioritat i lluitarem i dialogarem amb tothom per obtenir el que tots els aranesos volem. Si no pot ser, lògicament em reservo el dret a no votar la llei de vegueries.

I al PSC què li diuen?
Molta gent del PSC entén què demanem i n’hi ha que no. El pacte de les dues formacions ha de servir per a moments com aquest i hi ha gent al PSC que treballa per a aquest acord. Si no és possible, en tornarem a parlar. Almenys som contundents amb els socialistes, cosa que CDA no va saber fer amb CiU i el 87 es van haver de menjar la llei comarcal.

Ara toca la nova llei d’Aran...
No sembla que sigui una prioritat del govern. Ara cada departament s’està posicionant i això comporta una dilació excessiva i sembla que per davant han passat altres lleis, com la de vegueries o la de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La ponència conjunta que hem demanat des de l’Aran pot fer que els grups parlamentaris accelerin el procés.

Falta voluntat política?
Falta més reconeixement de les institucions araneses i evitar un cert paternalisme o desconfiança que detectem. Tot govern té certa actitud de resistència, però les lleis diuen el que s’ha de fer.